Càstig diví

Marjal nafrada,
burxada d’escapçades
palmeres centenàries,
llamps de Zeus o potes
d’àliga amb ales d’àngel
exterminador.

 

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Let the punishment fit the crime», d’Erskine Hawkins

La riallada dels taurons

Se han reído de nosotros. El objetivo es salvar a la banca alemana, que es lo que de verdad les interesa, pero quieren hacerlo con las máximas garantías y eso obliga a que el rescate sea uno definitivo, directamente sobre la economía española y con la garantía directa del Estado. El de los 100.000 millones para los bancos no era sino una salva porque resulta infumable: nadie puede entender que si es a los bancos a quien hay que rescatar se haga responsable de ello a los ciudadanos en su conjunto. Por eso, para provocar el grande, están dejando que nos precipitemos al abismo, no porque la cuantía de nuestra deuda pública sea excesiva, como dicen, sino porque nos atan de pies y manos y nos empujan ante los inversores. Simplemente haciendo lo que está haciendo el Banco Central Europeo, nada de lo que haría un banco central auténtico, bastará para que seamos intervenidos en poco tiempo y para que nuestra economía sea puesta bajo control directo y permanente de los acreedores alemanes. Queda muy poco tiempo para que las comunidades autónomas se declaren sin liquidez y para que el propio Estado, con tipos en los mercados superiores al 7% u 8%, se reconozca incapaz de hacer frente a sus compromisos de pago. Esa es la secuencia inevitable que producen las medidas que se están tomando.

Article complet de Juan Torres

Setze jutges

Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat; si el penjat es despengés els setze jutges menjarien fetge d’un despenjat. Setze entitats financeres de la City londinenca, les mateixes que reclamen un altre rescat per a Espanya, i que són les encarregades de fixar el tipus d’interès al qual teòricament es presten diners, manipulaven aquest interès a conveniència de les més importants. Per fixar el líbor (com l’euríbor, sobre el qual també hi va haver sospites fa anys), no cal que creuen operacions reals, n’hi ha prou que piulen a quins preus estarien disposats a fer-les. Per entrendre’ns, fixaven l’interès que més els interessava… Però ens hem de sorprendre? Un foc anunciat, un escàndol mundial que veurem com els majordoms del capital intenten apagar ràpidament. En definitiva, la creixent convicció popular «els bancs són uns lladres» elevada a la categoria d’asseveració empírica. Afegiu al potatge: fuga de capitals, rescat/prèstecs directes a la banca, amnistia fiscal… I aneu sumant. Estic segur que alguns encara arribaran a la conclusió que el capitalisme no quadra la caixa perquè tots hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i hem fet massa despesa en educació, sanitat i brigades forestals. Per cert, afegisc a la meua col·lecció d’obvietates insòlites aquesta constatació infreqüent de la premsa que denuncia l’estafa com una cosa inherent a certes operacions bancàries. La mateixa premsa que ho callava en directe i ara ho difon en diferit. És important no oblidar això.

#obvietat insòlita

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Cançó del lladre», popular, transcripció de Miquel Llobet, amb Narciso Yepes a la guitarra.

Per damunt de les nostres?

Primer viatge a París. El meu cos ha tornat a córrer pels ponts insípids del riu Sec, però l’ànima continua travessant ponts del Sena. M’endinse desganat en les gàbies electròniques on –de moment– ens deixen piular i retrobe la percepció col·lectiva d’estat d’excepció. La somorta piuladissa sosté un baix continu, un desencant barroc, i no és difícil adormir-se a l’ombra de les frondoses decepcions de gairebé tothom per les conseqüències –i les inconseqüències– d’una mal anomenada dictadura dels mercats que, en la pràctica, és dictadura i només dictadura. Al Twitter m’he quedat penjat de l’exabrupte de l’amic Aliaga, poc propens a desentonar, que hi expressa ben gràficament estar «fins als ous» de l’oració següent: «Todos vivimos por encima de nuestras posibilidades». Al Facebook he vist després que li fan comentaris amb referències anatòmiques similars. Lamentablement, aquesta oració opiàcia que reclama altes dosis de fe ja compta amb molta gent devota en totes les classes socials. Com un mantra laxant, com si resaren el rosari, masteguen un enunciat que no resisteix un examen bàsic de racionalitat. Des de l’ètica, la frase ressona obscena en la boca farcida de fideus d’un govern majordom i desaprensiu que, aixafat aquell talante, apel·la a un rebregat sentido común. Des de la lògica, és una proposició enunciativa en si mateixa incongruent, contradictòria. Conté, si més no, dues fal·làcies, la segona de les quals invalida el propòsit totalitzador –i totalitari– de la primera. En primer lloc: «Hi ha molta gent que no es va tornar boja», com bé hi afegia l’autor de Sota la creueta. Primera fal·làcia, doncs: no vam ser «tots» els que vam viure «per damunt», ni de bon tros gairebé tots. És més, tot i la morositat creixent –la réelle croissance–, la majoria de pagadors continuem retornant préstecs i hipoteques, i encara guardem un marge escàs per resistir l’addició de barbàrie dictada per les retallades i per la pujada d’impostos i de preus. En qualsevol cas, càrregues a banda, la fal·làcia per generalització és més que evident. Resumint, el sofisma deductiu formal –tan antic com Aristòtil– que pretenen que ens empassem és el següent:

Tots els que han viscut per damunt de les seues possibilitats són ciutadans,
així que els ciutadans han viscut per damunt de les seues possibilitats
Per tant, tots els ciutadans han viscut per damunt de les seues possibilitats.

L’afirmació, però, tampoc no deixaria de grinyolar així construïda: «Alguns han viscut per damunt de les seues possibilitats». De les seues? O de les nostres? En segon lloc, doncs, l’enunciat s’autodestrueix per incongruència interna. És impossible, absurd, insostenible i impracticable que alguns hàgem pogut viure «per damunt» de les nostres possibilitats si, de fet, no haguérem tingut aquestes possibilitats. Què ha permès viure millor i no pitjor? Les possibilitats existents. Dit d’una altra manera: el braç s’ha estirat més que la màniga perquè s’ha pogut estirar. Qui va comprar un Audi en compte d’un Seat és perquè va tenir la possibilitat de comprar-lo, o no? Una altra qüestió, un altre debat és el procediment, és a dir, com va poder comprar el cotxe i, sobretot, qui va fer mercat amb les possibilitats i, en canvi, en fa ara amb les impossibilitats. Possibilitats del tot legals, aleshores, que van ser aplaudides i celebrades pels mercats i pels governs. Per tant, les possibilitats hi eren. Propose una oració més lògica i menys religiosa:

Alguns van viure per damunt de les nostres possibilitats.

I són els mateixos que continuen vivint per damunt de les nostres possibilitats. La frase dóna joc i de la mateixa manera podría afirmar-se que «ens estan retallant per damunt de les nostres possibilitats». El cas és que a tot arreu es parla de diners. Parlar d’amor i/o de sexe no està de moda, a no ser que preguntes quants diners costa tindre’n. Siga «per damunt» o siga «per baix», en amor això no importa tant. A París vaig comprovar que també a les llibreries els diners imperen sobre l’amor i que està molt de moda l’assaig de socioeconomia. En totes les llibreries vaig haver de preguntar on havien instal·lat la section de poésie. París sense poesia! Ce n’est pas possible! Tots els aparadors de les llibreries que vaig poder visitar exhibien títols dedicats a l’anàlisi de l’estat socioeconòmic actual. La cèlebre Shakespeare and Company, al costat de Notre-Dame, o la Gallimard, del bulevard Raspail, presentaven volums sobre la matèria ben a la vista dels lectors. A l’entrada de la llibreria Galignani, de la Rue Rivoli, una gran taula estava específicament destinada a presentar els darrers assaigs sobre la dictature des marchés (curiosament, el carrer de Rivoli és un dels més luxosos de París). Vaig tindre l’ocasió de fullejar-los, entre ells un titulat «La fin de la dictature des marchés?». Hi vaig prendre nota de dues frases de la contracoberta que esquerden l’enunciat que l’amic Aliaga avorreix: «Mais la crise n’explique pas tout» i «Comme souvent en économie, le diable est dans les détails».

PD. París té poesia, però reclama un plus de cerca. A la Shakespeare and Co vaig poder collir selected poems (francès/anglès) de Jacques Prévert i Pierre Martory.

Us deixe també ací una altra visió del mantra, més panoràmica, a càrrec de Ximo Corts.

