Desgracià la pluja les banderes

En la bíblia digital de Prisa he escoltat avui la vídeo-reflexió de Gabilondo, titulada «La democracia se rinde». Després he llegit un article de Jorge M. Reverte, titulada «La democracia en riesgo». I finalment he anat a parar a la crònica de la visita a Madrid de Stéphane Hessel, l’autor dels Indigneu-vos! i Comprometeu-vos!. Una crònica, per cert, que la redactora titula animosa i esperançada: «Hay que inventar una nueva democracia». La premsa lliure té aquestes coses, que a vegades, de tan lliure, aparenta perfectament que no sap que en realitat no ho és. Potser per això s’enderia ara, després de l’encabironat neocon de la Constitució, a parlar d’una democràcia que ha estat gasejada pels capitostos del socioliberalisme al qual s’adscriu ideològicament un dels periòdics protagonistes de la Transición. Herbert Marcuse va escriure que «les tendències totalitàries de la societat unidimensional fan ineficaces les formes i els mitjans de protesta tradicionals, potser fins i tot perillosos, perquè preserven la il·lusió de sobirania popular». Aquesta premsa conserva en llanda exactament aquesta il·lusió a fi d’establir els marges de dissensió. Bona prova d’això foren les obvietats insòlites dels wikileaks espolsats pel diari El País. En paraules de Michel Chossudovsky: «Sota la il·lusió de capitalisme contemporani, la il·lusió de democràcia ha de prevaler (…). El propòsit no és reprimir la dissidència, sinó, per contra, donar forma i modelar el moviment de protesta, per establir el límit a la dissidència». La paradoxa és que la dictadura de facto que han imposat els merkkels ha esvanit, també, aquest miratge de la dissidència programada, que per descomptat ja no il·lusiona ningú. Democràcia? Constitució? Estat? Ordre objectiu de les coses. Profecia de Vicent, doncs: desgracià la pluja les banderes.

Sangueta

Dissabte passat, durant un esmorzar insòlit que acabà a les set de la vesprada, vaig poder conversar amb alguns amics sobre el decret del Govern que fulmina el dret del treballador a obtenir l’indefinit després d’haver encadenat contractes temporals durant dos anys en una mateixa empresa. No em va sorprendre que bona part de la colla esmorzadora estigués d’acord amb la vaselina del ministre. Els amics, molts d’ells assalariats indefinits amb càrrecs intermedis, i també algun empresari, es queixaven amargament que, passats dos anys, havien de prescindir de bons treballadors perquè la llei els obligava a mantenir indefinidament un lloc de treball que els actuals trastorns del mercat no poden garantir. Mentrestant, servidor rumiava que la botifarra de ceba que s’empassava tampoc no podia garantir una bona digestió. Millor no abusar. Jo insistia: si aquests bons treballadors havien aconseguit encadenar els darrers dos anys –i anys de crisi, per cert– i havien ocupat un lloc necessari a l’empresa, per què no havien de convertir-se en treballadors tan indefinits com els meus amics? Botifarra de ceba. És que el mercat… La procacitat del ministre ex-sindicalista, «preferimos un contrato temporal a un parado», podria resultar d’allò més filantròpica en els temps que corren, però la traducció a la realitat, al llenguatge dels drets laborals, és desastrosa: «preferim un esclau a un aturat». Botifarra de ceba. Arribem, doncs, al moment de les grans rebaixes, de la superoferta a la patronal d’un estoc creixent de braços mutilats a les oficines de l’INEM. El ministre té ple a vessar l’escorxador i vol despatxar algunes tones de sangueta per a la campanya electoral. Què bé, em vaig dir finalment, que per fi polítics i ciutadans ens preocupem tant pels aturats i pels bons assalariats temporals. Botifarra de ceba. En acabar, vaig rotar llargament.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Glòria al treball», per la Banda Musical de l’Albufera

Després de la vaselina

Qui sap què passaria? La por. Més por. La por.
La por, altra vegada. I més precaucions.
Tu no saps amb qui parles. Millor serà que calles.
No digues res de res. No et fies de ningú.
Qui sap què et pot passar.
Vicent Andrés Estellés*

Els sindicats bramaven contra la motoserra. No eren càndids, sinó grocs, però potser no s’esperaven aquesta embranzida de bulldozers. Ara, tot d’una, hem pogut comprovar que els retroliberals del PP i la juxtaliberals del P$0E també tenien ben amanida la maquinària pesada. Xafogor i començament de la lliga de futbol. És el moment: en menys de 72 hores, les formigoneres del PPSOE han cuinat una reforma exprés de la Constitució a fi de fixar –diuen– un sostre de dèficit. Per si això fora poc, tot seguit, han anunciat la supressió fulminant d’un article fonamental de l’Estatut dels Treballadors, el 15.5, que fins ara presumptament protegia els treballadors contra l’encadenament abusiu de contractes temporals; d’aquesta manera és liquidat el dret legal dels treballador a obtenir l’indefinit després d’haver acumulat contractes de temporals durant dos anys en una mateixa empresa. I qui els protegia contra polítics venuts? Ningú. Més encadenament, doncs, i més cadenes. El primer plat, argumenten, pretén posar a règim les panxudes administracions públiques de l’Estat. El segon plat, segons la dieta del ministre, és «por la constatación de que no se renuevan muchos contratos por la obligación de que éstos pasen de ser temporales a fijos». Solució de ministre ex-sindicalista: eliminar l’obligació.

