Nur um der Hoffnungslosen willen ist

Herbert Marcuse va publicar One-Dimensional Man el 1964. Gairebé 50 anys després, els darrers paràgrafs del llibre semblen profètics (els subratllats són meus):

Però la lluita per una solució ha sobrepassat les formes tradicionals. Les tendències totalitàries de la societat unidimensional fan ineficaces les formes i els mitjans de protesta tradicionals, potser fins i tot perillosos, perquè preserven la il·lusió de sobirania popular. Aquesta il·lusió conté una veritat: «el poble», que anteriorment era el ferment del canvi social, «s’ha elevat» per convertir-se en el ferment de la cohesió social. En aquest fenomen, més que en la redistribució de la riquesa i la igualtat de classes, hi ha la nova estratificació característica de la societat industrial avançada.

Tanmateix, sobre la base popular conservadora es troba el substrat dels proscrits i els “estranys”, els explotats i els perseguits d’unes altres races i d’uns altres colors, els aturats i els que no poden ser ‘empleats’. Ells existeixen fora del procés democràtic, la seva vida és la necessitat més immediata i la més real per posar fi a institucions i condicions intolerables. Així, la seva oposició és revolucionària fins i tot si la seva consciència no ho és. La seva oposició ataca el sistema des de l’exterior i per tant no és derrotada pel sistema; és una força elemental que viola les regles del joc i, quan ho fa, ho revela com una partida trucada. Quan es reuneixen i surten al carrer sense armes, sense protecció, per demanar els drets civils més primitius, saben que s’han d’enfrontar a gossos, pedres, bombes, la presó, els camps de concentració, fins i tot la mort. La seva força està darrere de tota manifestació política a favor de les víctimes de la llei i l’ordre. Que hagin començat a negar-se a jugar el joc pot ser el fet que assenyali el principi del final d’un període.

Res no permet suposar que sigui un bon final. Les capacitats econòmiques i tècniques de les societats establertes són prou grans per permetre reajustaments i concessions als pàries, i les forces armades estan prou entrenades i equipades per a ocupar-se de les situacions d’emergència. Tanmateix, l’espectre hi és una altra vegada, dins i fora de les fronteres de les societats avançades. El fàcil paral·lelisme històric amb els bàrbars amenaçant l’imperi de la civilització crea un prejudici sobre el tema; el segon període de barbàrie pot ser l’imperi continuat de la civilització mateixa. Però hi ha la possibilitat que, en aquest període, els extrems històrics es troben una altra vegada: la consciència més avançada de la humanitat i la força més explotada. No és més que una possibilitat. La teoria crítica de la societat no té conceptes que puguin aixecar un pont sobre l’abisme entre el present i el seu futur: sense sostenir cap promesa, ni tenir cap èxit, continua sent negativa. Així, vol romandre lleial a aquells que, sense esperança, han donat i donen la seva vida al Gran Rebuig.

Al començament de l’era feixista, Walter Benjamin va escriure:
«Nur um der Hoffnungslosen willen ist uns die Hoffnung gegeben».
Només pel bé dels desesperats ens és donada l’esperança.

L’esperança

A propòsit d’un apunt sobre un llibre, «Menú del dia: carn de canó», de Joan Garcia del Muro, em preguntava, a tall d’invocació, si és possible, avui dia, un assaig sobre l’esperança més que no pas sobre tot allò que ens aboca i lliga a la desesperança. Dels motius per a l’esperança gairebé no en parla ni El Capital de Marx, però dels fonaments de la desesperança podem trobar hipercrítica a cabassades, formidables investigacions socials capaces de desemmascarar conflictes, alienacions i desequilibris. Són diagnòstics impecables, amb arguments ben escrits i reveladors. I fàcils de trobar a les llibreries! Vull aclarir que parle d’una esperança real, col·lectiva i individual, i no de la religiosa o de la idealista, ni tampoc d’eixes molles de pa en llanda que ens aboquen polítics i comerciants. Hope! Ho comentava amb Enric Balaguer, qui resumia al seu blog les tesis d’aquest assaig sobre la «metafísica del consumisme», en paraules de l’autor. Hi ha un judici que Balaguer emfatitza i trobe especialment incitant: «Un cop interrompuda la transmissió cultural i anestesiat el pensament propi, ens quedem sense instruments per fer front a aquest nou despotisme tou, a aquest totalitarisme nihilista que envaeix suaument les societats contemporànies». Cert que compartisc aquest criteri genèric, per la part que em toca d’exiliat a casa, d’expulsat del mercat, de consumidor consumit i de poeta/periodista sotsarrendat. El judici de Garcia del Muro potser és estimulant per a una cosa: per a seguir parlant de l’anestèsia, de la son, de la narcolèpsia i de la paramnèsia. Per a ser-ne conscients, d’acord, que no és poca cosa. Aquest diagnòstic, però, així a pèl, tan net, no anima a parlar de quin ha de ser el despertador, del canvi ni d’aquells somnis adormits, primera clau de l’esperança possible. Fins al punt que, alerta, aquesta hipercrítica, segur que lúcida i eloqüent, podria acabar reforçant, com un peix que es mossega la cua, aquella anestèsia.

