«Pastelaria», de Mário Cesariny

Vídeopoema per a llépols. I per a llépols de la poesia. L’autor del poema següent és Mário Cesariny, un pintor i poeta no massa conegut entre nosaltres, considerat el principal representant del surrealisme portuguès. Ben llegits, els versos no semblen tan dolços, però això ja ho jutjareu vosaltres. De fet, pel seu sarcasme, reblat a colps d’anàfora i simples apariats, classificaren el poema com a satíric. Uns aclariments per a poder entendre un referent i tres referències del poema: 1) Hi ha un poema de Pessoa, sota l’heterònim d’Álvaro do Campos, titulat Tabacaria (1928), i la crítica ha volgut veure una certa paròdia en aquesta Pastelaria: «L’hipertext de Cesariny representa una mena de rèplica carnavalesca de l’hipotext de Pessoa». Cesariny desdenya les cosmovisions i se’n riu de «la introspecció excessiva que porta el poeta (l’home) a l’etapa de la nàusea i la decadència». De fet, a Tabaqueria hi ha un moment en què Pessoa diu: «Menja xocolatines, petita; / menja xocolatines! / Mira, no hi ha més metafísica en el món que les xocolatines. / Mira, totes les religions no ensenyen res més que la confiteria». 2) La bola és un pastís típic de Portugal, més coneguda com a Bola de Berlim, anomenada també Berlinesa (a les comarques de Castelló també s’elaboren una delícies molt paregudes que nosaltres tenim batejades amb el nom de Pilotes de Frare). 3) Madame Blanche és el títol d’una pel·lícula de 1933 («The secret of madame Blanche»), que tenia una corista per protagonista; tinc entès que també era el nom d’un bordell localitzat a la Rua da Misericórdia de Lisboa, on curiosament hi ha una pastelaria anomenada Flor do mundo. 4) Sembla que la parola o parolada és una festa de disfreses portuguesa. Per a acabar, dir-vos que d’aquest autor també podeu trobar, en xarxa, el «Manual de Prestidigitação», amb versions castellanes de l’escriptor Xulio Ricardo Trigo.

Versió MP3

PASTELARIA

Afinal o que importa não é a literatura
nem a crítica de arte nem a câmara escura

Afinal o que importa não é bem o negócio
nem o ter dinheiro ao lado de ter horas de ócio

Afinal o que importa não é ser novo e galante
– ele há tanta maneira de compor uma estante

Afinal o que importa é não ter medo: fechar os olhos frente ao precipício
e cair verticalmente no vício

Não é verdade rapaz? E amanhã há bola
antes de haver cinema madame blanche e parola

Que afinal o que importa não é haver gente com fome
porque assim como assim ainda há muita gente que come

Que afinal o que importa é não ter medo
de chamar o gerente e dizer muito alto ao pé de muita gente:
Gerente! Este leite está azedo!

Que afinal o que importa é pôr ao alto a gola do peludo
à saída da pastelaria, e lá fora – ah, lá fora! – rir de tudo

No riso admirável de quem sabe e gosta
ter lavados e muitos dentes brancos à mostra