Del primer plat, em semblaria adient una llei constitucional si realment poguera existir un cos ideal, de top model, per a l’Estat: 54 kg? Però el cos de l’Estat no és immutable i té unes necessitats segons els temps. Per a ningú sembla recomanable un pes de 54kg si hi ha fam. Aquesta qüestió i el fet que no s’haja volgut convenir una xifra límit de despesa pública –més bulímia?– ha aixecat les suspicàcies de diversos opinadors que han vist, darrere d’aquesta reforma, el pretext, l’excusa perfecta del PP$0E per a retallar constitucionalment!!! serveis socials, sanitaris i pensions. És a dir, que la nova i fugaç reforma constitucional entra en conflicte directe amb drets reconeguts per la Constitució que afecten a la vida i la dignitat de les persones: treball, vivenda, assistència mèdica… Això, però, no importa al PP$0E, perquè aquest sostre el reclamen merkkels i mercats. Que ara ho facen passar per la sagrada Constitució és el que veritablement ens hauria alertar. Ens estan dient a crits que van a per totes: la constitucionalització del capitalisme salvatge.

Del segon plat em pregunte si, per arribar aquest Estat-Presó on ens han anat clavant, per arribar a l’actual tisorada de garanties socials i laborals dels ciutadans, calia passar-se dos anys falsejant una reforma laboral que, era d’esperar, no ha servit per a res. Cert: necessitaven vots. Tot i així, cal recordar que, en aquells moments, el principal subterfugi per dur a terme la reforma dels majordoms del Capital (govern, bancsdespanya, patronal, premsa, catedràtics…) era acabar amb la dualitat i la temporalitat del mercat laboral, a fi de fomentar la contractació indefinida. Aquells subterfugis i aquella reforma, avui ho comprovem, no era més que la vaselina. En la pràctica, la supressió de l’article 15.5 significa no només un desmesurat foment de la temporalitat sinó també l’entrega d’encara més prerrogatives a l’empresari sobre el treballador, el qual ja pot haver treballat de valent durant anys i panys en la mateixa empresa, que estarà constantment sotmès a la por de no obtenir la renovació del contracte, lligada com va aquesta a totes les pors: por de reclamar un salari decent, por a demanar vacances, por a no fer hores, por a reivindicar unes condicions laborals més dignes… Por.

La por.

No puc resistir-me a posar aquest vídeo de ZP. Quina vergonya.

(Abuja, Nigeria, 23 de juny, EFE)

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Drets suspesos», d’At Versaris

No és por

Recomane l’entrevista a Bernard Cassen que publica avui la periodista Lorena Ortega en l’edició Comunidad Valenciana del diari El País. Dos fragments:

P. ¿La compra de deuda por parte del Banco Central Europeo puede tranquilizar a los mercados?

R. De ninguna manera. Los mercados financieros siempre exigen más, tienen hambre todo el tiempo. La compra de deuda española es una solución a muy corto plazo. España no está en una situación tan complicada de deuda pública, pero la privada es tremenda y se convertirá rápidamente en pública. Esas deudas son insostenibles. El Banco Central Europeo debe prestar dinero al mismo interés que pide a los bancos privados. Es escandaloso que lo reciban al 1% y hagan préstamos al 5%. Es una estafa y un escándalo. El problema es saber quién va a pagar las consecuencias: los bancos o los ciudadanos. Y parece claro que serán estos últimos porque las entidades financieras no aceptan ninguna reestructuración. Y sin cancelación parcial de la deuda pública no habrá ninguna solución.

P. ¿Qué pasará si los gobiernos no pueden pagar sus deudas?

R. Hay varios escenarios. La reestructuración puede ser organizada por los propios bancos en su propio beneficio. O pueden ser los gobiernos progresistas (que ahora no hay) los que organicen la salida en detrimento de los mercados financieros con medidas como la supresión de los flujos con paraísos fiscales o la lucha contra fraude fiscal. Y hay que optar entre bajar gastos o aumentar los recursos. Ahora se se reducen gastos en detrimento de los servicios públicos. Pero hay otro camino: aumentar los recursos vía tributaria y hacer pagar a los que tienen dinero. El dinero existe y hay que sacarlo de donde está, el problema es simple pero la solución más complicada.

El titular és una frase de Cassen: «No hay coraje político para enfrentarse a los mercados». Més aviat diria hi ha una ferma voluntat política de NO enfrontar-se als mercats. No és por, és connivència, i és precisament aquesta confabulació i aquesta estafa el que hauria de dur els ciutadans des de la indignació a la revolta, al Gran Rebuig.

