Exili interior

Els valencians som ja els emigrants que més població aportem a Barcelona, segons l’anuari estadístic del seu ajuntament. No m’estranya gens, em dic immediatament. Com no m’estranya que, enguany, per autonomies, la valenciana siga líder en pèrdua de població. Com ho és en atur, en corrupció i en desànim. Per a emigrar, doncs, raons no ens falten. Vilaweb veu una causa en el perfil dels emigrants valencians: professors, estudiants i investigadors (fuga de cervells), però no és un fenomen nou. Caldrà examinar-ne una altra: els valencians ens exiliem perquè ací no s’hi albira cap futur. Ni cap present. Bo és saber que, si un dia em toca, no em trobaré a soles.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Corrandes de l’exili», per Ovidi Montllor

Com si no

El drama és immens. I immensa és la desvergonya, la dels irresponsables públics i la dels empresaris pròfugs (1, 2, 3). En tres anys, Castelló ha passat de la plena ocupació a la plena desocupació. Pot explicar-se això només sota l’epígraf «la crisi»? Pense que no. Crisi hi havia a tot arreu. Ací cal que hi afegim un epitafi personalitzat: desfalc i fuga. Requiescat in pace? D’hecatombe, parlen els especialistes en salut mental: «Psicòlegs i psiquiatres noten a Castelló un augment estratosfèric de pacients amb problemes emocionals». Un altre epitafi: Castelló, vocació de suïcida. La situació és molt més que preocupant. Tinc la sensació, però, que tothom fa com si no. Bojos tots, però com si no.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Vocació de suïcida», d’Albert Pla

Equilibri

Em pregunte quin era l’equilibri i quin és avui. Les xapes de tònica Finley, carregades de plastilina, no se n’havien d’eixir ni un mil·límetre de les ratlles del pati de l’escola Lluís Revest fins a tocar meta. Sempre guanyava el nom del mateix ciclista. Jugar a les bales (guas!), ballar la trompa, arrossegar-se per terra, com una sargantana, recollint gàlbuls per a la guerra… Anàvem sempre a genollons. Els genolls tenien la responsabilitat de mantenir l’equilibri, un compromís que, aleshores, era un acte reflex, sense queixa, foguejat en les conseqüències: ferides, rascades, crostes, esgarrons, pedaços… Conquerir l’equilibri era més que un joc. Era el joc. I et jugaves un món, el món. Guanyar o perdre era una cosa que venia després, que durava poc, que oblidaves aviat. Però l’equilibri durava i dura; el guanyaves sempre. No cal recordar-lo; funciona de memòria. Quin és avui l’equilibri? Qui el vol encara conquerir?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Interferències» (07), de 121 dB
«No, no tens crostes als genolls per rendir-te davant desconeguts».

Paperots

UGT i CCOO diuen que estaran actius. Potser algun dia, em dic. Perquè no ho han estat, perquè no ho estan, ni en semblen tenir ganes. En definitiva: perquè no ho són. Un silenci còsmic i còmic el seu, després de la vaga, la més ajornada de la historia de les vagues. Mentre els sindicats francesos tenen gairebé contra les cordes el govern de Sarkozy, els espanyols UGT i CCOO ixen ara amb la cantilena d’una iniciativa legislativa popular per intentar que ZP rectifique la reforma laboral. Paperots!

Arròs a banda, m’ha alegrat descobrir aquest nou blog sobre Larkin: Ran de les coses, d’August Garcia, que està preparant, diu, una proposta escènica sobre el de Coventry.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Everybody oughta make a change», d’Eric Clapton

Supositoris

La folclòrica que no paga és Camps, mentre De la Rua juga al tenis amb Madrid.

Si ZP fos el rescatador que ha de baixar en càpsula Fènix, els minaires no haurien eixit del forat fins als 67 anys.

Fabra rebrà homenatge i exaltació aquest dissabte a l’Auditori de Castelló. Cap castellonenc han muntat cap grup de Facebook contra la implantació del títol de Reinona de les Festes de la Magdalena.

«Un hombre procesado por herir en el cuello con una botella al ocasional seductor de su hermana, el dependiente de una carnicería». Teoria i pràctica de la poesia impura: «La carn vol carn, l’arma son semblant cerca» (A.M.)

