Salms

Ho deia Bob Dylan a It takes a lot to laugh, it takes a train to cry.

Vaig en el tren correu, nena
No es pot comprar l‘emoció
Tota la nit despert, noia
Davant la finestra, tot sol
Bé, si ara em moro
Allà dalt del lturó
Si no ho faig jo
Saps que ella ho farà per mi
(Adaptació Gerard Quintana)
I és que tot el tema de l‘accident del metro a València m‘ha servit, ja és alguna cosa, per recordar els anys viscuts a la ciutat.

Havíem llogat un pis (d‘estudiants) prop de Primat Reig, on es creuava amb el carrer Alboraia. Tots els matins ens despertava el trenet, precursor del metro, tres línies que eixien de l‘estació del Pont de Fusta. Era un bon despertador. També recorde, i no soc major, els combois de fusta, on, els dies de pluja et banyaves igual dins que fora.

Recorde que hi havia quilometres de vies en superfície, ara, segurament, ocupades per blocs de pisos o parquins.

Recorde també, que algunes vegades, evitàvem el pas a nivell de Primat perquè hi havia algun cos tapat amb una manta i ambulàncies i policies.

Realment, en aquestos vint anys que han passat, la meua percepció d‘aquell barri s‘ha quedat com glaçada en el temps. Encara em sorprèn passar i no trobar-me les barreres abaixades.