Equilibri

Em pregunte quin era l’equilibri i quin és avui. Les xapes de tònica Finley, carregades de plastilina, no se n’havien d’eixir ni un mil·límetre de les ratlles del pati de l’escola Lluís Revest fins a tocar meta. Sempre guanyava el nom del mateix ciclista. Jugar a les bales (guas!), ballar la trompa, arrossegar-se per terra, com una sargantana, recollint gàlbuls per a la guerra… Anàvem sempre a genollons. Els genolls tenien la responsabilitat de mantenir l’equilibri, un compromís que, aleshores, era un acte reflex, sense queixa, foguejat en les conseqüències: ferides, rascades, crostes, esgarrons, pedaços… Conquerir l’equilibri era més que un joc. Era el joc. I et jugaves un món, el món. Guanyar o perdre era una cosa que venia després, que durava poc, que oblidaves aviat. Però l’equilibri durava i dura; el guanyaves sempre. No cal recordar-lo; funciona de memòria. Quin és avui l’equilibri? Qui el vol encara conquerir?


«Interferències» (07), de 121 dB
«No, no tens crostes als genolls per rendir-te davant desconeguts».

Paperots

UGT i CCOO diuen que estaran actius. Potser algun dia, em dic. Perquè no ho han estat, perquè no ho estan, ni en semblen tenir ganes. En definitiva: perquè no ho són. Un silenci còsmic i còmic el seu, després de la vaga, la més ajornada de la historia de les vagues. Mentre els sindicats francesos tenen gairebé contra les cordes el govern de Sarkozy, els espanyols UGT i CCOO ixen ara amb la cantilena d’una iniciativa legislativa popular per intentar que ZP rectifique la reforma laboral. Paperots!

Arròs a banda, m’ha alegrat descobrir aquest nou blog sobre Larkin: Ran de les coses, d’August Garcia, que està preparant, diu, una proposta escènica sobre el de Coventry.


«Everybody oughta make a change», d’Eric Clapton

Supositoris

La folclòrica que no paga és Camps, mentre De la Rua juga al tenis amb Madrid.

Si ZP fos el rescatador que ha de baixar en càpsula Fènix, els minaires no haurien eixit del forat fins als 67 anys.

Fabra rebrà homenatge i exaltació aquest dissabte a l’Auditori de Castelló. Cap castellonenc han muntat cap grup de Facebook contra la implantació del títol de Reinona de les Festes de la Magdalena.

«Un hombre procesado por herir en el cuello con una botella al ocasional seductor de su hermana, el dependiente de una carnicería». Teoria i pràctica de la poesia impura: «La carn vol carn, l’arma son semblant cerca» (A.M.)

I un poc de vaselina. «El Ibex tiene al 11.000 a tiro de piedra. El optimismo campa a sus anchas en los parqués bursátiles ya que…». Ja que… Acabeu vosaltres la frase.

I això és tot per hui. Bon dia.


«Vaselina», d’Axe B.A.

Senderes

De bon matí, abans que tràfecs i trànsits esborren el carrer, P. surt al balcó. Per a ell, la fresca de la tardor a la pell és capaç d’aturar el temps en un instant i un espai on sempre s’hi reconeix. Reviscola. Ha travessat tantes vegades aquest gueto, amb aquesta idèntica fresca autumnal, que és ací on sap que pot retrobar-se. Ací és, alhora, el xiquet lleganyós i inaplicat que se’n va a escola, l’adolescent amb acne i reservat camí de l’institut, l’universitari rebec que corre a l’estació, l’assalariat que arriba tard a la fàbrica i, en fi, l’aturat que ara, al balcó, ensuma el cafè dels veïns. Inspira i expira profundament mentre busca respostes, però no troba més que preguntes. Avui ha de prendre una decisió d’eixes que, aparentment, poden determinar el futur d’un home. Es frega els ulls, se’ls faig rojos, i dubta encara si la nova sendera és o no un miratge. No veu la fi del corriol costerut i rocallós per on fa temps que s’arrossega; a la vora, però, se li obri ara la nova sendera, cert, molt trepitjada, però que no sap, a la llarga, a quines altres cruïlles el conduirà. De bon començament pot albirar on s’acaba la sendera, però desconeix si, de camí, hi trobarà unes altres més llargues i estimulants. Mai no havia estat tan difícil dir que sí o dir que no. En anteriors ocasions, per resoldre-ho, simplement feia memòria de com actuava en situacions similars. Quan era més jove, per exemple: hauria agafat aquesta sendera? Dubta. Fer-se vell potser és això, es diu: hi ha variables que ara compten. Abans no hi eren, les ignorava o, simplement, les menystenia. Decidir, aleshores, era més fàcil. Por, culpa i autoconservació li diuen, ara, que agafe la nova sendera; principis, audàcia i fúria li diuen que no. Li he recomanat un poema Bukowski, que en aquest cas és segurament millor que el de Frost. Hi ha senderes que van per dins. Negar-les, o tapar-les, també té conseqüències.