I un poc de vaselina. «El Ibex tiene al 11.000 a tiro de piedra. El optimismo campa a sus anchas en los parqués bursátiles ya que…». Ja que… Acabeu vosaltres la frase.

I això és tot per hui. Bon dia.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Vaselina», d’Axe B.A.

Senderes

De bon matí, abans que tràfecs i trànsits esborren el carrer, P. surt al balcó. Per a ell, la fresca de la tardor a la pell és capaç d’aturar el temps en un instant i un espai on sempre s’hi reconeix. Reviscola. Ha travessat tantes vegades aquest gueto, amb aquesta idèntica fresca autumnal, que és ací on sap que pot retrobar-se. Ací és, alhora, el xiquet lleganyós i inaplicat que se’n va a escola, l’adolescent amb acne i reservat camí de l’institut, l’universitari rebec que corre a l’estació, l’assalariat que arriba tard a la fàbrica i, en fi, l’aturat que ara, al balcó, ensuma el cafè dels veïns. Inspira i expira profundament mentre busca respostes, però no troba més que preguntes. Avui ha de prendre una decisió d’eixes que, aparentment, poden determinar el futur d’un home. Es frega els ulls, se’ls faig rojos, i dubta encara si la nova sendera és o no un miratge. No veu la fi del corriol costerut i rocallós per on fa temps que s’arrossega; a la vora, però, se li obri ara la nova sendera, cert, molt trepitjada, però que no sap, a la llarga, a quines altres cruïlles el conduirà. De bon començament pot albirar on s’acaba la sendera, però desconeix si, de camí, hi trobarà unes altres més llargues i estimulants. Mai no havia estat tan difícil dir que sí o dir que no. En anteriors ocasions, per resoldre-ho, simplement feia memòria de com actuava en situacions similars. Quan era més jove, per exemple: hauria agafat aquesta sendera? Dubta. Fer-se vell potser és això, es diu: hi ha variables que ara compten. Abans no hi eren, les ignorava o, simplement, les menystenia. Decidir, aleshores, era més fàcil. Por, culpa i autoconservació li diuen, ara, que agafe la nova sendera; principis, audàcia i fúria li diuen que no. Li he recomanat un poema Bukowski, que en aquest cas és segurament millor que el de Frost. Hi ha senderes que van per dins. Negar-les, o tapar-les, també té conseqüències.

Garantismes i gargarismes

Algunes giragonses jurídiques són espectaculars. L’art del legalisme, el de sortir-se’n per una vora, hauria d’inspirar algun reality televisiu per episodis, amb tots els personatges: l’estafador, l’estafat, el jutge, els advocats, els perits a sou… Crec que enganxaria. En canvi, a la premsa, els sofregits d’agència arraconen i oculten aquest circ magnífic, aquest monument a la cobdícia ibèrica, i el fa passar per una notícia intrascendent i gris, fins al punt de relegar la xuplada de la sangonera al darrer paràgraf:

El lunes se celebró el primer juicio contra Díaz Ferrán por impago de salarios, en este caso de octubre y noviembre de 2009, al que el líder de la patronal no se presentó. El empresario, para evitar la huelga en la compañía aérea, comprometió por escrito su “garantía personal” para el abono de las nóminas atrasadas. El abogado de Díaz Ferrán alegó en el juicio que la garantía personal “es sólo una garantía ética o moral, pero que en ningún caso el empresario iba a responder con su patrimonio”.

Garantia moral de què, aleshores? De que és un bitxo? Cap novetat. L’escorredís fugitiu no ha aconseguit untar apegalosament els administradors concursals, tal com s’espera de qualsevol negociant capaç de fer aquestes gàrgares morals. Tampoc no em sorprèn això. La principal diferència amb la fuga consumada per altres empresaris és que, en aquest cas, l’Estat ha estat vigilant de prop tot el procés, i no per cap mena de filantropia, sinó perquè és un dels principals creditors, via Seguretat Social, via Hisenda, i també com a garant subsidiari dels danys col·laterals dels vols cancel·lats per la companyia aèria del capitost de la CEOE. És possible que el jutge del Mercantil declare finalment culpable el concurs, però encara està per veure si els treballadors cobraran els seus salaris endarrerits de la butxaca de l’avar o de la del Fogasa, és a dir, de l’Estat, de la nostra butxaca. És fàcil d’endevinar-ho.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Garantía total», de Soziedad Alkoholika