“Proximitats”

A mesura que la proximitat de caire virtual consumeix més atenció i esforços d’aprenentatge, menys temps es dedica a l’adquisició i l’exercici de les habilitats que la proximitat no-virtual requereix. Aquestes habilitats cauen en desús: són evitades, oblidades o, directament, no s’aprenen mai, i es fan servir només quan no hi ha més remei i de mala gana. Utilitzar circumstancialment aquestes facultats pot representar un desafiament summament incòmode, fins i tot insalvable, al punt que no fa sinó convertir la proximitat virtual en una opció més temptadora. Una vegada encarat, el passatge de la proximitat no-virtual a la de caire virtual agafa velocitat pròpia. Sembla autoperpetuar-se; també s’autoaccelera.

Zygmunt Bauman, «Liquid Love: On the Frailty of Human Bonds», Polity Press, 2003.

Espectres

—Gairebé diria que tots nosaltres no som sinó espectres, pastor Manders. No solament les coses que hem heretat del pare i la mare circulen dintre nostre com un fantasma…, no, sinó també les coses que abans hem pensat i cregut, i que són mortes i apagades fa molt temps. Tot això no viu, però ho tenim ficat a dintre, profundament, i no ens en podem deslliurar. Quan prenc un diari i em poso a llegir-lo, veig sorgir espectres entre les ratlles. Em sembla que el país n’és ple, que n’hi ha pertot, que n’hi ha tants com grans de sorra al mar. Per això tots tenim una por horrososa de veure-hi clar.

Henrik IBSEN, «Espectres», Barcelona, Institut del Teatre. [ací la versió catalana de 1910 en línia]

Els tics programats

Setembre és costerut. La jornada s’allarga en treballs dispersos. I són treballs, i no obres. N’és bon exemple aquesta nit de dimarts tretze. Intente, potser inútilment, que el blog m’ajude a arrenglerar les esparses notes mentals que arrossegue i m’agrada compartir. A un fil m’agafe: Partal, ahir, relatava hàbilment el grau d’obsolescència programada de l’homilia política imperant: «Fa mandra –explicava– haver de moure’s encara per coses que ja reivindicàvem fa trenta anys. No tan solament la llengua i l’escola. El tren entre València i Barcelona d’amplada europea. O poder veure TV3. O uns serveis d’ensenyament i de sanitat públics de qualitat». Tanta raó té que gairebé embafa. Els tics discursius dels majordoms de l’Estado i del Capital s’han propagat tant els darrers mesos que hom podria donar per bona la teoria de l’Etern Retorn, mite i  anhel ideats –i programats– pels antics egipcis, pels estoics després, desenvolupat filosòficament per Nietzsche i explotat finalment per escriptors com Flaubert, Borges, Hesse, García Márquez o Kundera. El periodista de Bétera, però, sap veure que «no som on érem, ja som lluny», car, si bé és cert que molts conflictes cuegen epilèptics, i amb cuades que tomben, avui són molts els ciutadans que hem perdut candidesa i hem guanyat decepció, la qual cosa entristeix molt, d’acord, però, si aconsegueixes sobreviure, reforça alguna cosa més que les conviccions. Qualificaria, però, d’optimisme immoderat, que no imprudent, el convenciment de l’editorialista quan diu que som a la meta d’una mena de carrera per l’autodeterminació. Aquest plantó, però, és d’un altre cavalló. Fa uns dies,  Mompó amollava al seu Facebook que el pp$oe aparentava haver descobert la sopa d’all quan reivindicava (és un dir) el corredor mediterrani: un altre tic. L’obsolescència programada, sovint fingida i exhibida com a insòlita, aplicada a l’agenda política i informativa dominant, ens recorda, també, que no hi ha sortides perquè no interessa gens cercar-ne i que és més fàcil repetir-se quan tot s’esdevé una fugida cap enlloc, com titulava Aliaga l’altre dia, o que tot mena a la vora de l’abisme, com fa poc alertava, ben pagat, Felipe González. Qui mira més enllà del 2012? No ningú. Tot és ara o res. Mireu quin sostre i no em digueu que no. L’etern retorn té la cara, la faccia, d’unes eleccions generalíssimes el pròxim 20 de novembre. Inspirador, eh? Quina subtil coincidència l’espanyola celebració de la fiesta de la democracia i l’aniversari de la mort del dictador. La pregunta més bonica, en qualsevol cas, és com l’antropòfaga societat de la postguerra contra el terrorisme, dels post-gurtels i dels merkkels pairà, ja no només la tisorada dels austers i l’ensostrat de la Constitución, sinó tan subtilíssima regressió. Tics, epilèpsies, convulsions…

Wirklich, ich lebe in finsteren Zeiten!

Amb Arendt

El fet que l’escurçament trascendental de la Terra fos conseqüència de la invenció de l’avió, és a dir, de l’esdeveniment d’abandonar la superfície de la Terra, és com un símbol del fenomen general que qualsevol disminució de la distància terrestre només pot guanyar-se al preu de posar una distància decisiva entre l’home i la Terra, d’alienar l’home dels seus voltants més immediats.

