Però segur que és això?

Hi ha saberuts informàtics, alguns, que viuen convençuts: els servidors poden caure’s igual que podem caure nosaltres. Podem caure un bac. O en un vici. Com podria caure un meteorit, també, i rebentar el planeta. És natural! Una desgràcia com qualsevol altra. El verb caure és immens. Per a ells, alguns informàtics, cal que assumim les iníqües sentències del destí. Això és així. Per a entendre’ns, són com els mercats per als polítics. Teleologia pura. Ben a sovint ens quedem amb les ganes de saber si aquestes màquines (i torne als servidors web) entropessen perquè vénen així de sèrie, propenses al defalliment, o és que alguna cosa les fa entropessar. Però, quan nosaltres entropessem, humans incauts, hi ha també (i caldria no renunciar a sospitar-ho) aquesta cosa no sempre casual. Una font de conflicte. Hi podria haver una deficiència congènita o qualsevol altra causa: la mandra, la imperícia, la pressa, la crisi del capitalisme –perdó, dels retallats–, una vaga, un desgovern, l’avarícia, l’ànsia letal d’un tot terreny assaltant una rodona o, en tot cas, la gepa espontània d’una pensionista que sobtadament travessa la plàcida cua del Mercadona i et fa caure de cul damunt del cabàs, ple de iogurts, de la dona de darrere… La perdones, clar que sí, evidentment, com no!, perquè tu la saps comprendre, i ho demostres; saps que cal comprendre la gent, que la pobra vídua gibosa i solitària està molt, molt enfeinada, que ha d’arribar a temps al tall, que si no l’acomiadaran, i que ha de tindre el dinar amanit a les 14 hores en punt. En punt! Sens dubte: dinar a deshora seria pecat mortal. Corre! Així que aquesta vesprada, quan m’han dit que el servidor que arxiva i gestiona el pa meu de cada dia s’ha caigut, ell tot solet, no sé quants balcons avall, he sigut d’allò més benpensat i he recordat els molt excusables efectes col·laterals de la vella geperuda. He contemplat, com un núvol, la part positiva: he aprofitat per actualitzar el CMS al WordPress 3.0. És més, tot ha vingut rodat, perquè David Foster Wallace, abans de suïcidar-se, m’ensenyà que l’aigua és això. Benvinguts al nirvana.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Rape me», de Nirvana

Escriptura genètica

pixaví

Foto: Antoni Albalat

El paisatgisme tremendista d’un periodista merditerrani pot percebre’s en la primera pinzellada d’una entrevista: «¿Espera encontrar formas de vida adaptadas a la contaminación del Mediterráneo?». Una pregunta de categoria, mel de romer per a qui, a cada estiu, se li espiga l’encisam: «Xa, vostè mateix, senyor periodista, s’hagut d’adaptar!», diria el llaurador soterrat per l’argelaga. Craig Venter, en canvi, que no coneix el pixaví de la fava roja, l’alqueria de Romaguera o els sequiers mistèrics de Marina d’Or, respon sense pensaments impurs, immune al podriment: «Desde luego que sí. Algunos microorganismos mueren por la contaminación, y otros se adaptan a ella, así ocurre en todas partes». Així, així. De retop, sense saber tampoc dels nostres tòtems i tabús micro i macroeconòmics, col·loca els saquejadors ibèrics al microscopi: «Los microbios españoles pueden muy bien ser distintos de los microbios griegos». Ejpaña no és Grècia, una altra volta. Venter és constructor, no d’hotels i apartaments a vora mar, sinó de cèl·lules sintètiques. Per al biòleg d’Utah, la contaminació és una qüestió natural i sembla que li importa relativament poc la supervivència del pixaví de la fava roja; se’n pot inventar un de la fava albinegra. Venter s’estima més l’escriptura genètica, que porta camí de mutar en poesia críptica:

«Se trata de un código dentro de otro código dentro de otro código. Tienes que descifrar el primer código para empezar a entender el siguiente y, en efecto, en un paso determinado te puede aparecer el correo electrónico de un científico al que tendrás que escribir para seguir adelante. También hemos escrito los nombres de 50 científicos implicados en el proyecto, y algunas citas eruditas.»

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Construcción»«Dios le pague», de Chico Buarque, per Daniel Viglietti

El rastre de Clarisse

Un dia, mentre passeja, Montag troba Clarisse, una jove que pertany a una família mal vista, una jove que, contra el que determinen les normes oficials, no viu obnubilada per la televisió i que fins i tot es planteja d’anar més enllà del que les autoritats consideren convenient. La jove obre la ment del bomber, li parla de l’existència dels llibres i fa nàixer la inquietud a dins de la ment de Montag. A mesura que avance l’acció, anirem esbrinant que, en la perifèria del sistema, una organització de resistents lluita, a través de la memorització de textos, contra la destrucció del saber humà que propicien les autoritats. Cada resistent -i aquesta és una de les idees més originals de la novel·la- es converteix, per la via d’aprendre’l de memòria, en un llibre ambulant. Clarisse només apareix en la primera part de la novel·la i encarna no sols el detonant narratiu de la conversió de Montag, sinó sobretot el poder dels llibres com a generadors de reflexió i, per tant, de consciència, de capacitat crítica. De lucidesa.

Clarisse inspira el títol del nou blog de l’escriptor Vicent Usó: El rastre de Clarisse. Benvingut, company.

