Liebster blog

Dos virtuosos de la prosa, que estime per la seua equanimitat i perícia, primer Xavier Aliaga, de Sota la creueta, i poc després Vicent Usó, de El rastre de Clarisse, em van voler donar el Liebster, un premi blogaire que, segons les bases, «està pensat per estimular i promocionar els llocs d’Internet que no superin els 200 seguidors però per la seva essència i contingut val la pena donar-los a conèixer a un ampli sector de la xarxa». Si no me l’hagueren donat ells, ara tindria els seus blogs a la meua llista de premiats, així que moltes gràcies a tots dos per aquest mem tan gratificant que, efectivament, ara que per fi he acabat treballs imprescindibles, m’estimula –ja que darrerament no escric a Salms amb la periodicitat d’abans. No és gens fàcil escollir, però ara haig de continuar la cadena i atorgar el premi a cinc blogs entre tots els que m’estime:

Viatger immòbil, de Carles Querol, pels poemes, reflexius i ben treballats, que ens regala gairebé a diari.

Ucronies, de Joan Calsapeu, per la seua visió tan intuïtiva com analítica de les realitats imminents i de l’activitat cultural al nostre país.

Espai Claudàtor, de Josep Lluís Abad, perquè ens ensenya amb passió, tant en la seua poesia com en el seu blog, que en la paraula ens va la vida.

Pertubatronics, de Jimena Worcel, per la seua singular psicoanàlisi dels incidents quotidians.

Moving poems, de Dave Bonta, pels videopoemes, per regalar-nos la veu de la mirada.

TV3 torna al saló de ma casa

Aquest estiu he pintat casa i, posats a moure mobles, he aprofitat per tirar un cable HDMI de 15 metres entre l’estudi i el saló per connectar el Mac amb el televisor. M’ho vaig començar a rumiar el dia de l’atemptat dels governants del PP contra la llibertat informativa de nosaltres els valencians. L’opció més ràpida era connectar el vell portàtil per VGA, però poc operativa, perquè el cable és gros, poc flexible i has de traslladar i reendollar l’aparell cada vegada que vols accedir als canals de la Televisió de Catalunya. Una segona opció, és clar, és seguir esperant l’aprovació de la ILP Televisió sense fronteres. L’opció que he triat potser no és a l’abast de tothom, però l’explicaré perquè tampoc no és poca –encara no, almenys– la gent que té casa, mans, un ordinador amb sortida DVI o HDMI, un televisor amb entrada HDMI, connexió a Internet i uns 70 euros per a adquirir els artefactes que m’han permès, també, llegir blogs i premsa en el televisor domèstic:

1. Adaptador de DVI a HDMI (no he provat l’alternativa  VGA>HDMI);
2. Cable HDMI (jo he instal·lat el de 15 metres; si el necessiteu més llarg no sé quins poden ser els resultats);
3. Cable d’àudio amb dos jacks mascles, perquè el DVI no transmet l’àudio (en principi no us caldria si feu connexió directa de HDMI a HDMI);
4. Teclat i ratolí sense fils.

No cal ser cap especialista per a fer-ne les connexions, només temps i paciència. Ara tinc Internet al saló, puc navegar i veure tots els canals en directe i a la carta, tret dels continguts protegits que Televisió de Catalunya no pot emetre online per prohibicions, drets i altres romanços. Tot i això, ara torne a tenir accés a tota mena de continguts televisius en català. La qualitat de la imatge, certament, no és la millor, però, la veritat, el píxel no molesta si t’asseus a més de cinc metres de distància. La proximitat del futur sembla convertir en simple estupidesa l’atrocitat dels censors, però no per això deixen de ser atroços el seus actes.

PS. Recentment, TV3 ha començat a oferir nous serveis per mòbils, iPad, televisors i consoles. Els televisors amb Internet ja són aquí.

Especials normals

…és que els escriptors som una raça especial que pot viure al marge de la societat i dels canvis? Certament sí que ho sembla, en alguns casos, però jo diria que cada vegada en són menys. Cada dia veig més escriptors, diguem-ne normals, no particularment ‘tecnòfils’, que es comuniquen per correu electrònic, o s’han fet un blog, o fins i tot utilitzen el Twitter o el Facebook. La gent que ens dediquem a escriure, de debò que podem ignorar tranquil·lament les tecnologies que han fet que hi hagi més gent que mai llegint i escrivint alhora arreu del món?

Carles Bellver a l’experiment Literatura, ciència i Internet, a càrrec de Biel Mesquida.

D’allò, ací

Barnes & Noble, la cadena de llibreries més gran dels Estats Units i del món, veu seriosament amenaçades les seues bookstores. En ple agost, els directius van anunciar que volien despatxar la companyia, per bé que, de moment, aquesta opció no sembla més que una estratègia inicial de sondeig de les temptatives de compravenda (la setmana passada encara parlaven de rumors, però fa poc Ramón de España assegurava que tancaran les paradetes a finals de desembre). D’això, els mitjans europeus se n’han fet poc ressó; tractant-se de mass media és com dir no gens. En qualsevol cas, del que no hi ha cap dubte és que el procés de reconversió al qual s’ha sotmés l’empresa en el pas del llibre de paper a l’electrònic, o en afavorir la convivència dels dos suports (com els agrada dir), ha infligit una pressió voraç sobre els seus actius i recursos, al punt que els amos han retirat de borsa la societat. La caiguda en picat de les vendes i les adverses previsions d’enguany han dut Barnes & Noble a plantejar-se el traspàs de, si no el negoci, sí de les 729 llibreries per fer front a la gran embranzida, probablement decisiva, del llibre electrònic en els darrers mesos. L’esperança de Barnes & Noble es diu Nook, el seu propi dispositiu lector de llibres electrònics, llançat ara fa un any. És cert que aquest aparell ha aconseguit augmentar les vendes d’aquesta divisió de la companyia en un 42% i, també, que Amazon, ara per a ara el més fort competidor, rebaixe el preu del seu Kindle. Tot i això, el futur d’aquest gegant comerciant de llibres de paper no deixa de ser incert, ja que està per veure quina serà, a la llarga, la resposta tecnològica tant del Nook com del Kindle a la connectivitat, el dinamisme i diversa funcionalitat dels nous tablets, entre els quals hi ha el competitiu iPad d’Apple. De fet, tot i que ha estat criticat en certs aspectes elementals, no hi ha cap raó per pensar que Apple s’aturarà en la millora del seu propi dispositiu de lectura electrònica.

