Sangueta

Dissabte passat, durant un esmorzar insòlit que acabà a les set de la vesprada, vaig poder conversar amb alguns amics sobre el decret del Govern que fulmina el dret del treballador a obtenir l’indefinit després d’haver encadenat contractes temporals durant dos anys en una mateixa empresa. No em va sorprendre que bona part de la colla esmorzadora estigués d’acord amb la vaselina del ministre. Els amics, molts d’ells assalariats indefinits amb càrrecs intermedis, i també algun empresari, es queixaven amargament que, passats dos anys, havien de prescindir de bons treballadors perquè la llei els obligava a mantenir indefinidament un lloc de treball que els actuals trastorns del mercat no poden garantir. Mentrestant, servidor rumiava que la botifarra de ceba que s’empassava tampoc no podia garantir una bona digestió. Millor no abusar. Jo insistia: si aquests bons treballadors havien aconseguit encadenar els darrers dos anys –i anys de crisi, per cert– i havien ocupat un lloc necessari a l’empresa, per què no havien de convertir-se en treballadors tan indefinits com els meus amics? Botifarra de ceba. És que el mercat… La procacitat del ministre ex-sindicalista, «preferimos un contrato temporal a un parado», podria resultar d’allò més filantròpica en els temps que corren, però la traducció a la realitat, al llenguatge dels drets laborals, és desastrosa: «preferim un esclau a un aturat». Botifarra de ceba. Arribem, doncs, al moment de les grans rebaixes, de la superoferta a la patronal d’un estoc creixent de braços mutilats a les oficines de l’INEM. El ministre té ple a vessar l’escorxador i vol despatxar algunes tones de sangueta per a la campanya electoral. Què bé, em vaig dir finalment, que per fi polítics i ciutadans ens preocupem tant pels aturats i pels bons assalariats temporals. Botifarra de ceba. En acabar, vaig rotar llargament.


«Glòria al treball», per la Banda Musical de l’Albufera

Després de la vaselina

Qui sap què passaria? La por. Més por. La por.
La por, altra vegada. I més precaucions.
Tu no saps amb qui parles. Millor serà que calles.
No digues res de res. No et fies de ningú.
Qui sap què et pot passar.
Vicent Andrés Estellés*

Els sindicats bramaven contra la motoserra. No eren càndids, sinó grocs, però potser no s’esperaven aquesta embranzida de bulldozers. Ara, tot d’una, hem pogut comprovar que els retroliberals del PP i la juxtaliberals del P$0E també tenien ben amanida la maquinària pesada. Xafogor i començament de la lliga de futbol. És el moment: en menys de 72 hores, les formigoneres del PPSOE han cuinat una reforma exprés de la Constitució a fi de fixar –diuen– un sostre de dèficit. Per si això fora poc, tot seguit, han anunciat la supressió fulminant d’un article fonamental de l’Estatut dels Treballadors, el 15.5, que fins ara presumptament protegia els treballadors contra l’encadenament abusiu de contractes temporals; d’aquesta manera és liquidat el dret legal dels treballador a obtenir l’indefinit després d’haver acumulat contractes de temporals durant dos anys en una mateixa empresa. I qui els protegia contra polítics venuts? Ningú. Més encadenament, doncs, i més cadenes. El primer plat, argumenten, pretén posar a règim les panxudes administracions públiques de l’Estat. El segon plat, segons la dieta del ministre, és «por la constatación de que no se renuevan muchos contratos por la obligación de que éstos pasen de ser temporales a fijos». Solució de ministre ex-sindicalista: eliminar l’obligació.