(…)

La decadència del sistema de l’estat nació europeu; l’escurçament econòmic i geogràfic de la Terra, de tal manera que la prosperitat i la depressió tendeixen a convertir-se en fenòmens mundials; la transformació de la humanitat, la qual fins a la nostra època era una noció abstracta o un principi orientador només per humanistes, en una entitat realment existent els membres de la qual en els punts més distants del planeta necessiten menys temps per trobar-se que el que necessitaven els membres d’una nació fa un segle, tots aquests fenòmens marquen el començament del final d’aquest desenvolupament. De la mateixa manera que la família i la seva propietat van ser reemplaçades per la pertinença de classe i el territori nacional, ara la humanitat comença a ocupar un lloc de les societats nacionalment enllaçades, i la Terra substitueix el territori de l’Estat. Però sigui com sigui el futur, el procés d’alienació del món, engegat per mitjà de l’expropiació i caracteritzat per un progrés continu en termes de riquesa, únicament pot assumir proporcions fins i tot més radicals si se li permet de seguir la seva llei inherent. Els homes no poden ser ciutadans del món com ho són dels seus països, i els homes socials no poden tenir propietats col·lectives com les famílies tenien les seves propietats privades. L’auge de la societat va comportar la decadència simultània de l’espai públic i el privat. Però l’eclipsi d’un món públic comú, tan crucial per a la formació del solitari himne de les multituds i tan perillós en la formació de la mentalitat no mundana dels moderns moviments ideològics de masses, va començar amb la molt més tangible pèrdua del món privat.

Hannah ARENDT, La condició humana, ed. Empúries (Grup 62), Barcelona, 2009

Probablement, gràcies a la llei inherent de la depredació en un món que s’escurça també serà més habitual i sanguinària la depredació entre depredadors. No pot ser un càndid consol per a l’expulsat; els desesperats es devoren més ràpidament i en massa. Si trenquen la baralla, si inventen constantment la necessitat voraç d’estar preparat per viure molt de temps a la vora de l’abisme…

Sostre de casa en runes

En la realitat social, malgrat tots els canvis, la dominació de l’home per l’home és encara la continuïtat històrica que vincula la Raó pre-tecnològica amb la tecnològica. No obstant això, la societat que projecta i realitza la transformació tecnològica de la naturalesa, altera la base de la dominació, reemplaçant gradualment la dependència personal (de l’esclau amb el seu amo, del lacai amb el senyor de la hisenda, del senyor amb el donador del feu, etc.) per la dependència a l’«ordre objectiu de les coses» (les lleis econòmiques, els mercats, etc.). Per descomptat, l’«ordre objectiu de les coses» és en si mateix resultat de la dominació, però també és cert que la dominació genera ara una racionalitat més alta: la d’una societat que sosté la seua estructura jeràrquica mentre explota cada vegada més eficaçment els recursos mentals i naturals i distribueix els beneficis de l’explotació a una escala cada vegada més àmplia. Els límits d’aquesta racionalitat, i la seva sinistra força, apareixen en la progressiva esclavitud de l’home per part d’un aparell productiu que perpetua la lluita per l’existència i l’estén a una lluita global total que arruïna les vides d’aquells que construeixen i usen aquest aparell.

Fragment de «L’home unidimensional»  (1964), de Herbert MARCUSE.

Clàssica tempesta de setembre,
ferotge i traïdorenca: incomptables llamps,
trons apocalíptics i dos poals d’aigua.
Plou, plou! I l’ordre objectiu de les coses
decideix per nosaltres la cerca de recer
sota el sostre d’una casa en runes.
JO ACUSE l’ordre objectiu de les coses.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Un cel blau per sostre», de Xesco Boix, per Toni Giménez

L’espectacle (II)

Si valores generosament els fets, estàs perdut, perquè, en la nostra societat, els fets no parlen per si mateixos. Tenen poc valor. Entre el fet i la imatge facturada del fet, l’espill industrial dels esdeveniments, hi ha alguna cosa més que una cadena de mans emmanillades. Hi ha l’espectacle. Probablement, els sistemes més eficaços de persuasió i alienació són l’espectacle i la tortura. El govern nordamericà, com Hollywood, ens han regalat algunes superproduccions la darrera dècada. La veracitat compta poc; la veritat, no gens. L’important és l’espectacle. And the show must go on. Avui dia, no és imprescindible una inducció de l’incident, és a dir, provocar o inventar l’esdeveniment, per tal de generar espectacle; cal, sobretot, una bona postproducció. L’ull públic dels fets, que Howard Franklin va convertir el 1972 en una gran pel·lícula –on el fotògraf de premsa intervenia activament en la realitat i, per tant, en la construcció de la història–, ha estat superat per la nouvelle cuisine dels fets, encara que siguen aire o tan volàtils com un bacteri. Més críptic, en un apunt recent, servidor recitava que tot és plató i hi enllaçava un article de Ramon J. Molés (UAB), que qüestionava el valor informatiu de les filtracions de claveguera de Wikileaks. L’escrit recordava una frase de Howard Simons, editor del Washington Post, actor i espectador, jutge i part de la societat de l’espectacle, la nostra: «Quan et penses que saps una cosa, t’has de preguntar si és això el que volen que sàpigues». Ara acabe de llegir l’article «Show NASA», de Martí Domínguez, en el qual lamenta, arran del descobriment del bacteri que pot viure en l’arsènic, que «cada colp més es confon la difusió de la investigació científica amb l’espectacle» i que els mitjans de comunicació convencionals han renunciat a contrastar les comunicacions provinents de revistes i institucions científiques. No caldria dir que això és un perill. En fi, un més entre tants. La qüestió és que ens han encès tants fanals que ens enlluernem i, en aquestes blanques tenebres, rebem tan poca llum com Suècia a l’hivern. Caldrà una teràpia.

Per destil·lar algunes ombres, us deixe amb una versió cinematogràfica de «La société du spectacle», obra de Guy Debord: «L’espectacle és el capital en un grau tan alt d’acumulació que s’ha convertit en imatge»*.

[ Parts de la pel·lícula: 123456789Ací totes ]