Liebster blog

Dos virtuosos de la prosa, que estime per la seua equanimitat i perícia, primer Xavier Aliaga, de Sota la creueta, i poc després Vicent Usó, de El rastre de Clarisse, em van voler donar el Liebster, un premi blogaire que, segons les bases, «està pensat per estimular i promocionar els llocs d’Internet que no superin els 200 seguidors però per la seva essència i contingut val la pena donar-los a conèixer a un ampli sector de la xarxa». Si no me l’hagueren donat ells, ara tindria els seus blogs a la meua llista de premiats, així que moltes gràcies a tots dos per aquest mem tan gratificant que, efectivament, ara que per fi he acabat treballs imprescindibles, m’estimula –ja que darrerament no escric a Salms amb la periodicitat d’abans. No és gens fàcil escollir, però ara haig de continuar la cadena i atorgar el premi a cinc blogs entre tots els que m’estime:

Viatger immòbil, de Carles Querol, pels poemes, reflexius i ben treballats, que ens regala gairebé a diari.

Ucronies, de Joan Calsapeu, per la seua visió tan intuïtiva com analítica de les realitats imminents i de l’activitat cultural al nostre país.

Espai Claudàtor, de Josep Lluís Abad, perquè ens ensenya amb passió, tant en la seua poesia com en el seu blog, que en la paraula ens va la vida.

Pertubatronics, de Jimena Worcel, per la seua singular psicoanàlisi dels incidents quotidians.

Moving poems, de Dave Bonta, pels videopoemes, per regalar-nos la veu de la mirada.

Decadentismes

Investigacions sobre la decadència del català, la del XVIII, vull dir, no la del valencià d’ara:

L’alfabetització era alta, com ho demostra el nombre d’escoles i de llibreters. Els gremis, que formaven la xarxa social i econòmica de la ciutat, sabien de lletra. Calia fer números i redactar documents. I una dada curiosa: a les botigues s’hi venien llibres de memòries en blanc, és a dir, una mena de diaris o llibretes on la gent anotava el dia a dia.

I què se n’ha fet, d’aquelles llibretes? Quina llàstima. Blogaires, feu còpies de seguretat!

«La lletra ferida», recull de textos d’escriptors castellonencs d’ara

L’Associació Cultural Colla Rebombori de Castelló de la Plana va presentar ahir, a la llibreria Babel de la ciutat, el seu llibre «La lletra ferida», en el qual he tingut el goig de participar fent allò que més m’agrada: disseny, edició, poesia, bloguística, periodisme… Comunicació, al capdavall. «La lletra ferida» és, de facto, el primer recull (no gosaria dir-ne antologia) d’escriptors actuals de la ciutat i terme de Castelló. Una mostra de textos acotada geogràficament que, més aviat, qualificaria de topogràfica, pel relleu i l’altura de mires dels erudits, narradors, poetes, assagistes que hi han col·laborat, escriptors que, vosaltres ho jutjareu, ultrapassen allò que, despectivament, se’n diu localisme. Mai no se n’havia fet cap abans, de recull com aquest, i no se’ns pot passar per alt el fet que haja estat una associació cultural, de recursos limitats i il·limitada generositat (i no una institució o una editorial), la impulsora i coordinadora d’aquesta excepcional foto de família literària, d’autors castellonencs avui en plena activitat. El rerefons i l’excusa: les festes de la Magdalena, que demà comencen. Rebombori edita cada any un llibre (a vegades dos o tres) dedicat a algun element definidor de la nostra cultura i de la nostra la història, defugint coentors i olioses endogàmies, sempre amb un rigor i una qualitat poc habituals en les publicacions festeres de la ciutat. Potser per això, gairebé tots els anys s’emporten premis i lloances.

El títol no és gens innocent. Els lletraferits castellonencs sagnem doblement. Som ferits per la lletra, però la nostra lletra també està ferida per… Com diu l’amic Josep Joan Conill, mestre en l’art de l’aforisme, els escriptors castellonencs en llengua catalana som lletraferits greus. No cal ara que m’allargue més explicant-vos per què. Potser ho faré si s’acaba confirmant un rumor –d’alta tensió– que em comunicaren ahir durant la presentació del llibre. Podeu llegir ací el llibre sencer, debades, del tot obert al lector. I, per acabar, hi afegiré una miquinya de corporativisme blogaire: us recomane el petit estudi (p.29) dedicat als blogs en general i els castellonencs en particular, a càrrec de la periodista Laia Gisbert i un servidor.

I ara me’n vaig a barrejar macameu i moscatell de Vilafamés, que haig d’omplir la bota.

La garfa dels dies

Si parle d’una garfa, alguns lectors potser no sabreu de què parle, sobretot si no sou d’algun poble costaner o, en tot cas, si no heu llegit molts llibres de marineries. Servidor, que viu a quatre quilòmetres del Grau de Castelló, tampoc no coneixia aquesta paraula ni el seu significat, fins que el poeta Joan B. Campos –que l’ha duta al títol i al primer post del seu blog–, me la va definir: «Al llenguatge mariner català del segle XVII ja és recull el seu ús com ‘aquell palangre d’una andana que es quedava per a recompensar els mariners’. Cada membre de la tripulació gaudia d’una paga, proporcional al seu càrrec, que sortia de la venda de les captures a la llotja. A banda d’això, cada dia l’armador o propietari de l’embarcació reservava una caixa de peix per a repartir-la a parts iguals entre els mariners. Com una mena de pagament en espècie o si ho voleu com una stock option de casa nostra. La garfa també era motiu de transacció comercial i d’habitud els mariners l’empraven com a mercaderia per al bescanvi». Tot i que, en la parla d’alguns pobles, també se’n diu garfa al garfi, no té cap relació amb aquest objecte punxegut, tret d’una certa tangència etimològica entre la forma llatina (de gafa/agafar o de garra/agarrar) i l’àrab (garfa, garfar, garfada), que curiosament també té el significat de deute o retribució en urdú. Per tant, sembla que aquesta garfa marinera rescatada pel poeta Joan B. Campos és de filiació àrab. De fet, en aquesta llengua, una garfada ve a ser un grapat, és a dir, «porció d’alguna cosa que cap dins el puny o la mà closa». Siga com siga, La garfa dels dies és un títol ben poètic i ben avingut amb l’escriptura dietarista. Atraqueu a port, doncs, i comproveu si Joan s’ha topat pesquera i us en podeu emportar una garfa.