Garantismes i gargarismes

Algunes giragonses jurídiques són espectaculars. L’art del legalisme, el de sortir-se’n per una vora, hauria d’inspirar algun reality televisiu per episodis, amb tots els personatges: l’estafador, l’estafat, el jutge, els advocats, els perits a sou… Crec que enganxaria. En canvi, a la premsa, els sofregits d’agència arraconen i oculten aquest circ magnífic, aquest monument a la cobdícia ibèrica, i el fa passar per una notícia intrascendent i gris, fins al punt de relegar la xuplada de la sangonera al darrer paràgraf:

El lunes se celebró el primer juicio contra Díaz Ferrán por impago de salarios, en este caso de octubre y noviembre de 2009, al que el líder de la patronal no se presentó. El empresario, para evitar la huelga en la compañía aérea, comprometió por escrito su “garantía personal” para el abono de las nóminas atrasadas. El abogado de Díaz Ferrán alegó en el juicio que la garantía personal “es sólo una garantía ética o moral, pero que en ningún caso el empresario iba a responder con su patrimonio”.

Garantia moral de què, aleshores? De que és un bitxo? Cap novetat. L’escorredís fugitiu no ha aconseguit untar apegalosament els administradors concursals, tal com s’espera de qualsevol negociant capaç de fer aquestes gàrgares morals. Tampoc no em sorprèn això. La principal diferència amb la fuga consumada per altres empresaris és que, en aquest cas, l’Estat ha estat vigilant de prop tot el procés, i no per cap mena de filantropia, sinó perquè és un dels principals creditors, via Seguretat Social, via Hisenda, i també com a garant subsidiari dels danys col·laterals dels vols cancel·lats per la companyia aèria del capitost de la CEOE. És possible que el jutge del Mercantil declare finalment culpable el concurs, però encara està per veure si els treballadors cobraran els seus salaris endarrerits de la butxaca de l’avar o de la del Fogasa, és a dir, de l’Estat, de la nostra butxaca. És fàcil d’endevinar-ho.


«Garantía total», de Soziedad Alkoholika

Anhidre

Passege per la llera del Riu Sec, com l’aigua absent, fugint de la pudor de benzina que inunda la ciutat, i més ara que els castellonencs tornen a la rutina –els qui encara en tenen. Tampoc no m’agrada aquesta sentor a casalot malalt i resclosit que la rosada desprèn quan xopa els canyars, però la brisa que ve de la mar tempera la flairança. Riu amunt, dos rossins fuetejats per un home vell tiren d’un carro vell… Bon dia! Arrosseguen també, lligats amb cordells d’espart, quatre pneumàtics de camió ben gruixuts. Imagine que entrenen els animals per a competicions de tir i arrossegament. Si temptats pels bassals i fils d’aigua els cavalls marxen de gaidó, l’amo no dubta gens en amollar-los fuetada. Pense en la sequera perenne d’aquest riu, al qual caldria anomenar com cal: barranc. Recorde una escena de l’exitós serial The Tudors, que he començat a seguir. Thomas More, llavant-se les mans amb l’aigua d’un poal, replica a l’astut cardenal Wolsey: «Heus ací el meu element, l’element espiritual, el més elevat». Curiosament, Anhidre (sense aigua), un altre de sec, és el riu principal d’Utopia, illa, regne ideal i títol de la cèlebre obra filosòfica de Moro. Pense aleshores en el meu poble, Castelló, que també és una mena d’Utopia (u-topos=enlloc). Una utopia de grues a burro barra que ens ha deixat ben secs i cecs. Una utopia a la qual no s’hauria d’haver arribat mai. També setembre comença sec com una moixama… Per cert, on era l’aigua utòpica quan Moro ordenà cremar els heretges protestants?

