Lontano

«Perché nessuno possa dimenticare che non si è mai lontani abbastanza per trovarsi». Alessandro Baricco no insisteix tant en quanta exactament o quina ha ser de aquesta llunyania com en el fet que mai no és prou i, sobretot, que ningú puga oblidar-ho. No ho oblidava la preciosa Lontano de Luigi Tenco ni tampoc el llunyedar de Schopenhauer: «La llunyania que empetiteix els objectes als ulls, els engrandeix al pensament». Un bon dia d’aquest hivern s’acostaren les llunyanies d’Ana Perpiñán –que amb la seua recitació l’atansà a la Xarxa–, Marta Vilardaga i Cristina Maselli per mamprendre la traducció del poema «Lluny», del meu Nectari. Poc després, el poeta Federico Federici va tindre a bé enregistrar els versos amb la seua veu perquè servidor en fera un videopoema en la versió italiana i en l’original catalana. Perquè ningú puga oblidar que no s’és mai prou lluny per trobar-se, ací us el deixe, amb tot el meu agraïment i la meua estima a les persones que heu fet possible aquesta nova peça videogràfica de Veus mirades.

Aprofite l’avinentesa per anunciar-vos que aquest divendres (20h), Edicions del Buc porta aquest Nectari i també Els temps interromputs de Ramon Ramon a la llibreria La Costera de Xàtiva, amb la presentació, i és un honor, de l’escriptor i periodista Xavier Aliaga.
 

 
 

Narwhal

Entre els teus morts ens aculls, estel bru
de l’Óssa. Bavosa abismal, ningú
com tu lubrica, maltempsada a bord,
l’ull de Déu, l’ostra amb cresta, la pilosa

fenedura enlluernada de la nit.
Pou del quall, com anell al dit, al cor
de l’engonal ens trascolares buit
per ensumar-ne espectres al bassal

dels cadàvers. Ningú, ningú, ningú
com tu du timbrat, a foc, el gran niu
de cucs a l’insondable fons de l’ambre,

el marinat fossar d’unicorns bornis,
barrots úrics i flàccids dels captius
al cràter més histriònic del triangle.
 

«The auld triangle», per The Pogues

Poeta i mussol, piulades al vol (XIX)

mussol-bosch

«El niu del mussol», d’El Bosch (1505-1515, museu Boijmans Van Beuningen de de Rotterdam)

 

Blew mimic hootings to the silent owls
That they might answer him.

William WORDSWORTH

 

~.~

 

La nit hiverna.
Els ocells desescriuen
cada poema.

*

El rastre vola.
Blanca tinta a les mans,
una milotxa.

*

Silenci, caus
de la volva més negra.
Ales en pau.

empremtes-ocell

 

~.~

 

Sota els llençols de boira
de fosques nits en blanc,
el vi és llum reversible
del cor bru del Montsant.

 

~.~

 

De la pèrdua, com del porc,
s’ha d’aprofitar tot, car
al cor no surt barat l’art
de baixar a besar l’orc.

aljub-castell-montornes

Aljub, castell de Montornés

 

~.~

 

Aquest perfum de mar i taronges.
Llevant, marjal amunt, travessa
humit l’embullat sedàs de branques
i, destil·lat, ens el puja a la ciutat.

 

~.~

 

Entre dos rius,
la fortalesa em vessa
i besa la llum.

fluvià-besalú-nena

Riu Fluvià, a Bisuldunum

 

~.~

 

Exactament aquesta mateixa fragància
de pluja de novembre, ancestral
i pura, tota present i memòria.

perfum-pluja

 

~.~

 

Solitud
l’illa que per fi salpa
sense tu.

columbretes

Illes Columbretes

 

~.~

 

La marea, definitiva,
morirà de superlluna
i hi cosirà la gavina
un horitzó massa baix.
Lluna beguda, biaix,
quina pobra costura!
Més alta sura, d’alzina,
la fulla insubmisa
que un vers viu s’ensuma.

horitzó-gavina

 

~.~

 

Tanca la porta i surt
quan tot el que resta
ja no suma en tu.

 

~.~

 

Infinit
en via morta.

estacio-marça-falset

Estació de Marçà-Falset

 

~.~

 

Pupil·la dactilar, foradada
t’aprenc l’oblidada
empremta d’un perfum.
Zumzum, zumzum
fa l’adéu com la mar.

 

~.~

 

The autumn slipped across your skin 
Got something in my eye 
A light that doesn’t need to live 
And doesn’t need to die 

LEONARD COHEN

cohen-light

 

 

«Travelling the light», de Leonard Cohen

No verbal serà la memòria tota

 

porcar-nectari-argot-castelló

Archibald MacLeish va escriure que un poema hauria d’existir sense paraules, com el vol dels ocells. Més encara: no hauria de significar, sinó ser. Coetani, Carl Sandburg hi va insistir: la poesia és un animal marí que viu a la terra i espera volar per l’aire. Ser, dir les coses sense acabar de pronunciar-les, sempre ho fa acaba fent molt millor la vida que els versos, però la poesia ho intenta, agafa embranzida i a vegades s’hi enlaira, ni que siga a les palpentes, sabedora que, fora de l’aigua, els peixos es moren. Siga com siga, ni aletes ni ales: entre cel i mar, de peus a terra, la poesia dóna, dóna un testimoniatge diacrític del vent i del foc i, inútilment –sense utilitat rendible–, apama la desmesura amb mans humanes. D’aquest videopoema, ara recuperat i refet, podria afirmar que fou origen de Nectari, però mentiria, perquè recorde amb precisió fotogràfica que, mesos abans, a Montparnasse, vaig veure créixer flors sobre la tomba de Baudelaire –confident de mon rêve infini– i a penes sé de quina llavor van néixer. Però aquest sí: nascut d’un instant bell i extrem, és el que finalment n’ha quedat, uns blaus remots, un lleu perfum de vainilla i sal, molt abans de les preguntes i molt després de la mudesa. Pol·len al vent, a penes nèctar i auguri, no verbal serà la memòria tota. Així sia.

Aquest dijous tretze d’octubre presente l’acurada edició que n’ha fet Buc a la llibreria Argot de Castelló, a les set de la vesprada. Valga de convit el videopoema. M’acompanyarà, i és un honor, Josep Joan Conill, que d’això, com Sandburg, també n’ha dit la seua al llibre de poemes Signes antipersona (Contra la poesia): «estèrils com el bram sense esperança/ del cetaci obsedit per un designi d’ales/ que anhela navegar pel firmament,/ camarada entremaliat dels núvols».