Els voltors de la CEOE han reclamat als partits la implantació d’un contracte «indefinit no fix» amb una durada de dos anys i una indemnització per acomiadament de vuit dies. L’objectiu dels explotadors és que, via esmena, la incloguen en el projecte de Ley de Medidas Urgentes para el Fomento y la Protección del Empleo. La traducció online de Google al meu català és aquesta: Llei de per al Foment i la Protecció dels Explotadors. Corbacho ja ha respost que això no passarà «de cap de les maneres». Corbacho el ministre, vull dir, no l’humorista, tot i que em fie més del segon. Estigues alerta si un polític diu «mai», «sempre» o «de cap de les maneres». Difícil era que Rosa Aguilar puguera arrenglerar-se amb el PSOE, i ja ho veieu… A certa edat cal pensar en una bona jubilació, no? El problema avui no és la «crisi de confiança», com sol dir-se. El conflicte avui, i sempre, és la impunitat. Si els lladres pagaren —els danys, si més no—, aleshores no ens faltaria confiança. L’estat espanyol és ja tot un expert en defugir la impunitat: executiu, legislatiu o judicial. Tema de tesi política i econòmica. La impunitat és la mare de totes les desconfiances i de totes les crisis. Els amos, els capitalistes, han trencat la baralla. I són els mateixos que ara tenen la nul·la vergonya de reclamar-nos confiança als treballadors per a tornar a barallar-la. I barallar-la ells, com no. Ara que pedrega, la CEOE vol una baralla nova. Divendres vinent se celebra el Primer de Maig, Dia Mundial dels Treballadors. Què hem de celebrar, enguany, els treballadors? Celebrarem reivindicacions d’almoina, que no ens enculen amb l’indefinit no fix?
Escoltar
«Els lladres», de Narcís Perich i la caravana de la bona sort
Et recomano un llibre de Richard Sennett com “La corrosión del carácter”. Explica el pas d’una idea de treball per a tota la vida, on la persona arribava a dominar el seu ofici (i, per tant, a realitzar-s’hi) a una situació on tothom fa feines que no domina (i les canvia cada pocs mesos) i tothom és completament submís per por a ser acomiadat. I on ningú se sent realitzat. Et recomano qualsevol llibre de Richard Sennett, de fet.
Una abraçada,
p.c.
Gràcies, prenc nota del llibre de Sennett. He trobat això. Possiblement, que la majoria dels treballadors no arriben a dominar un ofici i que, per tant, estiguen captivament especialitzats, és un dels fonaments per tenir-los ben dominats. No sigue cosa que, cas de dominar-lo, els treballadors acaben fent la competència al capitalista que monopolitza el sector i és propietari del coneixement integral de l’ofici. ;-)