 
 

«Riu amunt», de Miquel Martí i Pol

Asincronies

És estrany. Abans d’alçar-me puc percebre que jo mateix, davant meu, en cos i ànima, ja m’he alçat, que estic vestit, que els meus peus ja fa una bona estona que s’han calçat. Poc després, incomprensiblement, en el mateix instant que pose a escalfar cafè, escolte que la meua veu ja diu adéu des de l’ascensor. La meua veu? Vaig corrent a l’ascensor… Ningú més que jo. Però qui, si no? Mire el rellotge; funciona correctament. Tinc temps, però em pose nerviós. Adéu! Un veí no s’altera gens quan veu que la meua mà el saluda gairebé mig minut abans que jo haja eixit de casa. Abandone l’edifici i, en creuar el carrer, comprove bocabadat que el meu cos l’ha creuat vint segons abans que jo faça un pas, la qual cosa té com a conseqüència immediata que, en la mil·lèsima de segon en què el semàfor canvia a verd, la meua persona haja desaparegut pel cantó amb indiferència de tòtil. Suat com un poll, quan arribe a l’oficina, contemple perplex que ja havia engegat l’ordinador molt abans d’haver arribat, i en seure a la cadira em trobe força incòmode, com si no hi cabés, i finalment m’assabente que, inexplicablement, estic assegut damunt de mi! Comence a espantar-me, però fins i tot això resulta rar: quina altra por puc sentir després d’haver-me espantat? Si haig de patir aquest desassossec, em dic, si m’ha de suplantar aquest jo mateix que sempre se m’avança, voldria entendre almenys perquè, en iniciar-se el sistema operatiu i començar a treballar, les feines continuen exactament tal com les vaig deixar ahir; per què no és possible que tots els treballs estiguen ja enllestits una hora abans d’haver-los començat? És com si de sobte tot recuperara el seu ritme, com si ja no hi anara a destemps. Justament quan comence a treballlar! De fet, no em sorprenc gens quan el meu cap m’assigna un projecte nou que, quatre hores després, encara no he iniciat. Ara sí, ja va tot bé. Puc relaxar-me, per fi.

A Oliverio Girondo


«Dia a dia a dia», de Sanjosex

Flat

Ja endevines que si algú escriu la paraula blog entre cometes la digestió serà complicada, així que t’infles els pulmons abans de capbussar-te en fang. En acabar de llegir l’article (sencer!), confirmes aquesta fràgil intuïció i també les sospites que genera la contundència d’un títol que pretén resumir l’objecte de la seua crítica i, en canvi, aconsegueix definir el seu propi gas: metà. Infla, però no omple. Com en algunes versions cinematogràfiques d’obres literàries, hi ha el perill d’emprar títols propensos a l’autoreferència, com Much Ado About Nothing. La crítica, com la pel·lícula, mor involuntàriament víctima de les seues pretensions. Gairebé metapoètic. També és el preu d’apostar-ho tot a un sol cavall: la preeminència de l’autoritat professional de la premsa per a explicar el món (després dels ERO caldria dir-ne supervivència). Sovint hi ha fal·làcies. Un exemple: «La blogosfera infla». Un altre: «La premsa infla». Fal·làcia doble: «La premsa i la blogosfera inflen». Una més: «Aquesta oració és falsa». És falsa aquesta oració? Qualsevol tria de continguts digitals o analògics reclama, i cada dia més, un intensiu ventat de l’arròs: «La abundancia de datos no exime de una ardua extracción, tan sacrificada como la minería». Aquesta oració m’infla especialment, perquè explica la qualitat de l’experiència d’alguns minaires moderns: periodistes que ixen negres i cansats de les sessions parlamentàries. «Internet desprecia la calidad de la experiencia». Qui és Internet? Ah sí, parlàvem del meteorisme. Doncs això.


«Flat foot floogie», de Slim & Slam

Whenever your cares are chronic,
Just tell the world, “go hang”
You’ll find a greater tonic,
If you go on stumblin’ with the gang!
Hey, hey, hey, yes, yes!

Els brams dels grocs

Toxo i Méndez van dir ahir que la societat no entendrà que, després de la tisorada, els sindicats no es moguen. S’equivoquen de ple. La societat ho entendrà perfectament, de la mateixa manera que ha entès, en els darrers anys, que els sindicats no s’hagen mogut durant els milions d’acomiadaments en el sector privat. O és que la societat ara ha d’entendre una altra cosa, perquè és ara, i només ara, quan retallen un 5% el jornal dels funcionaris, que cal bramar i fer vagues generals? Com hauria d’entendre un electromecànic de 50 anys a l’atur, retallat (al 100%) a colp d’ERO i a punt d’esgotar la prestació, que els sindicats no mobilitzaren els treballadors quan calia, és a dir, quan el sector ceràmic n’acomiadava per milers? Ho entendrà l’electromecànic? Segurament l’electromecànic entendrà que la crisi ha deixat ZP i els sindicats dominants amb el cul a l’aire. I l’electromecànic deixarà de creure per sempre més en l’oliosa filantropia de les organitzacions sindicals. L’escena de la reunió ahir entre ZP i Toxoméndez semblava un episodi d’Epi i Blas. Potser recordareu que el Blas, el groc, sempre acabava fotut per l’Epi, el taronja (no roig). Al·legòricament, l’episodi següent descriu bé quina ha estat fins ara la seua relació.