Mário Cesariny, de «Nobilíssima Visão», Lisboa, 1959 | Blog

Llegir-ne més

La síndrome de Hume

Ja en les primeres temporades s’endevinava que els rebordonits guionistes de la sèrie televisiva «Lost» (Perduts) s’havien servit expressament dels cognoms de filòsofs cèlebres, com Hume, Locke o Rousseau, per a caracteritzar els seus personatges i incitar així l’espectador a reflexions més trascendents. Les incitacions han funcionat i la sèrie ha generat un fum (negre) de teoriescosmovisions. Potser és ara un bon moment per a agrair-li a un mestre de l’institut Penyagolosa de Castelló que m’ensenyara el valor metafísic dels noms propis de persona en l’obra «San Manuel Bueno, mártir», de Miguel de Unamuno. Com en la nivola del bilbaí, també entre el llac i la muntanya, entre el no-res i la fe, dos supervivents de l’avió de l’esmentada sèrie topeten casualment amb la finestreta enllumenada d’un búnquer soterrat enmig de l’aleshores isolada, remota i deshabitada illa. Tot un gir inesperat de la història. A dins hi troben el tronat de Hume, un home que porta anys vivint sol a l’estrany refugi, capficat en el misteriós compromís de teclejar, cada 108 minuts, uns números en un ordinador i prémer un botó sota la hipotètica amenaça, si no ho fa, de permetre o provocar la fi del món. Ignore si els guionistes s’han volgut inspirar en el Ca Cèrber, en el condicionament clàssic de Pávlov o, simplement, en l’instint ramader d’un gos d’atura, que a la seua manera també salva el món. El seu. ¿O potser s’inspiraren en la interpretació de les manies persecutòries i les diàries inèrcies voluntàries de milions de bloguers teclejadors i altres peixos enxarxats? Siga com siga, el conductisme al qual Hume se sotmet sense objeccions ni suspicàcies no deixa de tindre la seua molla. A voltes tinc la sensació, de fet, que el solitari i enclaustrat afany de Hume, gairebé autista i, en tot cas, monàstic, té alguna cosa a veure, ni que siga de refiló, amb aquesta fal·lera meua, nostra?, de no deixar passar els dies, el temps, la vida, sense tocar certes tecles per a explicar/pensar/divulgar assumptes que –qui sap si massa automàticament– considerem rellevants, vitals, dignes de ser teclejats. Com en el serial, com a l’illa, podem endevinar que el món no s’acabaràencara no– i, una cosa més, que no el canviarem plorant. Però jo ja signaria si aquest deler nostre ajuda a fer-lo una pèl més habitable. Que, a voltes, ni tan sols d’això n’estic segur. Així que també jo estic perdutCarpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Lost B.S.O., de Michael Giacchino

«One art», d’Elizabeth Bishop

Versió MP3

The art of losing isn’t hard to master;
so many things seem filled with the intent
to be lost that their loss is no disaster.

Lose something every day. Accept the fluster
of lost door keys, the hour badly spent.
The art of losing isn’t hard to master.

Then practice losing farther, losing faster:
places, and names, and where it was you meant
to travel. None of these will bring disaster.

I lost my mother’s watch. And look! my last, or
next-to-last, of three loved houses went.
The art of losing isn’t hard to master.

I lost two cities, lovely ones. And, vaster,
some realms I owned, two rivers, a continent.
I miss them, but it wasn’t a disaster.

—Even losing you (the joking voice, a gesture
I love) I shan’t have lied. It’s evident
the art of losing’s not too hard to master
though it may look like (Write it!) like disaster.

Elizabeth Bishop

Llegir-ne més

Català de València, i amic

L’entrevista sencera a Identitats (TVC)

ACÍ

«Deixant amics e fills plorant entorn»
AUSIAS MARCH

ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. Penses els darrers anys
d’Ausiàs March, perplex amb la vivacitat
dels poetes locals, de l’Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se’n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l’epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic… Agafats de les mans,
vàrem llegir la làpida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabiillers, la Plaça de l’Almoina.
Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura
d’Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest.. Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d’Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d’ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l’aire,
a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic… Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre.

Llibre de meravelles (1971)

«Somewhere I have never travelled», d’E. E. Cummings

La veu dels teus ulls és més profunda que totes les roses. Amb aquest vers, com en un parpelleig, s’obri i es tanca, s’encercla, no només tot el poema d’E. E. Cummings sinó també aquest quefer i deler meu d’entreobrir veus de poetes forans als ulls per a escoltar mirades a llocs mai visitats, gladly beyond any experience. Només alguna cosa en mi comprén… Només alguna cosa, com en l’amor, perquè no pot ser entès allò que no pot ser explicat. I, tanmateix, més enllà de l’amor, que és l’alè dels versos. Com el somriure d’un infant, que és de l’infant i en canvi nosaltres sentim regalat, el poema següent. El gran poder de la immensa fragilitat no pot ser explicat, i segurament ja n’he dit massa. No el vull badar.

Versió MP3

Somewhere I have never travelled

somewhere i have never travelled, gladly beyond
any experience, your eyes have their silence:
in your most frail gesture are things which enclose me,
or which i cannot touch because they are too near

your slightest look easily will unclose me
though i have closed myself as fingers,
you open always petal by petal myself as Spring opens
(touching skilfully, mysteriously) her first rose

or if your wish be to close me, i and
my life will shut very beautifully, suddenly,
as when the heart of this flower imagines
the snow carefully everywhere descending;

nothing which we are to perceive in this world equals
the power of your intense fragility:whose texture
compels me with the color of its countries,
rendering death and forever with each breathing

(i do not know what it is about you that closes
and opens; only something in me understands
the voice of your eyes is deeper than all roses)
nobody, not even the rain, has such small hands

E. E. Cummings, de «ViVa» (1931)

Llegir-ne més

Els pantalons de marca de Walt Whitman

Si arraffa un qualche niente / e si ripete / che il tangibile è quanto basta.
Eugenio MONTALE

