«One art», d’Elizabeth Bishop

Versió MP3

The art of losing isn’t hard to master;
so many things seem filled with the intent
to be lost that their loss is no disaster.

Lose something every day. Accept the fluster
of lost door keys, the hour badly spent.
The art of losing isn’t hard to master.

Then practice losing farther, losing faster:
places, and names, and where it was you meant
to travel. None of these will bring disaster.

I lost my mother’s watch. And look! my last, or
next-to-last, of three loved houses went.
The art of losing isn’t hard to master.

I lost two cities, lovely ones. And, vaster,
some realms I owned, two rivers, a continent.
I miss them, but it wasn’t a disaster.

—Even losing you (the joking voice, a gesture
I love) I shan’t have lied. It’s evident
the art of losing’s not too hard to master
though it may look like (Write it!) like disaster.

Elizabeth Bishop

Llegir-ne més

Català de València, i amic

L’entrevista sencera a Identitats (TVC)

ACÍ

«Deixant amics e fills plorant entorn»
AUSIAS MARCH

ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. Penses els darrers anys
d’Ausiàs March, perplex amb la vivacitat
dels poetes locals, de l’Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se’n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l’epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic… Agafats de les mans,
vàrem llegir la làpida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabiillers, la Plaça de l’Almoina.
Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura
d’Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest.. Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d’Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d’ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l’aire,
a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic… Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre.

Llibre de meravelles (1971)

The voice of your eyes is deeper than all roses

La veu dels teus ulls és més profunda que totes les roses. Amb aquest vers, com en un parpelleig, s’obri i es tanca, s’encercla, no només tot el poema d’E. E. Cummings sinó també aquest quefer i deler meu d’entreobrir veus de poetes forans als ulls per a escoltar mirades a llocs mai visitats, gladly beyond any experience. Només alguna cosa en mi comprén… Només alguna cosa, com en l’amor, perquè no pot ser entès allò que no pot ser explicat. I, tanmateix, més enllà de l’amor, que és l’alè dels versos. Com el somriure d’un infant, que és de l’infant i en canvi nosaltres sentim regalat, el poema següent. El gran poder de la immensa fragilitat no pot ser explicat, i segurament ja n’he dit massa. No el vull badar.

Versió MP3

Somewhere I have never travelled

somewhere i have never travelled, gladly beyond
any experience, your eyes have their silence:
in your most frail gesture are things which enclose me,
or which i cannot touch because they are too near

your slightest look easily will unclose me
though i have closed myself as fingers,
you open always petal by petal myself as Spring opens
(touching skilfully, mysteriously) her first rose

or if your wish be to close me, i and
my life will shut very beautifully, suddenly,
as when the heart of this flower imagines
the snow carefully everywhere descending;

nothing which we are to perceive in this world equals
the power of your intense fragility:whose texture
compels me with the color of its countries,
rendering death and forever with each breathing

(i do not know what it is about you that closes
and opens; only something in me understands
the voice of your eyes is deeper than all roses)
nobody, not even the rain, has such small hands

E. E. Cummings, de «ViVa» (1931)

Llegir-ne més

Els pantalons de marca de Walt Whitman

Si arraffa un qualche niente / e si ripete / che il tangibile è quanto basta.
Eugenio MONTALE

D’entrada, trobe poc poètic, d’una certa coentor, exhumar versos només per a vendre pantalons massivament, encara que les cames i el cul del poeta foren pioners en vestir-los, o això diuen. L’adverbi en itàliques porta la clau de la mirada. Qui anunciaria un lipstick amb «El poema de La rosa als llavis»? M’explique… L’any passat, amb motiu de la festivitat estadounidenca del 4 de Juliol, Levi’s tirà mà dels poemes «America» (vegeu-lo més avall), i «Pioneers! O pioneers!» (al Vimeo), de Walt Whitman, per a llançar la seua campanya de vídeos promocionals «Go forth» (Avant), servint-se dels arrelats valors de patriotisme i esperit salvatge/rebel/pioner als Estats Units, segons els creatius. Salvatge? Serà per això que escoltem coets i trets d’armes de foc al vídeoclips? «Have you your pistols?», pregunta Whitman. No calen teories marxistes sinó simplement capitalistes per a sospitar que a la marca de jeans no li interessa la poesia de l’autor de «Leaves of Grass» sinó el seu ús comercial. Per tant, l’adverbi només és determinant, i la intenció i l’objectiu compten: una cosa és la vídeopoesia que voldria indagar en els versos d’un poeta i una altra la propaganda ensucrada més o menys emocional/impactant/sensiblera, per més que la indústria de la publicitat haja trobat en els criteris expressius dels moving poems una veta prou barata, efectista i efectiva de producció audiovisual per a la venda caríssima d’espots.

America

Centre of equal daughters, equal sons,
All, all alike endear’d, grown, ungrown, young or old,
Strong, ample, fair, enduring, capable, rich,
Perennial with the Earth, with Freedom, Law and Love,
A grand, sane, towering, seated Mother,
Chair’d in the adamant of Time.