La teoria de l’espiral del silenci, de la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann, explica que és menys probable que un individu done la seua opinió sobre un tema determinat entre un grup de persones si sent que és part de la minoria, per por a la repressió o l’aïllament per part de la majoria. No caldria dir que, aquesta teoria, aplicada a una societat de masses i de consum, té efectes devastadors sobre la llibertat d’expressió, sobre l’opinió pública i, encara més, sobre la publicada. D’acord amb el paràgraf anterior, hi afegiria un altre factor a l’espiral, que és alhora patida i involuntàriament fomentada: l’espiral d’aquells que sí que donen opinions, i molt sòlides, la dels dissidents que no s’amaguen, que fins i tot concerten certes afinitats amb els seus congèneres, però que no arriben a involucrar-los en un projecte comú per manca d’acció. I potser és aquesta la raó per la qual, avui dia, és tan complicat trobar veritables espirals d’esperança. Amb tot, arribe a la conclusió que tindre consciència i lucidesa no és prou per a tindre esperança. Simplement constata –a la perfecció, això sí– la desesperança i la decepció. Per un altre costat, tampoc confie, i menys encara com a valencià, en sobtades solsides salvífiques, incitants, comprometedores, que en nosaltres desperten alguna mena esperança. Efectistes i efectives per al bipartidisme, breu fantasia per al poble. Per a superar-ho, si vol ser superat, caldria un altre pas més decisiu: agrupar-se i organitzar-se. L’esperança, com tot, s’ha de construir, i molt em pense que això només serà possible des de la societat civil. Per això cal felicitar els instigadors de, per exemple, la Festa Estellés. Ens agrade o no, no hi ha cap altra sortida. Objeccions, recels, suspicàcies…? Endavant.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Grans esperances», de Raydibaum

Però segur que és això?

Hi ha saberuts informàtics, alguns, que viuen convençuts: els servidors poden caure’s igual que podem caure nosaltres. Podem caure un bac. O en un vici. Com podria caure un meteorit, també, i rebentar el planeta. És natural! Una desgràcia com qualsevol altra. El verb caure és immens. Per a ells, alguns informàtics, cal que assumim les iníqües sentències del destí. Això és així. Per a entendre’ns, són com els mercats per als polítics. Teleologia pura. Ben a sovint ens quedem amb les ganes de saber si aquestes màquines (i torne als servidors web) entropessen perquè vénen així de sèrie, propenses al defalliment, o és que alguna cosa les fa entropessar. Però, quan nosaltres entropessem, humans incauts, hi ha també (i caldria no renunciar a sospitar-ho) aquesta cosa no sempre casual. Una font de conflicte. Hi podria haver una deficiència congènita o qualsevol altra causa: la mandra, la imperícia, la pressa, la crisi del capitalisme –perdó, dels retallats–, una vaga, un desgovern, l’avarícia, l’ànsia letal d’un tot terreny assaltant una rodona o, en tot cas, la gepa espontània d’una pensionista que sobtadament travessa la plàcida cua del Mercadona i et fa caure de cul damunt del cabàs, ple de iogurts, de la dona de darrere… La perdones, clar que sí, evidentment, com no!, perquè tu la saps comprendre, i ho demostres; saps que cal comprendre la gent, que la pobra vídua gibosa i solitària està molt, molt enfeinada, que ha d’arribar a temps al tall, que si no l’acomiadaran, i que ha de tindre el dinar amanit a les 14 hores en punt. En punt! Sens dubte: dinar a deshora seria pecat mortal. Corre! Així que aquesta vesprada, quan m’han dit que el servidor que arxiva i gestiona el pa meu de cada dia s’ha caigut, ell tot solet, no sé quants balcons avall, he sigut d’allò més benpensat i he recordat els molt excusables efectes col·laterals de la vella geperuda. He contemplat, com un núvol, la part positiva: he aprofitat per actualitzar el CMS al WordPress 3.0. És més, tot ha vingut rodat, perquè David Foster Wallace, abans de suïcidar-se, m’ensenyà que l’aigua és això. Benvinguts al nirvana.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Rape me», de Nirvana

