Salms

Estava fent les meves tasques a casa (allò que abans en deien “sus labores”, però no ben bé) amb la televisió posada de fons a mode de fil musical, una mica per relaxar la oïda de les continues noticies que fan referència a la crisi financera , que m’irriten les mucoses de l’oïda i, ara que hi penso, a la orella hi ha mucoses?, bé, és igual, vaig ésser testimoni , jo i tot el share que en aquell moment tingués la cosa, d’una informació que sens dubte farà trontollar tot el sistema financer espanyol fins ara lliure de tota màcula.

Encara que les noticies sobre la crisi afectarien a qualsevol ciutadà de pro per la seva freqüència i contundència , a mi, per un optimisme estúpid segurament,no m’afecten massa anímicament. Probablement això és una barreja d’inconsciència i de la tranquil·litat que dona que el Sr.Solbes i el Sr. Rodriguez Zapatero hagin expressat varies vegades que el sistema financer de l’estat espanyol és un sistema financer amb una solvència fora de tot dubte i que aquí, gràcies al control fet per l’entitat supervisora, és impossible que ens trobem amb la casuística de les tant airejades hipoteques subprime dels Estats Units d’Amèrica.

Ara ja estic més intranquil i va ésser a conseqüència de la informació que els explicava. En un programa que no havia vist abans però que a partir d’ara estarà sens dubte entre els meus preferits per abordar temàtiques d’economia i empresa, entrevistaven a un Sr. que era el novio o l’ex novio d’un altre Sr. que és un cantant anomenat Falete (valgui dir, amb tots els respectes i especialment per el seu art, que el Sr. Falete per el seu aspecte igual quedaria fora, o al mig no ho sé ara, de l’àmbit d’aplicació de les polítiques del ministeri de “igualdad”, que suposo que es deu referir a la “igualdad” entre homes i dones). Aquest Sr, l’ex novio del Sr. Falete, afirmava amb tranquil·litat que per ajudar al seu ex estimat, el Sr.Falete en aquest cas, a pagar la hipoteca de la seva mansió de luxe (els artistes viuen en aquesta mena de llocs), havia re hipotecat unes propietats a dos llocs que desconec però que em van sonar a paradisos mitològics, “Huerva” i “Sevisha”.

La cosa és que aquest Sr. va declarar amb tota tranquil·litat que les propietats eren de la seva mare de 80 anys que suposo jo que deu ésser pensionista i les havia rehipotecat ell que aparentment no tenia , el que es diu, ofici ni benefici. Naturalment, al conèixer aquests dades em vaig quedar astorat, estàvem assistint en directe al primer cas conegut d’hipoteca subprime (per tractar-se d’un entorn hispà, m’he permès la llibertat d’anomenar-les subprimo) concedida a un ninja, ja saben “no income, no job, no assets”, és a dir sense ingressos, ni feina ni actius, …,Srs, sres, el sistema financer espanyol també perd aigua, o oli no no sé ara,…”como te lo cuento primo, mi arma”, quin espant!.

Les meves intencions en vers la seva filla són honestes. Què bonic!, això ho devien dir no fa gaire els pretendents que demanaven la mà, o altres parts del cos menys més nobles, a les quals no se‘n podia fer esment, encara que fossin una de les principals motivacions de la demanda. De fet, l‘eufemisme de les intencions amagava l‘exigència d‘acreditació del cedent envers el cessionari, qui , per dir-ho així, es comprometia a un esforç d‘inversió, més que emocional, cap aquella persona. Avui en dia, aquests costumismes socials semblen arcaics, perduts en la memòria del que és políticament correcte i els canvis que es van produint amb l‘evolució de la societat, però, per molt que sorprengui, encara s‘empren en ambients bucòlics i de molta inspiració poètica . Així tenim l‘article 27 de la LIVA (bé, LIVA li diuen els coneguts, pels altres és la Llei del Iva ), el qual ens parla que per poder fer les deduccions de quotes suportades d‘iVA en despeses prèvies a l‘inici de l‘activitat, s‘ha d‘acreditar la intenció de què es farà l‘esmentada activitat. Quanta lírica poètica s‘amaga a les lleis tributàries!, ara, en concret com es demostra això davant d‘un membre del cos d‘inspecció de l’Aeat amb poca tendència a la poesia o el bucolisme i intenció sancionadora?, deixant allò de la presumpció d‘innocència per a ambients no pastorils o fiscals, ningú no en té ni puta idea.

Tot tibant del fil de converses inconnexes

i fent-ne cabdells de paraules.

Així et vaig conèixer.

Provocant petits embolics fonètics

i enredant-los en la llengua de les imatges.

Una llengua que després estires

per desfermar tempestes de coloraines

a les ninetes dels ulls.

Aquell dia em vas xopar els sentits

amb una pluja fina de mots muts

que mai no m‘has escrit a cau d‘orella.

Des de llavors m‘assec a l‘ampit de l‘horabaixa

a esperar que m‘arribi l‘eco dels teus dits

i em parli de tu.