Però el famós fabricant de texans no és pioner en rapinyar textos literaris per a potenciar el seu branding. Trobareu a Salms profanacions precedents (per cert, en diuen pirateria, en canvi, si uns altres fabricants els rapinyen a ells la marca). El jove realitzador Cary Fukunaga, després de dirigir «Sin nombre», guanyadora a Sundance 2009 a la millor direcció i fotografia, va ser l’escollit per l’agència W+K per al rodatge d’«America». L’agència explicà que van covar la idea «Go forth» després de l’arribada d’Obama (yes, we can) a la presidència dels EUA (per cert, no us recorda «Go forth» l’Adelante del BBVA?). La promoció de Levi’s va dirigida, doncs, a la generació “O”. En diuen target. M’assabente, via Moving Poems, que la peça inclou una presumpta veu de Whitman, extreta d’una gravació fonogràfica (wax recording) de 1888, i porta la banda sonora del seu coetani Charles Ives. En blanc i negre, l’espot mostra fotogrames urbans de San Francisco que contrasten amb els rurals de New Orleans. Barreja racial, doncs, després del gay marketing, com a valor de canvi. Irònicament, «Pioners O pioneers!», inspirat pel Destí Manifest, és un poema èpic que celebra la conquesta de l’Oest, la colonització d’unes terres hostils i de les muntanyes que els separaven de la costa del Pacífic, on creien inaugurar una nova era en la història de la humanitat. Com Obama. Whitman va escriure gairebé un crit de guerra que, en la pràctica, representava un afany d’exploració, però també d’expansió territorial imperialista. Com l’afany de vendre pantalons, no? Sens dubte, pioner o no, per a un jove a l’atur, l’aventura més salvatge avui serà comprar-los: són caríssims. No és precisament aquesta la rebel·lia de la joventut que Levi’s proclama?

En aquesta versió del vídeo, d’Alexander Pulido, trobareu una altra visió.

«What the Thrush Said», de John Keats

Versió MP3

O thou whose face hath felt the Winter’s wind,
Whose eye has seen the snow-clouds hung in mist,
And the black elm tops ‘mong the freezing stars!
To thee the spring will be a harvest time.
O thou whose only book has been the light
Of supreme darkness, which thou feddest on
Night after night, when Phoebus was away!
To thee the spring shall be a triple morn.
O fret not after knowledge. I have none,
And yet my song comes native with the warmth.
O fret not after knowledge! I have none.
And yet the evening listens. He who saddens
At thought of idleness cannot be idle,
And he’s awake who thinks himself asleep.

(Lines From A Letter To John Hamilton Reynolds, 1818)

John Keats

Llegir-ne més

«Days», de Philip Larkin

Versió MP3

What are days for?
Days are where we live.
They come, they wake us
Time and time over.
[They are to be happy in:
Where can we live but days?]*

Ah, solving that question
Brings the priest and the doctor
In their long coats
Running over the fields.

Philip Larkin | + vídeos de Larkin

*[ Versos elidits per la cantant de Flexkögel]

Llegir-ne més

«A se stesso», de Giacomo Leopardi

Abans d’engegar-lo us recomane apagar els llums i clicar el botó de pantalla completa.

Versió MP3

Or poserai per sempre,
Stanco mio cor. Perì l’inganno estremo,
Ch’eterno io mi credei. Perì. Ben sento,
In noi di cari inganni,
Non che la speme, il desiderio è spento.
Posa per sempre. Assai
Palpitasti. Non val cosa nessuna
I moti tuoi, nè di sospiri è degna
La terra. Amaro e noia
La vita, altro mai nulla; e fango è il mondo
T’acqueta omai. Dispera
L’ultima volta. Al gener nostro il fato
Non donò che il morire. Omai disprezza
Te, la natura, il brutto
Poter che, ascoso, a comun danno impera
E l’infinita vanità del tutto

Giacomo Leopardi

Llegir-ne més

«Alfabet (6)», d’Inger Christensen

Per més social que es proclame, l’ésser humà tendeix a comportar-se com si res no existira una mica més enllà del seu nas, i m’hi incloc. Per això, de tant en tant, els poetes han de recordar tot allò que existeix, que flueix sense mans ni controls remots, i tornar a anomenar-ho. Inger Christensen.

Versió MP3

fiskehejren findes, med sin gråblå hvælvede
ryg findes den, med sin fjertop sort
og sine halefjer lyse findes den; i kolonier
findes den; i den såkaldt Gamle Verden;
findes også fiskene; og fiskeørnen, fjeldrypen
falken; festgræsset og fårenes farver;
fissionsprodukterne findes og figentræet findes;
fejlene findes, de grove, de systematiske,
de tilfældige; fjernstyringen findes og fuglene;
og frugttræerne findes og frugterne i frugthaven hvor
abrikostræerne findes, abrikostræerne findes,
i lande hvor varmen vil frembringe netop den
farve i kødet abrikosfrugter har

Inger Christensen

Llegir-ne més