Nur um der Hoffnungslosen willen ist uns die Hoffnung gegeben.

Neteja classista, feixisme perceptible

Diuen que els divendres 13 són de por, i avui, precisament, ho podem comprovar si tenim l’atreviment insalubre de guaitar portades, ni que siga de gaidó. Com a argument catòlic o de la Paramount, l’apocalipsi pot resultar llardós i embafós, però és immillorable com a figura retòrica de la veritable fi, la del periodisme: «Huir del fin del mundo». Si Adorno alçara els peus: Wie scheint doch alles Werdende so krank! Adeú al sentit de les proporcions. Reforça la meua hipòtesi, a més, que tots els apocalipsis seran feixistes o no seran, perquè la faç del peròdic practica l’autofoto i s’adelita expansivament en la carassa: «Ofensiva para delatar a quienes fomenten economía sumergida». Heus ací l’autèntica guerra civil, el gran germà postmodern, la delació prêt-à-porter, la denúncia secregada pel veí, la mala bava deïficada a més de 36 punts tipogràfics, molt per damunt d’una llorquiana fi del món relegada gairebé a categoria de subtítol invisible. L’home de la maleta blava no se’n va del món; simplement plega, desnonat, condemnat a travessar les fronteres que la foto imposa. El verb en present és escandalós, apologètic, desaprensiu: «Fomenten». Escolte’m vostès, i que se’n sap dels que la fomentaren i guarden a Suïssa tot el botí espoliat sense cap delació, amb noms i cognoms, de l’Agència Tributària? Bon cap de setmana.

(…) cal observar només quan els burgesos parlen d’exageració, d’histèria o de bogeria, per saber que on més pomposament s’invoca la raó més infal·liblement s’hi fa apologia de la irracionalitat.

T. W. Adorno

Merkel és productiva: del pet a la cambra de gas

L’hamburguesa mutació del tòtem Mercat, la senyora Merkel, ha amollat que els treballadors haurien de rebre millores salarials només en cas de ser “més productius” (caldria saber ben bé què coi vol dir, això!), i no perquè els productes que fabriquen aquests treballadors els hi costen, als mateixos treballadors, un 10% més cars que l’any passat –l’electricitat, sense anar més lluny. La pregunta és fa evident: i què passa si hem sigut més productius, però no prou, tot està molt més car i, any rere any, el nostre salari continua congelat per un meravellós conveni lligat a la productivitat? Jo us ho diré: intentes, primer, passar-te del vi a l’aigua i, uns anys després, et mors de fam.

Un exemple concret: fa dos anys, un operari de forn treia 1.000 barres al dia; l’any passat va treure 1.250 barres/dia. Tot i l’evident esforç productiu (un 25% més!), qui pot creure que, enguany, l’operari n’obtindrà ni que siga un increment salarial del 2’5%? Aleshores, com ho hem de calcular, això? No és una fal·làcia monumental aquest evangeli de Merkel? “Produir més” no significa “produir millor” ni, encara menys, “vendre més” –una cosa, per cert, que tampoc no significa, ni de bon tros, “guanyar més“. I podem anar més enllà: pagar salaris més baixos (encara més!) no significa fabricar productes més competitius. Primer perquè, en preu, ens guanyaran sempre els xinesos. Segon, perquè la quantitat i la qualitat del producte encara depenen –vulguen o no els patrons– de les motivacions del treballador.

Torne. Tot i la contenció salarial, el patró panader, en canvi, sí que hi pot haver pujat el preu del pa en els darrers anys. Posem per cas que, fa dos, quan el seu forner en fabricava 1.000, la barra de pa costava 70 cèntims/unitat; l’any passat, quan el treballador n’enfornava un 25% més, el patró el va apujar a 75 cèntims/barra. Això significa que el forner ha pencat més, però que li abaixaran el salari, com a mínim, 5 cèntims/dia, si enguany no rep un increment salarial d’acord amb l’encariment del pa. Vull dir, amb tot això, que, en termes objectius, la productivitat no és una ciència exacta; no és calculable com la inflació –que, també, deixa-la córrer i veuràs… En definitiva, una alteració, ara, d’aquests factors de revisió salarial –diguem-ho ja– no té cap altre objectiu que donar-nos gat per llebre i que acceptem Merkel com a animal de companyia… Jau! Jau! Sit down! Subtotal més IVA: una altra tisorada.

Terrorisme laboral fi, el de Merkel: el pet de senyoreta que lentament s’escampa fins a inundar tota Europa amb la seua pudentor ultraliberal. Aquesta dona recorda, cada dia més i més, la Thatcher. No sé si la fórmula merkeliana funciona correctament a la pròspera i lloada Alemanya –deixeu-me dubtar-ho, també–, però estic convençut que ibèricament, si els majordoms del Capital ho drecreten, aquesta aerofàgia teutona pot resultar asfixiant. O encara penseu que, ací, guanyaran més diners els assalariats que més treballen? Vinga va…