Salms

Benvolgut Josep, jo sóc de l’STEPV, de fet ara mateix hi treballe, i no crec en cap mamella que no siga la meua. Perdó!
I tant que el forner autónom o no està cansat i té dret a descansar, i a que li reduesquen la jornada. L’STEPV ho demana per a les treballadores i treballadors de l’ensenyament, però no li ho nega a ningú. Discutim d’horaris de treball racionals i adaptats a uns noves condicions físiques. Obrim el debat, si vols, però no fem reduccions absurdes. En tot cas qui xucla de l’estat no crec que siguen les persones que treballen, sinó les que no treballen i especulen. I ja saps que en les coses de menjar no s’ha de jugar!

Salut, amor i paciència per al 2010

Josep: fa tres anys que sóc “mestre” (de secundària) després de huit anys al sector privat (com a “matemàtic d’oficina”), i mantinc encara dues visions (no sempre coincidents) d’aquesta classe de reivindicacions. És molt comprensible que arribats a una edat (jo què sé quina, depèn de cadascú: els 50, els 60, els 65…) els mestres no se senten amb la classe d’energia que cal per a treballar a l’aula d’una manera “intensa”. Però en la línia del que comentes, costa d’entendre que no hi haja “alternatives” menys simplistes que la que tu anuncies-denuncies: un llicenciat de 50 o 55 anys amb 20 o 30 anys d’experiència docent podria no tardar massa temps en “reciclar-se” per a treballar en altres sectors de la pròpia administració pública (tasques de gestió, administratives, fins i tot “pedagògiques” o d’atenció al públic…). De 8 a 3, sí, més hores de les que hom fa diàriament de classe – però sense haver de donar crits… Jo no dic que s’obligue a ningú. Però si de veres (i crec que és cert) l’ensenyament és cosa per a “joves”, el que caldria és posar a l’abast dels docents amb experiència una alternativa professional digna (i ben merescuda) per al dia en què, vés a saber per què, “ja no poden més”. Supose que amb l’edat canviaré d’opinions…

Amiga Rosa, vaja per davant que totes les reivindicacions sindicals em semblen legítimes, faltaria més, però unes són més responsables que unes altres. La racionalitat dels horaris, l’adaptació a les condicions físiques o les fórmules de relleu generacional és una cosa i una altra aquestes reduccions de jornada, sense contrapartides ocupacionals, per símptomes de senilitat/fatiga, que és el que jo he llegit al diari. L’Estat té enganxades al coll un bon cabàs de serps que no treballen, unes altres que fan com que treballen i també les que treballen a mitges i, evidentment, en cap d’aquests grups no col·locaria els mestres! No hem trobaràs en aquesta crítica simplista o, com tu dius, reducció absurda, aquesta sí, dels docents. Dit això, concretaré més si puc: el que reclamava amb el meu post és responsabilitat social i visió de conjunt en les reivindicacions, cosa que a un sindicat com l’STEPV pense que se li ha de poder demanar. No estic jugant amb les coses de menjar si dic que no és de rebut, i menys ara, una major pressió sobre els fons públics, l’Estat, nosaltres els contribuents, això que a Castelló moltes voltes s’anomena la mamella (també jo, per descomptat, crec més en la teua). Al·legaràs, amb raó, mira tu quants diners de la caixa, de la mamella, se n’han anat en subvencionar bancs i marques d’automòbils, cert, però crec, tot i la màfia, que no tots hem d’entrar al joc del casino.

Salut i amor també per tu, Rosa. La paciència vaig estirant-la tot el que puc i ja me’n queda ben poqueta, després de 8 mesos tancat en una fàbrica sense cobrar i un any a l’atur… Gairebé dos anys ja, jugant a quadrar la llista de la compra del Mercadona amb la factura d’ONO.

Amic Emili, la teua proposta és una bona contrapartida ocupacional, però molt em pense que, si no s’aplica de manera prou funcional (cosa que sol passar en aquest país), aquests llocs de treball que haurien de cobrir els mestres (com a alternativa), potser adquiriria psicològicament la desagradable categoria de desguàs de cotxes i, en cas d’èxit, el que es pitjor per a les nostres butxaques, que s’hagueren de crear nous llocs de treballs per fer viable el retir de tants docents. Tot i això, no tinc números; segur que n’hi ha un fum d’ocupacions a l’administració que podrien ser cobertes pel professorat valetudinari. Amb crisi o sense, sens dubte podria ser una de les maneres, també, de frenar aquesta percepció ciutadana generalitzada sobre la creixent excepcionalitat de les ocupacions públiques.

Per definició un sindicat ha de lluitar per les persones treballadores que representa… Ara bé, atenció amb el pinso guanyat de bestreta i el corporativisme i la miopia que, de vegades, es té. I no ho dic per fer-me de mal voler… Tots sabem que, a voltes, ho paguen justs per pecadors.

Visca la polèmica!
Primer que res, si l’estat té enganxades serps que se les desenganxe i els lladres a la presó.