De tot açò, preguntes i sospites. Primer: si tanquen 729 punts de venda, els físics (alguns dels quals són veritables temples de la paraula impresa), on hi anirà a parar tota eixa massa immensa de paper expulsat del circuit comercial? A reciclatge? A les biblioteques? A les llibreries de vell? A les escoles? Perfecte. Segon: sembla confirmar-se com un error l’invent el “meu” propi dispositiu lector per a vendre els “meus” llibres electrònics… No és un desagradable flashback entropessar de nou amb la mateixa pedra i haver de triar entre Beta o VHS, sobretot després que Internet ha demostrat que rebenta i rebentarà monopolis d’explotació comercial via plataformes? I per acabar: de veritat que, d’allò, ací, n’estem al cas?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Bookstore», de St. Thomas (Thomas Hansen)

El rastre de Clarisse

Un dia, mentre passeja, Montag troba Clarisse, una jove que pertany a una família mal vista, una jove que, contra el que determinen les normes oficials, no viu obnubilada per la televisió i que fins i tot es planteja d’anar més enllà del que les autoritats consideren convenient. La jove obre la ment del bomber, li parla de l’existència dels llibres i fa nàixer la inquietud a dins de la ment de Montag. A mesura que avance l’acció, anirem esbrinant que, en la perifèria del sistema, una organització de resistents lluita, a través de la memorització de textos, contra la destrucció del saber humà que propicien les autoritats. Cada resistent -i aquesta és una de les idees més originals de la novel·la- es converteix, per la via d’aprendre’l de memòria, en un llibre ambulant. Clarisse només apareix en la primera part de la novel·la i encarna no sols el detonant narratiu de la conversió de Montag, sinó sobretot el poder dels llibres com a generadors de reflexió i, per tant, de consciència, de capacitat crítica. De lucidesa.

Clarisse inspira el títol del nou blog de l’escriptor Vicent Usó: El rastre de Clarisse. Benvingut, company.

Huubs, el cercador de notícies en català

huubs.png

Acabe de descobrir HUUBS, el primer cercador de notícies en català que permet indexar, via RSS, els resultats de la recerca. Els creadors asseguren que el cercador gestiona més de 1000 fonts d’informació en temps real. Segurament, el funcionament és el següent: el sistema recull conjuntament les fonts RSS de diferents mitjans de comunicació i les reindexa de manera actualitzada d’acord amb els termes de la consulta. Blogs de Lletres, en el seu camp, fou pioner en la construcció d’aquesta mena de recerques, servint-se dels primers cercadors RSS apareguts a la Xarxa, com el Google Blogs o Technorati Search. Huubs simplifica l’accés immediat i específic als interessos informatius de l’usuari. Per exemple, podem cercar els termes “literatura llibre” i consultar diàriament les notícies relacionades emprant sempre la mateixa sindicació RSS (a la qual li podem assignar una adreça més fàcil via FeedBurner). Enhorabona als creadors.

Creix el gremi de la literatura digital

Manel Ollé, crític literari i poeta, també creu en les possibilitats de la poesia publicada a la Xarxa i ha obert un bloc, «Mirall negre», títol alhora del seu últim llibre de poemes. Dóna la notícia Vilaweb, un dels pocs (per no dir l’únic) mitjans de comunicació —cal reconèixer-ho— sensible a les innovadores iniciatives de literatura editada digitalment. L’únic que en fa un seguiment perseverant i rigorós. Celebre el que Ollé ha declarat a Vilaweb:

I publicar poemes a la xarxa no és cap intent de banalitzar els poemes, sinó de fer-ne una difusió dessacralitzada i probablement més àmplia i eficaç que no la del, avui per avui, molt complicat i minoritari circuit del llibre de poesia, gairebé del tot dependent dels premis.

Un altre bloc del qual, en obrir-se, també se’n va fer ressó Vilaweb, és El Corb, Revista de poesia contemporània, de Rafael Vallbona. Des de novembre de 2007 diu que està canviant de pelatge, “per tornar amb més empenta”. Com que l’espera s’allarga i no sé quant de temps hi romandrà penjat, deixe ací també la carta de presentació de la revista que en fa Vallbona:

La impremta va matar el poeta, el va posar en mans d’una indústria hostil, el va allunyar del seu auditori i va dictar criteris estètics. En l’era en què el coneixement trenca les barreres del poder, EL CORB neix amb la idea de clavar el bec en els reductes d’informació artificials creats pel mercat, difondre la poesia contemporània posant-la a l’abast lliure dels lectors, i demanar-ne d’ells el compromís de donar el seu parer rigorós i franc. Com diu el poema homònim d’Edgar Allan Poe, que “mai més, mai més” la poesia resti segrestada pels interessos de la indústria editorial.