El govern de l‘estat vol regular l‘activitat de les empreses dedicades a el que es coneix com a “reunificació de deutes”, “consolidació de deutes”, “unificació de deutes” o altres noms amb els que ho vulguin anomenar i que com saben es tracta de la reclassificació dels deutes (per exemple, la hipoteca, el préstec personal i el deute amb la tarja de crèdit) i la renegociació dels mateixos per a obtenir una quota mensual menor. Doncs millor ja que mai he vist que a la publicitat d‘aquestes empreses diguin clarament que aquestes operacions tenen un costos associats (per la cancel·lació dels antics prestecs i l‘obertura dels nous) i que la manera de pagar menys quota al mes, és pagar durant més temps i que, com saben, hi ha el problema afegit que podem estar finançant despeses de consum amb una garantia real; o sigui que igual ens acaben embargant la casa per aquella mariscada que ens vam pendre a la platja i vam pagar amb la tarja Visa; perdre la casa per un escamarlà! que trist, no?, si almenys fos per un d‘aquells mol·luscs lamel·libranquis de l‘ordre dels eulamel·libranquis, de la família dels cardítids (Cardium sp), caracteritzats per dues valves iguals que formen una closca en forma de cor, és a dir una escopinya o una cloïssa (una “almeja”, vaja) , és a dir si fos per amor, ho dic per la forma de cor, doncs mira, , és que l‘amor té aquestes coses, que et pot fer perdre el senderi i que et pot fer reclassificar a més dels sentiments, els deutes.

Sense maletes,

va marxar de viatge.

A l’‘altra banda del mirall.

A buscar-se.

A trobar-se.

Ja no es reconeixia

en la mirada del vidre.

S’‘havia perdut

entre nits sense dies.

Entre el desig reprimit

i les ganes d‘estimar.

Em sembla que era a principis de mes o mitjans del mes passat que es va difondre la noticia del descobriment d‘un vaixell (es pot dir “barco”?) romà enfonsat davant les costes d‘alacant amb una antiguitat de 2000 anys. A banda de la importància arqueològica de la troballa és de destacar que fins almenys dotze segles després la nostra civilització no va a tornar a tenir capacitat per construir vaixells de càrrega amb la capacitat tècnica d‘aquests que feien servir els romans pels seus transports i com diu el subcompte 624 del Pla General Comptable , nolis (nolis! quina paraula, no?).

Doncs amb la de moment fallida fusió d’Abertis i Autostrade passa una mica el mateix , des que hi va haver algú amb capacitat per fer la Via Apia o la Via Augusta que això no havia tornat a passar , i de moment no passarà, esperarem dos mil anys més a veure que

Em vessa el teu record
pels descosits
de la pell.
I regalims de tu
creuen aquest cos erm
teixint una fina
teranyina
de camins.
Tots,
sense excepció,
et duen al final de mi.

Resseguir el perfil
angulós de la nit
i descobrir
anatomies conegudes
a la llum d‘’un ciri encès.

Jocs malabars
amb somriures i sospirs
atrapats
dins de bales
de vidre acròbates.
I emboliques somnis
i contes inventats,
sense cap ni peus,
amb paper de plata.

La cera és efímera.
La flama s‘’apaga.

Em refugio de la fosca
a la corba del teu coll
i hi amago un desig:
un bes de color torrat
amb regust
de sucre de canya.

Plou fang
al capvespre d‘’un llit.
Taques de sang
terrosa
creixen als carrers
blancs
d‘una ciutat de cotó
i sal grossa.
Badalla la nit.
Es tanquen les portes,
i s‘’escola l‘amor
entre uns dits
que esgarrapen l‘esquena
de la foscor
amb ungles de molsa.

Són d‘interès dels experts en màrqueting tots els aspectes relacionats amb l‘estudi del comportament del consumidor. Des de sempre en els nostres entorns culturals els consumidors de creences anaven a Missa (no ens enganyem, la diversitat en l‘oferta de fes en “competència perfecta” al nostre entorn és una situació moderna) i, és més, qualsevol persona durant la seva vida per poc complidor que fos amb els preceptes de l‘església catòlica (de cognoms apostòlica i romana i de la qual si que és d‘admirar el màrqueting tant existencialment lligat amb les necessitats dels consumidors han usat sempre des de molt abans que s‘escrivís el primer manual de mercadotècnia) varies vegades per motius socials a la vida havia d‘assistir a la cerimònia catòlica. El normal és que qualsevol particular que assisteixi a la litúrgia encara que sigui per algun motiu d‘indole social, mantingui una actitud respectuosa en vers el culte, això si, qualsevol que hagi anat a una comunió o una boda en una església veurà que el silenci i el respecte entre els assistents deixa molt que desitjar a vegades.

En un altre ordre de coses l‘altre dia estava en una botiga Vodafone plena fins a dalt de gent fent cua (les esglésies són plenes?) ordenadament i en silenci – per exemple un pare va recriminar amb un efectiu xxttt! a la seva filla petita que feia crits dins del temple de la telefonia- esperant els seu torn per explicar les seves preocupacions als representants de Vodafone a la terra. Era curiós veure com a la cua hi havia gent de diferents ètnies, sexes, creences i àdhuc poders adquisitius però rics i pobres, negres i blancs, dones i homes, tots eren germans a la casa del Senyor Vodafone i eren tractats per igual.

No sé , ja es veu que ara per sort som més rics i els temes aquests més “existencials ” queden oblidats , ara tot plegat em fa l‘efecte que estem passant de la Santíssima Trinitat al 3 G amb una facilitat sorprenent , això si, els trets de comportament litúrgic els conservem. Per cert, no sé si posar-me el “sonido real” al mòvil “ave María Puríssima”