Del primer plat, em semblaria adient una llei constitucional si realment poguera existir un cos ideal, de top model, per a l’Estat: 54 kg? Però el cos de l’Estat no és immutable i té unes necessitats segons els temps. Per a ningú sembla recomanable un pes de 54kg si hi ha fam. Aquesta qüestió i el fet que no s’haja volgut convenir una xifra límit de despesa pública –més bulímia?– ha aixecat les suspicàcies de diversos opinadors que han vist, darrere d’aquesta reforma, el pretext, l’excusa perfecta del PP$0E per a retallar constitucionalment!!! serveis socials, sanitaris i pensions. És a dir, que la nova i fugaç reforma constitucional entra en conflicte directe amb drets reconeguts per la Constitució que afecten a la vida i la dignitat de les persones: treball, vivenda, assistència mèdica… Això, però, no importa al PP$0E, perquè aquest sostre el reclamen merkkels i mercats. Que ara ho facen passar per la sagrada Constitució és el que veritablement ens hauria alertar. Ens estan dient a crits que van a per totes: la constitucionalització del capitalisme salvatge.

Del segon plat em pregunte si, per arribar aquest Estat-Presó on ens han anat clavant, per arribar a l’actual tisorada de garanties socials i laborals dels ciutadans, calia passar-se dos anys falsejant una reforma laboral que, era d’esperar, no ha servit per a res. Cert: necessitaven vots. Tot i així, cal recordar que, en aquells moments, el principal subterfugi per dur a terme la reforma dels majordoms del Capital (govern, bancsdespanya, patronal, premsa, catedràtics…) era acabar amb la dualitat i la temporalitat del mercat laboral, a fi de fomentar la contractació indefinida. Aquells subterfugis i aquella reforma, avui ho comprovem, no era més que la vaselina. En la pràctica, la supressió de l’article 15.5 significa no només un desmesurat foment de la temporalitat sinó també l’entrega d’encara més prerrogatives a l’empresari sobre el treballador, el qual ja pot haver treballat de valent durant anys i panys en la mateixa empresa, que estarà constantment sotmès a la por de no obtenir la renovació del contracte, lligada com va aquesta a totes les pors: por de reclamar un salari decent, por a demanar vacances, por a no fer hores, por a reivindicar unes condicions laborals més dignes… Por.

La por.

No puc resistir-me a posar aquest vídeo de ZP. Quina vergonya.

(Abuja, Nigeria, 23 de juny, EFE)

 


«Drets suspesos», d’At Versaris

No és por

Recomane l’entrevista a Bernard Cassen que publica avui la periodista Lorena Ortega en l’edició Comunidad Valenciana del diari El País. Dos fragments:

P. ¿La compra de deuda por parte del Banco Central Europeo puede tranquilizar a los mercados?

R. De ninguna manera. Los mercados financieros siempre exigen más, tienen hambre todo el tiempo. La compra de deuda española es una solución a muy corto plazo. España no está en una situación tan complicada de deuda pública, pero la privada es tremenda y se convertirá rápidamente en pública. Esas deudas son insostenibles. El Banco Central Europeo debe prestar dinero al mismo interés que pide a los bancos privados. Es escandaloso que lo reciban al 1% y hagan préstamos al 5%. Es una estafa y un escándalo. El problema es saber quién va a pagar las consecuencias: los bancos o los ciudadanos. Y parece claro que serán estos últimos porque las entidades financieras no aceptan ninguna reestructuración. Y sin cancelación parcial de la deuda pública no habrá ninguna solución.

P. ¿Qué pasará si los gobiernos no pueden pagar sus deudas?

R. Hay varios escenarios. La reestructuración puede ser organizada por los propios bancos en su propio beneficio. O pueden ser los gobiernos progresistas (que ahora no hay) los que organicen la salida en detrimento de los mercados financieros con medidas como la supresión de los flujos con paraísos fiscales o la lucha contra fraude fiscal. Y hay que optar entre bajar gastos o aumentar los recursos. Ahora se se reducen gastos en detrimento de los servicios públicos. Pero hay otro camino: aumentar los recursos vía tributaria y hacer pagar a los que tienen dinero. El dinero existe y hay que sacarlo de donde está, el problema es simple pero la solución más complicada.