Segona, la reducció d’horari per a les persones majors de 55 anys, motiu de la polèmica, es tracta d’una reducció d’horari lectiu, és a dir, de classe pura i dura. Es demana que les hores reduïdes s’ocupen en altres tasques lligades a l’organització del centre i als projectes educatius que s’hi desenvolupen. Exemple per a secundària, seria l’ús de les hores reduïdes, per fer-se càrrec de les biblioteques de centre que tenen llibres, però no personal per a la seua gestió. Això se’n diu horari no lectiu.
En tot cas el que trobe més perillós del teu raonament és que lligues en el mateix discurs, “vagos i maleantes” amb una justa i raonable proposta de canvi d’activitat per a 3, 4 o 5 horetes. Creus que això és corporativisme? Abús de poder?
La mala gestió i la crisi econòmica no pot ser culpa de les i els mestres.

Bon debat, Rosa. D’entrada, demane disculpes si he generat un malentès o un sobreentès i he pogut ferir susceptibilitats del tot raonables, però en cap moment he volgut lligar, en el mateix discurs, mestres amb ganduls, Déu me’n guard, ni fer pagar a justos per pecadors. Això ja ho deixat ben clar al primer dels meus comentaris. Els ganduls, lladres i espoliadors gairebé tots sabem qui són i, de fet, tens al meu blog bones mostres dels boniatos ací, ací, ací, ací, ací i més. Per tant, em cuide molt de no fer barreges tan indigestes. Ja he llegit els comentaris hostils publicats tot just davall de la notícia al web del Levante-EMV i comprenc que us moleste. La majoria van per aquesta senda perillosa de la demagògia. Però també l’STEPV, si em permets, potser hauria de triar, si més no per estratègia sindical, quin és el moment més oportú per fer segons quines reivindicacions. Els vostres drets com a treballadors són perfectament deslligables de la crisi, no en teniu la culpa, però les vostres reivindicacions, vulgueu o no, estan lligades al context socioecòmic en el qual les llanceu.

En segon lloc, celebre que hages aclarit alguns detalls tècnics de la proposta, que el periódic ha omès vés a saber per què. Però tinc una pregunta: si es redueixen les hores lectives del vell mestre, és a dir, el seu horari de classe pura i dura, qui s’encarregarà mentrestant de donar aquestes classes? Un mestre contractat? Un jove que ha opositat?

“La mala gestió i la crisi econòmica no pot ser culpa de les i els mestres”. És clar que no. Tampoc ho és dels assalariats i, en girar el cantó, tenim plantada una reforma laboral de collons de mico.

Pense que és bon moment per recordar el savi vers de Josep Lluís:
«No permetes que el lladre del foc et furte la llum»

Apreciada Rosa: parlava en general per tots els temps passats, presents i també l’esdevenidor… projecte de futur; com deia Josep podem marcar l’ideal a seguir molt alt. I a partir d’ahi podem trobar-nos amb mesquineses particulars i conductes privades desprovistes de moralitat i conformisme.
M’agrada divagar en abstracte, Rosa, perquè açò pot projectar en els representats actitud més honestes i veure que la base exigeix això dels seus representants.
No sóc dels qui posa a tothom en el mateix sac. Podríem discutir també “teòricament” si existeixen o són més perillosos els raonaments o les accions concretes, però aquesta és una altra qüestió, un altre debat, crec.
Està bé demanar o exigir aquest canvi per a persones que s’han deixat la sang en un treball invisible, treball que quasi ningú valora o es valora poc com és el servei de formació dels nostres veïns i futurs ciutadans.
Però no hem de deixar de mirar que en la cua hi ha sectors molt més deprimits i que quasi no tenen veu, ni en el món sindical, ni en la societat actual…
Una possible causa siga i aquest sí és un raonament personal -en podríem trobar multiples causes- que aquests sectors no donen rèdit polític, ni sindical…
Allò que s’anomenava el lumpenproletariat en terminologia marxista, per cert, no tan demodé.

Ho has pillat Rosa?
Potser l’amic Josep anava també per aquests viaranys quan parlava en veu alta…

Vaja, he escrit aquest penúltim comentari, sense haver llegit el teu Josep… Sembla que estem molt ben comunicats parlant de nivells subliminars i, d’altres maneres més a la vista, també, és clar.

I encara ens comunicaríem millor amb un esmorzaret d’eixos… Quan puguem. :-)

L’esmorzar està pendent, però el dolç l’has de dur tu, que t’he investigat!

Fixat Josep, que em sap greu que tanquem la polèmica, però els blogs són efímers. Sobre les reivindicacions i la justa oportunitat, només una cosa: la reducció horària, fa temps que existia en ensenyament, però, com la decència, s’ha perdut en els anys de govern del PP. I sí, tant la reducció, com les jubilacions anticipades que per al professorat s’acaben l’any 2011, han significat una important renovació de les plantilles docents, i l’entrada de professorat jove i aire fresc. De vegades, la millor inversió és la renovació.
I sobre la reforma laboral, hem de demanar sempre les millors condicions de treball per a totes i tots.
Princep de les Milotxes, passar de la poesia al debat polític és un plaer!

Ens veiem en l’esmorzar!

Espera, que deixe a la cuina les bosses del supermercat… Estic d’acord: que parlen també uns gotets de vi, l’oli d’oliva i unes olives trencades, que això no s’ha perdut en els anys de desgovern del Gens Honorable. Deixe obert ací, però, el fil del debat abans d’arribar a les olives: la consolidació de les reduccions i de les jubilacions anticipades, aleshores, potser hauria de solventar-se a partir d’una reorganització (horària) del personal existent als centres i gràcies a les rutinàres renovacions, però no, en la meua opinió, a força d’extraordinàries incorporacions de personal. Si, ja sé que la negociació la tindrem llarga… Salut!