Ja sé que és una vesprada fugissera de divendres i tot són ganes de fugir i surar, però aquesta setmana, coses meues, m’he vist obligat a guardar cabòries al rebost, així que ara, descansant una estona dels paperets opressors que se’m mengen, vull tornar al blog per a desemboirar-me una mica i recordar-ne una de vella. Escrivint pensava sobre l’escriptura, que és com pensar escrivint sobre el pensament i deixar-se anar. Tots els rius de preguntes s’han topat amb el mateix dic: què és escriure. Trentaitants després de fer-ho en paper i deu en pantalles, em qüestione allò que sempre m’havien ensenyat que era l’escriptura i la seua cosina, la literatura. L’oralitat d’ancestrals i heretades contalles i versos són un bon rastre per aprendre a resseguir de nou la restaurada intangibilitat de l’escriptura, aquesta virtualitat dels formats digitals. Molt de temps, segles, escriure ha estat entès, preeminentment, com una experiència física, orgànica, compacta: fer taques en un paper. O pitjor encara: n’hi ha qui només ho pot entendre si hi ha tipografia, pàgines, tapes, diners i va per la segona edició. Sibarites que som i serem. Això era l’era Gutenberg. Poetes intrèpids, aleshores, que sabien perdre els papers i més coses damunt d’un escenari, no arribaren ni a clivellar aquesta preeminència del meravellós paper tacat. Sort, però, que els poetes són gent pobra, despresa i etèria: bon rastre de la intangibilitat han estat també, sempre, els versos que anem escrivint sense saber-ho i que, de sobte, un dia, no saps com ni per què, reclamen corporeïtat. Un cos, per cert, que tampoc no s’hi deixarà acaronar. Feu l’experiment: un llibre de versos no llegit el podràs tocar, però un de llegit serà impalpable. No és metàfora. Us ho assegure. Posaria la mà al foc.
En realitat no som iguals que quan nomes teníem l’oralitat. En poder “escriure” ens hem vist més prop dels déus. És segurament per la seua “oralitat”, forçada si vols, que els blogs em tenen el cor pres.
Ja t’he dit com m’agrada llegir el que escrius?
Gràcies Rosa. “Iguals”, “no tan diferents”, “pareguts”. El grau d’intangibilitat no és rellevant. El cas és que hi és. Em referia també a uns altres formats no esmentats al post, encara més incorporis, com la vídeo-poesia o el podcast, on el text dit i vist pot prescindir de les grafies sense perdre la seua voluntat expressiva de creació i comunicació literària. Salutacions!