El titular és una frase de Cassen: «No hay coraje político para enfrentarse a los mercados». Més aviat diria hi ha una ferma voluntat política de NO enfrontar-se als mercats. No és por, és connivència, i és precisament aquesta confabulació i aquesta estafa el que hauria de dur els ciutadans des de la indignació a la revolta, al Gran Rebuig.

Nur um der Hoffnungslosen willen ist uns die Hoffnung gegeben.

Neteja classista, feixisme perceptible

Diuen que els divendres 13 són de por, i avui, precisament, ho podem comprovar si tenim l’atreviment insalubre de guaitar portades, ni que siga de gaidó. Com a argument catòlic o de la Paramount, l’apocalipsi pot resultar llardós i embafós, però és immillorable com a figura retòrica de la veritable fi, la del periodisme: «Huir del fin del mundo». Si Adorno alçara els peus: Wie scheint doch alles Werdende so krank! Adeú al sentit de les proporcions. Reforça la meua hipòtesi, a més, que tots els apocalipsis seran feixistes o no seran, perquè la faç del peròdic practica l’autofoto i s’adelita expansivament en la carassa: «Ofensiva para delatar a quienes fomenten economía sumergida». Heus ací l’autèntica guerra civil, el gran germà postmodern, la delació prêt-à-porter, la denúncia secregada pel veí, la mala bava deïficada a més de 36 punts tipogràfics, molt per damunt d’una llorquiana fi del món relegada gairebé a categoria de subtítol invisible. L’home de la maleta blava no se’n va del món; simplement plega, desnonat, condemnat a travessar les fronteres que la foto imposa. El verb en present és escandalós, apologètic, desaprensiu: «Fomenten». Escolte’m vostès, i que se’n sap dels que la fomentaren i guarden a Suïssa tot el botí espoliat sense cap delació, amb noms i cognoms, de l’Agència Tributària? Bon cap de setmana.

(…) cal observar només quan els burgesos parlen d’exageració, d’histèria o de bogeria, per saber que on més pomposament s’invoca la raó més infal·liblement s’hi fa apologia de la irracionalitat.

T. W. Adorno

Merkel és productiva: del pet a la cambra de gas

L’hamburguesa mutació del tòtem Mercat, la senyora Merkel, ha amollat que els treballadors haurien de rebre millores salarials només en cas de ser “més productius” (caldria saber ben bé què coi vol dir, això!), i no perquè els productes que fabriquen aquests treballadors els hi costen, als mateixos treballadors, un 10% més cars que l’any passat –l’electricitat, sense anar més lluny. La pregunta és fa evident: i què passa si hem sigut més productius, però no prou, tot està molt més car i, any rere any, el nostre salari continua congelat per un meravellós conveni lligat a la productivitat? Jo us ho diré: intentes, primer, passar-te del vi a l’aigua i, uns anys després, et mors de fam.

Un exemple concret: fa dos anys, un operari de forn treia 1.000 barres al dia; l’any passat va treure 1.250 barres/dia. Tot i l’evident esforç productiu (un 25% més!), qui pot creure que, enguany, l’operari n’obtindrà ni que siga un increment salarial del 2’5%? Aleshores, com ho hem de calcular, això? No és una fal·làcia monumental aquest evangeli de Merkel? “Produir més” no significa “produir millor” ni, encara menys, “vendre més” –una cosa, per cert, que tampoc no significa, ni de bon tros, “guanyar més“. I podem anar més enllà: pagar salaris més baixos (encara més!) no significa fabricar productes més competitius. Primer perquè, en preu, ens guanyaran sempre els xinesos. Segon, perquè la quantitat i la qualitat del producte encara depenen –vulguen o no els patrons– de les motivacions del treballador.