Ni bé, ni més

Gràcies a Christine Lagarde, l’anciana compradora del poema de Brecht no arribaria mai a l’edat de protestar. La directora del FMI ha dictaminat que «viure més és bo, però comporta un risc financer important i ens costarà més». Clar que aquest risc, a aquesta dona, li costarà molt menys que a tots nosaltres, o no gens. En canvi, a cadascú de nosaltres, la llarga vida de Lagarde ens pot acabar costant molt més que dos ronyons. Afortunadament, però, Lagarde també es morirà. «El FMI pide bajar pensiones por ‘el riesgo de que la gente viva más de lo esperado’» és el titular apocalíptic producte de l’anàlisi del Fons Monetari Internacional –també anomenat Pou Sense Fondo–, que ordena als governs endarrerir (més) l’edat de jubilació, retallar (més) les prestacions, augmentar (més) les cotitzacions i, de regal, que la cobertura pel «risc de longevitat» siga tutelat i explotat per companyies privades d’assegurances. Lagarde retalla fins i tot les seues frases: «Viure més és bo… només per als rics».

«Lo que cambia los cálculos, según el FMI, es la esperanza de vida cuando se tiene 60 años», explica el diari. Quina casualitat que també són seixanta els anys que, durant Tercer Reich, la propaganda nazi marcava per alertar el poble alemany dels diners que costaven els vells malalts. Ves per on, doncs, que el programa nacional nazi al voltant de l’eutanàsia serà completat, de manera més o menys encoberta, pel sistema capitalista global que Lagarde personifica. La imatge adjunta és ja un “clàssic” de la propaganda nazi. Reproduïda per primera vegada el 1940, pertany a un manual alemany de Biologia per a secundària, del qual és autor un mestre anomenat Jakob Graf. L’eslògan diu: «Estàs compartint una càrrega! Un persona amb una malaltia hereditària, quan arriba als 60 anys, costa de mitjana a l’estat 50.000 marcs alemanys». El document presentat pel FMI escenifica el que ja fa temps que la dreta política europea i espanyola propaga sense complexos. Fa dos mesos, Patricia Flores, viceconsejera de Asistencia Sanitaria de la Comunidad de Madrid, clamava: «¿Tiene sentido que un crónico viva gratis del sistema?». Ara podem retallar nosaltres les paraules «gratis del sistema» per endevinar quina era la vertadera pregunta retòrica de la viceconsejera.

Una altra vegada, doncs, l’ordre objectiu de les coses, al qual recorde vaig dedicar un poema amb l’ajuda de Herbert Marcuse. Acabe amb un fragment d’«Educació per a l’emancipació» [capítol cinquè: «Educació després d’Auschwitz»], de Theodor W. Adorno:

Demà pot arribar el torn a un altre grup que els jueus; als vells, per exemple, que durant el Tercer Reich encara van ser respectats en Alemanya, o als intel·lectuals, o simplement a grups diferenciats […]. No s’hauria de renunciar a indicar possibilitats concretes de resistència. Caldria abordar, per exemple, la història dels assassinats per eutanàsia, que a Alemanya no van aconseguir, gràcies a la resistència que s’oposà, el suport pretès pels nacionalsocialistes. L’oposició es va limitar al grup resistent, el que no deixa de representar un símptoma singularment cridaner i àmpliament difós de la indiferència universal. Una oposició així és, en qualsevol cas, a més del que s’ha dit, molt limitada, si es pensa en la insaciabilitat pròpia del principi de les persecucions. Tota persona que no pertany precisament al grup dels perseguidors pot ser sense més liquidada; hi ha, doncs, aquí un cru interès egoista al qual és possible apel·lar. Caldria, finalment, preguntar-se per les condicions específiques, històricament objectives, de les persecucions. En una època en què el nacionalisme està antiquat, els anomenats moviments de renovació nacional es mostren especialment proclius, com és evident, a les pràctiques sàdiques.

Crits al carrer

Familiars i amics de la corda socioliberal em pregunten si ara no vaig a dir res, ara que el PP ha decretat una “novareforma laboral que destrueix drets elementals dels treballadors. Si ja vaig rebatre punt per punt la reforma que van executar els majordoms del PSOE en l’anterior legislatura, què més podria dir jo ara d’aquesta restauració reaccionària amb què el PP imposa un sistema laboral que gairebé ens retorna al segle XIX? Per què més paraules i raons si aquesta gent no escolta ni els crits? Malauradament, passa sovint amb el partidisme o, pitjor encara, amb el bipartidisme: si primer has parlat malament dels uns, després et reclamen que malparles també dels altres, com si no tinguérem una altra cosa a fer que jugar, com ells, al joc del «y tu más». No ens enganyem, però, i ja ho vaig dir aleshores: si el PSOE –amb la transigència dels sindicats hegemònics– no haguera cuinat la reforma anterior, el PP no hauria tingut la taula parada per a clavar queixalada a tants drets dels treballadors. S’acaba de convocar la vaga general: dijous 29 de març. Crits al carrer.