Huubs, el cercador de notícies en català

huubs.png

Acabe de descobrir HUUBS, el primer cercador de notícies en català que permet indexar, via RSS, els resultats de la recerca. Els creadors asseguren que el cercador gestiona més de 1000 fonts d’informació en temps real. Segurament, el funcionament és el següent: el sistema recull conjuntament les fonts RSS de diferents mitjans de comunicació i les reindexa de manera actualitzada d’acord amb els termes de la consulta. Blogs de Lletres, en el seu camp, fou pioner en la construcció d’aquesta mena de recerques, servint-se dels primers cercadors RSS apareguts a la Xarxa, com el Google Blogs o Technorati Search. Huubs simplifica l’accés immediat i específic als interessos informatius de l’usuari. Per exemple, podem cercar els termes “literatura llibre” i consultar diàriament les notícies relacionades emprant sempre la mateixa sindicació RSS (a la qual li podem assignar una adreça més fàcil via FeedBurner). Enhorabona als creadors.

Creix el gremi de la literatura digital

Manel Ollé, crític literari i poeta, també creu en les possibilitats de la poesia publicada a la Xarxa i ha obert un bloc, «Mirall negre», títol alhora del seu últim llibre de poemes. Dóna la notícia Vilaweb, un dels pocs (per no dir l’únic) mitjans de comunicació —cal reconèixer-ho— sensible a les innovadores iniciatives de literatura editada digitalment. L’únic que en fa un seguiment perseverant i rigorós. Celebre el que Ollé ha declarat a Vilaweb:

I publicar poemes a la xarxa no és cap intent de banalitzar els poemes, sinó de fer-ne una difusió dessacralitzada i probablement més àmplia i eficaç que no la del, avui per avui, molt complicat i minoritari circuit del llibre de poesia, gairebé del tot dependent dels premis.

Un altre bloc del qual, en obrir-se, també se’n va fer ressó Vilaweb, és El Corb, Revista de poesia contemporània, de Rafael Vallbona. Des de novembre de 2007 diu que està canviant de pelatge, “per tornar amb més empenta”. Com que l’espera s’allarga i no sé quant de temps hi romandrà penjat, deixe ací també la carta de presentació de la revista que en fa Vallbona:

La impremta va matar el poeta, el va posar en mans d’una indústria hostil, el va allunyar del seu auditori i va dictar criteris estètics. En l’era en què el coneixement trenca les barreres del poder, EL CORB neix amb la idea de clavar el bec en els reductes d’informació artificials creats pel mercat, difondre la poesia contemporània posant-la a l’abast lliure dels lectors, i demanar-ne d’ells el compromís de donar el seu parer rigorós i franc. Com diu el poema homònim d’Edgar Allan Poe, que “mai més, mai més” la poesia resti segrestada pels interessos de la indústria editorial.

Atles de les primeres impremtes

La universitat d‘iowa ha publicat a la xarxa l’Atles de les primeres impremtes. Quin goig que fa. València i Barcelona comparteixen data de naixement dels primers obradors: 1473. Contractat per Jacobo Viztlán, de la família Ravensburg, va ser Lambert Palmart, un alemany de Colònia, l‘impressor encarregat de dirigir l‘obrador a València. A Barcelona van ser tres joves alemanys els qui van posar en marxa la nova tecnologia: Heinrich Botel, Georg von Holtz i Hans Plank.

Atles de les primeres impremtes

Sense papers

Interessant reportatge hui de Winston Manrique sobre literatura sense paper, els llibres digitals:

Estamos en el comienzo de una revolución de cambio comparable a la invención de la imprenta de Gutenberg en 1440 y al largo proceso de la Revolución Industrial hace 200 años”, afirma Rosental Calmon Alves, catedrático de la Universidad de Austin en Tejas, Estados Unidos, periodista brasileño y uno de los expertos y pioneros de periódicos en internet. Una revolución digital con una decisiva influencia en el mundo del libro porque, advierte Calmon Alves, se trata de una gran ruptura de los modelos de creación, promoción, venta y lectura donde no hay fronteras y todo está por ver y descubrir. ¡Conquistar!

Per a parlar d‘un tema que controlen molt bé alguns catedràtics de l‘autònoma, de la Sorbona o de la Sapienza, solen aparéixer uns altres d‘austin, Los Angeles o Chicago. Això em fascina. Són eixes notícies que sovint comencen així: «Según un estudio de la Universidad de Missouri, blablablà». En fi. Personalment, jo no la crec comparable, ni de bon tros, a la revolució de Gutenberg. Sens dubte, serà una revolució o no serà, però ben diferent. La invenció de la impremta, unida a uns altres factors, fou clau en la propagació d‘una revolució global, i no solament de la literatura. Era el naixement del llibre tal com, més o menys, el coneixem avui. Però era també, i sobretot, el naixement d‘un nou món, el de les idees. Cap segle de les llums a la vista, de moment. O sí? La digitalització dels llibres no suposa cap revolució en el món de les idees, no augura cap canvi radical a nivell cultural ni ideològic. No cal ser profeta per a intuir que es produirà un terratrèmol en els canals de distribució, la dissolució d‘alguns intermediaris i una transformació molt important de la relació entre l‘autor i el lector. Escèptic com sóc, però, tampoc no ens durà a cap paradís, això. De fet, que el paradís no existeix ja ho sabien el poeta medieval i el del Renaixement. També ho sap el digital. Com en l‘analògica, també la publicació virtual reclamarà certs canals-portals amb una marcat caràcter editorial i, segurament, amb unes finalitats paregudes a les que tenen ara els editors. Passa, però, que un escriptor amb renom, molt llegit i venut, podrà aleshores muntar la seua pròpia editorial a molt bon preu. Què passarà amb eixe tros del pastís que ara és propietat de les editorials?

Recomane el blog: “El futuro de libro”.