Darrere de darrere

Minva en les portades la música màquina d’aquest ballo in maschera mediàtic, global i digital que ha estat WikiLeaks, mentre comença a escampar-se pels marges el sarau de les ocultes confabulacions amb tota mena de cançons punks, algunes realment bones. Ahir vaig poder veure al blog de Partal el debat de Millenium (TV3) titulat, molt encertadament, «Darrere de WikiLeaks». Entenc l’adverbi en un triple sentit: darrere, evidentment, perquè no sabem del cert –per més que ens ho puguem imaginar– quins poders fàctics són els ventrílocs de l’Assange, el public enemy de torn dels EUA (Bin Laden ja no els ‘funciona’); darrere perquè, expectants, els mitjans de comunicació, sobretot els marginats, hi van a la saga; i darrere, també, per la retardada posició de la societat en relació al nou fenomen i model mediàtic, essencialment digital. Ballarins experts, els dos periodistes convidats, Partal i Martín de Pozuelo, foren sens dubte els més eloqüents, sobretot en la discussió de quatre assumptes claus que obren la porta a un fum de suspicàcies: 1) La irradiació tutelada de les filtracions mitjançant un càrtel de premsa, que permet la promoció de l’organització WikiLeaks i, a canvi, la cuina de la informació pels periòdics, és a dir, l’existència de coalició, monopoli i transacció; 2) La hiperactivitat compulsiva del càrtel de periòdics per abocar diàriament les informacions, que permet esquivar una atenta reflexió crítica dels fets i, alhora, elevar a categoria de noticiables els cables més morbosos; 3) El valor periodístic de les filtracions: un cocktail de secrets a veus barrejats amb xafarderies diplomàtiques que servidor anomenava obvietats insòlites en el darrer apunt; 4) La fiabilitat contrastable i la qualitat de la informació servida per les presents i futures organitzacions wikimèdia, aureolades de neutralitat i filantropia, sabent com sap tot periodista que cap filtració és desinteressada.

Torne a l’adverbi darrere. Més que la cara dels ventrílocs que hi pot haver darrere de l’Assange, m’interessa saber quines motivacions hi poden haver darrere dels ventrílocs. Servidor no té cap dubte que algunes cançons punks diuen veritats com a catedrals: els cables ens els han llançat al coll, dicten l’agenda de temes, ventilen ràpidament i sense conseqüències institucionals les mentides impunes de la darrera dècada i, sobretot, cusen la catifa màgica davall de la qual hi ha grans i creixents conflictes socials, com ara els milions d’afamats i d’aturats sense veu. Però, darrere de darrere, hi ha també la fabricació de la dissidència, de la qual en sap molt més que jo Michel Chossudovsky:

«La fabricació de consentiment és la presentació, a l’opinió pública, de la principal narrativa dels mitjans de comunicació, les seves mentides i falsedats. Sota la il·lusió de capitalisme contemporani, la il·lusió de democràcia ha de prevaler. És, en interès de les elits corporatives, l’acceptació de la dissidència i la protesta com una característica del sistema en la mesura que no posin en perill l’ordre social establert. El propòsit no és reprimir la dissidència, sinó, per contra, donar forma i modelar el moviment de protesta, per establir el límit a la dissidència. Per mantenir la seva legitimitat, les elits econòmiques afavoreixen formes d’oposició limitades i controlades, per tal de prevenir el desenvolupament de formes radicals de protesta, cosa que podria sacsejar els fonaments i les institucions del capitalisme global. En unes altres paraules, “la fabricació de dissidència” actua com una “vàlvula de seguretat”, que protegeix i sosté el Nou Ordre Mundial»

Del mateix autor, us recomane la seua inspecció dels soterranis de WikiLeaks, l’entorn social i corporatiu, en el qual destacaria la relació que Chossudovsky veu entre l’Assange, The Economist i els Rothschild. Poser s’encenen llumenetes i no són de Nadal.

A video used to be embedded here but the service that it was hosted on has shut down.

«Algunos añitos más»

Miguel Ángel Fernández Ordóñez, conegut també per MAFO, és el Governador del Banco de España que no va prevenir l’esclat de la bombolla immobiliària; que no va recriminar en cap moment la bogeria del doble endeutament que suposava el crèdit a dojo donat pels bancs a la gent i, temps després, per l’Estat (la gent) als bancs; que no va alertar de l’inici de la crisi quan Zapatero la negava; que va callar deliberadament les esmolades tisorades (reformes en diuen) que a la bestreta  ja sabien que havien de cometre al·legant un ajust del dèficit públic, amb la voraç connivència d’uns déus, els mercats, que vampiritzen el deute espanyol i que són, en la pràctica, un estat d’excepció permanent, per no dir dictadura; que ha sigut un dels principals instigadors de la denigrant i eixorca reforma laboral; que, com a Governador, ha dut a un caòtic desgovern financer moltes caixes d’estalvis i bancs… Doncs bé, després de tot això, aquest senyor, MAFO, és encara Governador i, en volta d’assumir la seua incompetència, conserva intacta la refinada desvergonya d’amorrar-se a un faristol i, davant de les càmeres ibèriques, en la cara de tots els treballadors, gargalleja amb impunitat el pronunciament militar que reclama l’endarreriment «algunos anyitos más» de l’edat de jubilació. O seré jo, que em calente per no res, que li tinc mania i, en fi, mon semblable, mon frère, no passa res, tu dorm, dorm, dorm!, que no hi ha per a tant. Carpe diem.