D’entrada, trobe poc poètic, d’una certa coentor, exhumar versos només per a vendre pantalons massivament, encara que les cames i el cul del poeta foren pioners en vestir-los, o això diuen. L’adverbi en itàliques porta la clau de la mirada. Qui anunciaria un lipstick amb «El poema de La rosa als llavis»? M’explique… L’any passat, amb motiu de la festivitat estadounidenca del 4 de Juliol, Levi’s tirà mà dels poemes «America» (vegeu-lo més avall), i «Pioneers! O pioneers!» (al Vimeo), de Walt Whitman, per a llançar la seua campanya de vídeos promocionals «Go forth» (Avant), servint-se dels arrelats valors de patriotisme i esperit salvatge/rebel/pioner als Estats Units, segons els creatius. Salvatge? Serà per això que escoltem coets i trets d’armes de foc al vídeoclips? «Have you your pistols?», pregunta Whitman. No calen teories marxistes sinó simplement capitalistes per a sospitar que a la marca de jeans no li interessa la poesia de l’autor de «Leaves of Grass» sinó el seu ús comercial. Per tant, l’adverbi només és determinant, i la intenció i l’objectiu compten: una cosa és la vídeopoesia que voldria indagar en els versos d’un poeta i una altra la propaganda ensucrada més o menys emocional/impactant/sensiblera, per més que la indústria de la publicitat haja trobat en els criteris expressius dels moving poems una veta prou barata, efectista i efectiva de producció audiovisual per a la venda caríssima d’espots.

America

Centre of equal daughters, equal sons,
All, all alike endear’d, grown, ungrown, young or old,
Strong, ample, fair, enduring, capable, rich,
Perennial with the Earth, with Freedom, Law and Love,
A grand, sane, towering, seated Mother,
Chair’d in the adamant of Time.

Però el famós fabricant de texans no és pioner en rapinyar textos literaris per a potenciar el seu branding. Trobareu a Salms profanacions precedents (per cert, en diuen pirateria, en canvi, si uns altres fabricants els rapinyen a ells la marca). El jove realitzador Cary Fukunaga, després de dirigir «Sin nombre», guanyadora a Sundance 2009 a la millor direcció i fotografia, va ser l’escollit per l’agència W+K per al rodatge d’«America». L’agència explicà que van covar la idea «Go forth» després de l’arribada d’Obama (yes, we can) a la presidència dels EUA (per cert, no us recorda «Go forth» l’Adelante del BBVA?). La promoció de Levi’s va dirigida, doncs, a la generació “O”. En diuen target. M’assabente, via Moving Poems, que la peça inclou una presumpta veu de Whitman, extreta d’una gravació fonogràfica (wax recording) de 1888, i porta la banda sonora del seu coetani Charles Ives. En blanc i negre, l’espot mostra fotogrames urbans de San Francisco que contrasten amb els rurals de New Orleans. Barreja racial, doncs, després del gay marketing, com a valor de canvi. Irònicament, «Pioners O pioneers!», inspirat pel Destí Manifest, és un poema èpic que celebra la conquesta de l’Oest, la colonització d’unes terres hostils i de les muntanyes que els separaven de la costa del Pacífic, on creien inaugurar una nova era en la història de la humanitat. Com Obama. Whitman va escriure gairebé un crit de guerra que, en la pràctica, representava un afany d’exploració, però també d’expansió territorial imperialista. Com l’afany de vendre pantalons, no? Sens dubte, pioner o no, per a un jove a l’atur, l’aventura més salvatge avui serà comprar-los: són caríssims. No és precisament aquesta la rebel·lia de la joventut que Levi’s proclama?

En aquesta versió del vídeo, d’Alexander Pulido, trobareu una altra visió.

«What the Thrush Said», de John Keats

Versió MP3

O thou whose face hath felt the Winter’s wind,
Whose eye has seen the snow-clouds hung in mist,
And the black elm tops ‘mong the freezing stars!
To thee the spring will be a harvest time.
O thou whose only book has been the light
Of supreme darkness, which thou feddest on
Night after night, when Phoebus was away!
To thee the spring shall be a triple morn.
O fret not after knowledge. I have none,
And yet my song comes native with the warmth.
O fret not after knowledge! I have none.
And yet the evening listens. He who saddens
At thought of idleness cannot be idle,
And he’s awake who thinks himself asleep.

(Lines From A Letter To John Hamilton Reynolds, 1818)

John Keats

Llegir-ne més