Torne. Tot i la contenció salarial, el patró panader, en canvi, sí que hi pot haver pujat el preu del pa en els darrers anys. Posem per cas que, fa dos, quan el seu forner en fabricava 1.000, la barra de pa costava 70 cèntims/unitat; l’any passat, quan el treballador n’enfornava un 25% més, el patró el va apujar a 75 cèntims/barra. Això significa que el forner ha pencat més, però que li abaixaran el salari, com a mínim, 5 cèntims/dia, si enguany no rep un increment salarial d’acord amb l’encariment del pa. Vull dir, amb tot això, que, en termes objectius, la productivitat no és una ciència exacta; no és calculable com la inflació –que, també, deixa-la córrer i veuràs… En definitiva, una alteració, ara, d’aquests factors de revisió salarial –diguem-ho ja– no té cap altre objectiu que donar-nos gat per llebre i que acceptem Merkel com a animal de companyia… Jau! Jau! Sit down! Subtotal més IVA: una altra tisorada.

Terrorisme laboral fi, el de Merkel: el pet de senyoreta que lentament s’escampa fins a inundar tota Europa amb la seua pudentor ultraliberal. Aquesta dona recorda, cada dia més i més, la Thatcher. No sé si la fórmula merkeliana funciona correctament a la pròspera i lloada Alemanya –deixeu-me dubtar-ho, també–, però estic convençut que ibèricament, si els majordoms del Capital ho drecreten, aquesta aerofàgia teutona pot resultar asfixiant. O encara penseu que, ací, guanyaran més diners els assalariats que més treballen? Vinga va…

Darrere de darrere

Minva en les portades la música màquina d’aquest ballo in maschera mediàtic, global i digital que ha estat WikiLeaks, mentre comença a escampar-se pels marges el sarau de les ocultes confabulacions amb tota mena de cançons punks, algunes realment bones. Ahir vaig poder veure al blog de Partal el debat de Millenium (TV3) titulat, molt encertadament, «Darrere de WikiLeaks». Entenc l’adverbi en un triple sentit: darrere, evidentment, perquè no sabem del cert –per més que ens ho puguem imaginar– quins poders fàctics són els ventrílocs de l’Assange, el public enemy de torn dels EUA (Bin Laden ja no els ‘funciona’); darrere perquè, expectants, els mitjans de comunicació, sobretot els marginats, hi van a la saga; i darrere, també, per la retardada posició de la societat en relació al nou fenomen i model mediàtic, essencialment digital. Ballarins experts, els dos periodistes convidats, Partal i Martín de Pozuelo, foren sens dubte els més eloqüents, sobretot en la discussió de quatre assumptes claus que obren la porta a un fum de suspicàcies: 1) La irradiació tutelada de les filtracions mitjançant un càrtel de premsa, que permet la promoció de l’organització WikiLeaks i, a canvi, la cuina de la informació pels periòdics, és a dir, l’existència de coalició, monopoli i transacció; 2) La hiperactivitat compulsiva del càrtel de periòdics per abocar diàriament les informacions, que permet esquivar una atenta reflexió crítica dels fets i, alhora, elevar a categoria de noticiables els cables més morbosos; 3) El valor periodístic de les filtracions: un cocktail de secrets a veus barrejats amb xafarderies diplomàtiques que servidor anomenava obvietats insòlites en el darrer apunt; 4) La fiabilitat contrastable i la qualitat de la informació servida per les presents i futures organitzacions wikimèdia, aureolades de neutralitat i filantropia, sabent com sap tot periodista que cap filtració és desinteressada.

Torne a l’adverbi darrere. Més que la cara dels ventrílocs que hi pot haver darrere de l’Assange, m’interessa saber quines motivacions hi poden haver darrere dels ventrílocs. Servidor no té cap dubte que algunes cançons punks diuen veritats com a catedrals: els cables ens els han llançat al coll, dicten l’agenda de temes, ventilen ràpidament i sense conseqüències institucionals les mentides impunes de la darrera dècada i, sobretot, cusen la catifa màgica davall de la qual hi ha grans i creixents conflictes socials, com ara els milions d’afamats i d’aturats sense veu. Però, darrere de darrere, hi ha també la fabricació de la dissidència, de la qual en sap molt més que jo Michel Chossudovsky:

«La fabricació de consentiment és la presentació, a l’opinió pública, de la principal narrativa dels mitjans de comunicació, les seves mentides i falsedats. Sota la il·lusió de capitalisme contemporani, la il·lusió de democràcia ha de prevaler. És, en interès de les elits corporatives, l’acceptació de la dissidència i la protesta com una característica del sistema en la mesura que no posin en perill l’ordre social establert. El propòsit no és reprimir la dissidència, sinó, per contra, donar forma i modelar el moviment de protesta, per establir el límit a la dissidència. Per mantenir la seva legitimitat, les elits econòmiques afavoreixen formes d’oposició limitades i controlades, per tal de prevenir el desenvolupament de formes radicals de protesta, cosa que podria sacsejar els fonaments i les institucions del capitalisme global. En unes altres paraules, “la fabricació de dissidència” actua com una “vàlvula de seguretat”, que protegeix i sosté el Nou Ordre Mundial»

Del mateix autor, us recomane la seua inspecció dels soterranis de WikiLeaks, l’entorn social i corporatiu, en el qual destacaria la relació que Chossudovsky veu entre l’Assange, The Economist i els Rothschild. Poser s’encenen llumenetes i no són de Nadal.

A video used to be embedded here but the service that it was hosted on has shut down.

«Algunos añitos más»

Miguel Ángel Fernández Ordóñez, conegut també per MAFO, és el Governador del Banco de España que no va prevenir l’esclat de la bombolla immobiliària; que no va recriminar en cap moment la bogeria del doble endeutament que suposava el crèdit a dojo donat pels bancs a la gent i, temps després, per l’Estat (la gent) als bancs; que no va alertar de l’inici de la crisi quan Zapatero la negava; que va callar deliberadament les esmolades tisorades (reformes en diuen) que a la bestreta  ja sabien que havien de cometre al·legant un ajust del dèficit públic, amb la voraç connivència d’uns déus, els mercats, que vampiritzen el deute espanyol i que són, en la pràctica, un estat d’excepció permanent, per no dir dictadura; que ha sigut un dels principals instigadors de la denigrant i eixorca reforma laboral; que, com a Governador, ha dut a un caòtic desgovern financer moltes caixes d’estalvis i bancs… Doncs bé, després de tot això, aquest senyor, MAFO, és encara Governador i, en volta d’assumir la seua incompetència, conserva intacta la refinada desvergonya d’amorrar-se a un faristol i, davant de les càmeres ibèriques, en la cara de tots els treballadors, gargalleja amb impunitat el pronunciament militar que reclama l’endarreriment «algunos anyitos más» de l’edat de jubilació. O seré jo, que em calente per no res, que li tinc mania i, en fi, mon semblable, mon frère, no passa res, tu dorm, dorm, dorm!, que no hi ha per a tant. Carpe diem.

Els merkels

Pilotes fora. Els clivells als dics del capital ibèric marquen l’hora exacta de culpar Alemanya. Merkel i mercat, gairebé homògrafes, són paraules psicofòniques que podrien obtenir cert ressó fantasmagòric com a boc expiatori, però a qui vol persuadir ara Salgado? A l’Angela Merkel? Als àngels negres de l’especulació? Tothom, a poc que sàpiga quatre coses d’economia, pot entreveure que els marges diferencials entre el bons espanyols i els bunds alemanys són un casino mafiós. La casa, que dicta les normes, no perd mai. Sabem també quin és el centre del Banc Central Europeu, que no és, ni de bon tros, el banc central dels europeus. Aleshores, de què vol queixar-se ara Salgado? Abans, Alemanya no en tenia la culpa i, de sobte, ara sí? Als merkels poc els importen ja que la ministra plante bandera. En referència als rescats, Felipe González parlava fa poc d’emergència espasmòdica. De seguida em vaig imaginar un orgasme. Quant de temps durarà? Ací ho deixe.


«Of angels of angles», de The Decemberists