Els merkels

Pilotes fora. Els clivells als dics del capital ibèric marquen l’hora exacta de culpar Alemanya. Merkel i mercat, gairebé homògrafes, són paraules psicofòniques que podrien obtenir cert ressó fantasmagòric com a boc expiatori, però a qui vol persuadir ara Salgado? A l’Angela Merkel? Als àngels negres de l’especulació? Tothom, a poc que sàpiga quatre coses d’economia, pot entreveure que els marges diferencials entre el bons espanyols i els bunds alemanys són un casino mafiós. La casa, que dicta les normes, no perd mai. Sabem també quin és el centre del Banc Central Europeu, que no és, ni de bon tros, el banc central dels europeus. Aleshores, de què vol queixar-se ara Salgado? Abans, Alemanya no en tenia la culpa i, de sobte, ara sí? Als merkels poc els importen ja que la ministra plante bandera. En referència als rescats, Felipe González parlava fa poc d’emergència espasmòdica. De seguida em vaig imaginar un orgasme. Quant de temps durarà? Ací ho deixe.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Of angels of angles», de The Decemberists

Spain is not Spain!

Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? (Lluc 6,42). Fa uns mesos, el càstig dels mercats als polítics, economistes i periodistes espanyols va ser que copiaren a la pissarres mediàtiques aquesta frase: «España no es Grecia». Els darrers dies, aquesta gent va cagalló per sèquia copiant-ne una altra: «España no es Irlanda». I ja es preparen per a brandar el mateix tabú, però amb el cul a l’aire: «España no es Portugal». Polítics, economistes i periodistes espanyols han bramat tant aquesta pal·liativa consigna que probablement han arribat a creure que… España no és España! Per als mercats, l’eslògan Spain is different deixà de funcionar quan els alemanys començaren a comprar les taronges més barates al centre de Berlin. I, en fi, si no els han convençut totes les retallades de ZP, dubte molt quels puga persuadir aquest Spain is not Spain. Curiosament, i així tanquem el cercle dels porquets, els italians van dient que «l’Italia non è la Spagnama non dobbiamo abbassare la guardia».

D’altra banda, serà benvingut qualsevol article sobre l’agost que alguns estan fent amb tant de rescat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Rescue me», d’Aretha Franklin

Reformes per a morir aviat

Els professors Juan Torres López i Vicenç Navarro han realitzat un treball extraordinari i rigorós (PDF), «Errors, mitges veritats i silencis al servei de la banca», per rebatre punt per punt la «propuesta de los 100 economistas» sobre la reforma de les pensions. Aquesta colla de saberuts és el mateix que li va dir al Gobierno de España, sota el paraigües de Fedea, quina havia de ser la reforma laboral que, com sabeu, finalment decretà i ara, com era d’esperar, tampoc funciona perquè el capital no es mou del seu cau. Per saber per on van els tirs només cal pegar un cop d’ull als patrons i finançadors d’aquesta fundació i de la majoria dels estudis que han servit aquests darrers anys per a propagar les prediccions catastrofistes: els grans bancs i empreses espanyoles. Al blog Pensiones Dignas (trad.) podeu llegir en xarxa tota la contraproposta. Vull extreure’n ací un paràgraf ben significatiu:

…la veritat és que l’efecte que produeix la seva proposta sobre pensions és molt clar: posar-li les coses fàcils a la banca difonent afirmacions incertes i molt poc rigoroses. Han assumit fins a tal punt la perspectiva d’anàlisi de la banca i del sistema capitalista que fins i tot el seu vocabulari el delata. Així, Fernández-Villaverde, en el seu escrit, parla del “risc de la supervivència” o diu que la mortalitat entre els 65 i els 67 anys s’ha reduït de manera dramàtica. Dos lapsus calami, en el millor dels casos, que mostren la consideració que li donen aquest tipus d’economistes a la vida i al benestar humà: la d’un pur valor actuarial.

Pot estar tranquil aquest senyor pagat per Caja Madrid, perquè, gràcies a les seues reformes, no passarem dels 60.

L’amenaça és…

«El més important són els nostres ulls que brillen tan bellament sota les nostres caputxes quan lluitem». Novel·lesca i novel·lable, la frase pertany a un pamflet dels anarquistes grecs que la setmana passada aconseguiren propagar el caos aeri i postal a Europa. El reportatge d’Andrés Mourenza, per El Periódico, és l’únic que podem trobar avui dilluns a la premsa ibèrica (mutisme confirmat, doncs). Tal com s’espera d’un periodista, que ha de reconèixer la notorietat dels esdeveniments, Mourenza ha estat dels pocs –no sé si l’únic– que s’ha preocupat de recollir les declaracions d’algú que ens conte una mica què està passant a Grècia sota les runes de la seua economia. Ha triat Mary Bossis, professora de la Universitat del Pireu i experta en seguretat. L’especialista destaca les «referències nihilistes amb un toc de romanticisme adolescent» d’aquest anarquisme. Són joves de classe mitjana, d’entre 20 i 30 anys. Els noms que usen podrien formar part dels llibres de Harry Potter: Apòstates dels Dolços Somnis (aquest m’agrada), Carpe Noctum o la Conspiració de les Cèl·lules del Foc. Sovint passa que el més important no ho trobarem sota les caputxes, sinó al darrers paràgrafs. Diu Bossis: «La majoria [dels grecs] no veu aquestes organitzacions com una amenaça. El que sí que percep com a amenaça és no tenir un futur». Ni un present.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«No future, no hope», de Defiance