Blogs, poesia, casaments, confeti, hot girls…

Sempre he volgut dedicar un apunt a les coses que alguns visitants busquen en aquest blog i ara tinc el pretext. Llegint el darrer i captivador escrit del Colom de la Sénia he recordat que també la lírica amorosa és el principal atractiu turístic de Salms. «Fiquin vostès la paraula “poemes d’amor” al títol d’un apunt i faran furor», explica Palumbus. I jo us dic que si hi afegiu el terme «casament», les visites s’hi multiplicaran. És poc mesurable si l’amor contractual, civilitzat, domèstic o electrodomèstic, pot arribar a tenir més audiència que l’entès per romàntic, però ambdós són esquers abellidors si es llancen al riu de textos de qualsevol blog. Esquers com, posem per cas, «hot girls», «enlarge your penis» o «lesbian sex». De fet, «poemes casament» són les paraules clau que, des de fa mesos, més entrades registren a les estadístiques de Salms des dels diferents motors de cerca. El culpable és un poema que vaig escriure per a la boda d’una cosina. I, efectivament, he comprovat que, en la cerca d’aquestes paraules al Google, l’entrada al poema en qüestió ocupa, a hores d’ara, el sisè lloc. No vull saber com ni quants casaments han estat amenitzats amb aquests versos que la meua cosina té emmarcats a sa casa, però no em molesta en absolut. Tampoc no se m’ocorreria demanar drets d’autor per la lectura emocionada que, després de tallar el pastís nupcial, podria fer el nuvi, la núvia o qualsevol sogra, acompanyats per una almivarada balada de Kenny G a càrrec de l’orquestra Maravillas. Ara bé, confessaré que sí em deprimeix una miqueta que —després de tants anys escrivint a Salms sobre temes molt diversos—, siga aquest post concretament l’ham on piquen tants peixos. Serà que l’amor tot ho pot…! Palumbus Columbus escriu: «Tenia ganes d’amagar-me, posar en circulació una sèrie d’etiquetes i noms, i poder comprovar, mitjançant les estadístiques, quanta gent (i quanta gent de la que jo conec) les busca per la xarxa. Quanta gent, realment, s’interessa pel que fem. Quanta gent busca “miquel bauçà”, o “blai bonet”, o “rené char” o “josep pedrals”. Els resultats de l’enquesta fan feredat. Per tant, me’ls guardo». Millor, millor no dir quanta gent busca «ingeborg bachman», «günter eich» o «andreu vidal». Em consola, però, veure-hi tan ben posicionades aquest mes les paraules clau “ungaretti i fiumi“, per bé que haig de reconèixer que aquest hit ha comptat amb la col·laboració de la secció de videopoemes del Blocs de Lletres i també la d’un bon poeta. Carpe diem.

Actualització
Disculpeu-me, resultaria poc elegant no enllaçar això: «Per dir sí».

Cartes d’amor i criptes cibernètiques

Avui he constatat una emoció gairebé tan intensa com la d’escriure o rebre una carta d’amor: evitar que desaparega la carta. I ho he fet amb ganes, Josep Manel, gràcies a l’avís de l’amic Josep Lluís. Podria dir que t’han salvat les paraules, literalment. L’autor del Filant Prim esborrà del blog, sense saber com, una carta d’amor a la seua dona i, comprensiblement, haver perdut això és com perdre un tros d’ànima: «Amb el cor en la mà us ho dic: no sé què ha passat! He regirat els calaixos d’aquesta vella còmoda virtual i no l’he trobat enlloc. Tot s’ho ha engolit el no-res», va escriure ahir. Dic que l’han salvat les paraules perquè, de fet, gràcies a la cerca de fragments de la carta, exactament com havien estat publicats, hi he pogut rastrejar la resta de paraules i encadellar-les per a restaurar-la tal com Vidal l’havia publicada. Les primeres paraules havien estat indexades pel Blocs de Lletres, i aquest ham ha permès una cerca alterna des del Huubs i l’IceRocket (no, Sant Google no havia indexat el contingut). Un rescat d’urgència de les criptes cibernètiques. Al capdavall, el goig d’arrapar paraules al no-res.

Atac

Blocs de Lletres ha patit l’atac d’un hacker. Ho escric ací perquè no trobe cap altra opció. Sabreu difondre-ho. La cosa és grossa. De moment, no vull opinar sobre aquesta matança. Els proveïdor de domini i allotjament ha suspès temporalment l’hiperbloc. I ha començat a investigar-ho. Va per a llarg… Dies, segurament. Fins que solucione el problema, podeu seguir els darrers blocs actualitzats des de la pàgina Yahoo del Blocs de Lletres (i el seu RSS), que és més difícil de hackejar. Disculpeu les molèsties.