La síndrome de Hume

Ja en les primeres temporades s’endevinava que els rebordonits guionistes de la sèrie televisiva «Lost» (Perduts) s’havien servit expressament dels cognoms de filòsofs cèlebres, com Hume, Locke o Rousseau, per a caracteritzar els seus personatges i incitar així l’espectador a reflexions més trascendents. Les incitacions han funcionat i la sèrie ha generat un fum (negre) de teoriescosmovisions. Potser és ara un bon moment per a agrair-li a un mestre de l’institut Penyagolosa de Castelló que m’ensenyara el valor metafísic dels noms propis de persona en l’obra «San Manuel Bueno, mártir», de Miguel de Unamuno. Com en la nivola del bilbaí, també entre el llac i la muntanya, entre el no-res i la fe, dos supervivents de l’avió de l’esmentada sèrie topeten casualment amb la finestreta enllumenada d’un búnquer soterrat enmig de l’aleshores isolada, remota i deshabitada illa. Tot un gir inesperat de la història. A dins hi troben el tronat de Hume, un home que porta anys vivint sol a l’estrany refugi, capficat en el misteriós compromís de teclejar, cada 108 minuts, uns números en un ordinador i prémer un botó sota la hipotètica amenaça, si no ho fa, de permetre o provocar la fi del món. Ignore si els guionistes s’han volgut inspirar en el Ca Cèrber, en el condicionament clàssic de Pávlov o, simplement, en l’instint ramader d’un gos d’atura, que a la seua manera també salva el món. El seu. ¿O potser s’inspiraren en la interpretació de les manies persecutòries i les diàries inèrcies voluntàries de milions de bloguers teclejadors i altres peixos enxarxats? Siga com siga, el conductisme al qual Hume se sotmet sense objeccions ni suspicàcies no deixa de tindre la seua molla. A voltes tinc la sensació, de fet, que el solitari i enclaustrat afany de Hume, gairebé autista i, en tot cas, monàstic, té alguna cosa a veure, ni que siga de refiló, amb aquesta fal·lera meua, nostra?, de no deixar passar els dies, el temps, la vida, sense tocar certes tecles per a explicar/pensar/divulgar assumptes que –qui sap si massa automàticament– considerem rellevants, vitals, dignes de ser teclejats. Com en el serial, com a l’illa, podem endevinar que el món no s’acabaràencara no– i, una cosa més, que no el canviarem plorant. Però jo ja signaria si aquest deler nostre ajuda a fer-lo una pèl més habitable. Que, a voltes, ni tan sols d’això n’estic segur. Així que també jo estic perdutCarpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Lost B.S.O., de Michael Giacchino

Cinisme

Va dir Plató que la pobresa no és una conseqüència de la disminució de les riqueses, sinó de la multiplicació dels desitjos. I Luci Anneu Sèneca ho redecorà: no és pobre aquell que té poques coses, sinó aquell que en desitja moltes. No obstant això, comprovem diàriament que els molts desitjos dels rics mai no els fa pobres. Per tant, caldrà entendre que Plató i Sèneca, a més de rics –i probablement insaciables–, eren uns cínics. François Marie Arouet, Voltaire, que tampoc era pobre, hi afegí unes gotetes més de salfumant al virtuosisme dels seus predecessors: «Si els pobres comencen a raonar tot està perdut». Abans de començar, però, els pobres necessitaran una mica de diners per a poder comprar la raó i més encara per a poder vendre-la.
Això… o rebentar-ho tot. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Cynicism», de Nana Grizol:
«El cinisme no és saviesa, és una mandrosa manera de dir que t’has cremat»

«Algo de verdad»

«Ahora se habla mucho de la enseñanza interdisciplinaria: se trata de hacerla realidad. Estoy en contra de la especialización, concebida como la otra cara de la vulgarización.»

«Cuando en poesía surge algo de verdad eso no surge de tu conciencia, no surge de uno, sino a pesar de uno. Lo que de un poema valga algo, eso no lo he hecho yo. La parte mala, la parte obediente, eso sí es mío.»

Agustín García Calvo, en El País

Moral i estil

Moral i estil.—L’escriptor sovint experimenta que quant més precisa, acurada i adequada és la seua expressió, més difícil d’entendre és el resultat literari, mentre que, quan s’expressa de manera laxa i irresponsable, s’hi veu recompensat amb una segura intel·ligibilitat. De res no li aprofita defugir ascèticament tots els elements del llenguatge especialitzat i totes les al·lusions a esferes culturals no establertes. El rigor i la puresa de la trama discursiva, àdhuc en l’extrema senzillesa, més bé engendren un buit. L’abandó, nedar amb la corrent familiar del discurs, és un signe de vinculació i contacte: se sap el que hom vol perquè se sap el que l’altre vol. Centrar l’expressió en la cosa en lloc de la comunicació és sospitós: allò específic, allò que cerca l’esquematisme, sembla una desconsideració, un senyal d’esquerperia, gairebé un desequilibri. La lògica del nostre temps, envanida amb la seua claredat, ingènuament ha rebut aquesta perversió dins de la categoria del llenguatge quotidià. L’expressió imprecisa permet al qui escolta fer-se una idea aproximada de què és el que li agrada i el que en definitiva opina. La rigorosa contrau una obligació amb la univocitat de la concepció, amb l’esforç del concepte, qualitats a les quals conscientment hom desacostuma els homes demanant-los la suspensió dels judicis ordinaris en relació a tot contingut i, amb això, una automarginació a la qual enèrgicament s’hi resisteixen. Només el que no necessiten entendre els resulta intel·ligible; només allò veritablement alienat, paraula instituïda pel comerç, esdevé efectiu, familiar com és. Poques coses hi ha que contribuisquen tant a la desmoralització dels intel·lectuals. Qui la vulga evitar haurà de veure en qualsevol consell d’atendre sobretot a la comunicació una traïció a allò comunicat.

Theodor W. Adorno. De «Minima moralia».