Salms

Obrers morts, corrupció política i empresarial, destrucció del paisatge, degradació ecològica, privació del dret a un habitatge digne, hipoteques a cadena perpètua, ciutadans rebaixats a la condició d‘esclaus. És el panorama. La democràcia està enrajolada, qui la desenrajolarà…? Hi ha uns versos de Berthold Brecht que diuen: «Amerat de suor, s‘encorba l‘home construïnt la casa en què no ha de viure». Concretament, parlava el poeta dels obrers de la construcció, treballadors que difícilment tindran accès a la vivenda que amb les seues pròpies mans ells han fabricat per a uns altres individus molt més rics i/o hipotecables.

Per extensió, però, també es referia Brecht a tots aquells que, ni treballant de sol a sol, podrien hui arribar a pagar-se ni el lloguer ni l‘entrada d‘una hipoteca, com és el cas del 99% dels joves ibèrics. Tots eixos joves que han estudiat molt dur per accedir a un lloc de treball d‘una certa dignitat, i que de bon tros han superat l‘analfabetisme funcional que fa poc patia l‘estat per a acabar convertint-se, tanmateix, en uns «sense sostre funcionals». És així com el nostre sistema de garanties públiques paga a les noves generacions els seus esforços de progrès.

Hui diumenge s‘ha celebrat la tercera sentada per una vivenda digna, la plataforma de la qual exigeix un increment de la despesa pública en la contrucció d‘habitatge protegit, així com una major pressió fiscal sobre els titulars de vivendes secundàries. El moviment creix lentament. Diuen que no van contra el govern, sinó contra la deixadesa de les institucions. És lamentable que les joventuts afiliades dels grans partits contemplen aquestes reivindicacions com una amenaça, distanciats.

Hom es pot preguntar si això del que els parlaré ara té res que veure amb economia i / o empresa. Com diuen els amics d’”Entorns.info” l‘economia és al nostre voltant i sense voler ésser massa dogmàtic a les nostra societat s‘imbrica pràcticament sempre en els nostres comportaments i actituds. En qualsevol cas del que els vull parlar és d‘ètica professional.

Suposo que encara que siguin dels que tenen la televisió engegada de fons, com aquell que tingués un fil musical d‘imatges en comptes de sons, no s‘hauran pogut lliurar de veure el seguiment que fan algunes (més d‘una) cadenes de televisió de la malaltia que pateix una senyora que és una reconeguda cantant de música popular espanyola. En la meva opinió trobo que ratlla moltes vegades la indignitat el tractament que fan d‘aquesta notícia des de fa temps amb una munió de periodistes desplaçats permanentment al lloc dels fets (els fets són simplement que hi ha una persona malalta) i amb connexions i comentaris buits permanents sobre el particular bé sigui a les portes de la casa de l‘artista bé sigui des d‘allà on truquen els astronautes quan tenen un problema. Dona la sensació que ara estant com voltors esperant que l‘esmentada persona malalta traspassi i un cop això hagi passat, hi haurà una lluita intestina entre els professionals de la informació a veure qui entrevista el primer cuc que surti dels intestins o d‘on sigui del cadàver.

Com tots vostès han pogut deduir els parlo de la més gran, la més gran manca d‘ètica professional ( i quasi de vergonya) que es recordi . No sé si serveixen de res , però en aquest cas ho haurien de fer els codis deontològics que tenen algunes professions o institucions com el a vegades cacarejat Cac.

Salut i ètica per tothom.

El codi Da Vinci, la seua ficció, revela que Maria Magdalena era la dona de Jesús. Si això fora veritat (deixant a banda com hauria canviat la Història), hauríem de concloure que l‘església hauria estat insultant als catòlics durant tots estos segles. Insultant-los de forma més evident, vull dir. Perquè si finalment es confirmara que no era una prostituta, sinó la muller de l‘altíssim, donat que sempre ens han dit que som fills de Déu, aleshores ens han dit sempre que som uns fills de…

l‘alt representant de política exterior de la UE, senyor Javier Solana, va patir ahir un delirium tremens quan li preguntaren per les similituds entre el referèndum i independència de Montenegro, i l‘actual situació nacional de Catalunya i Euskadi. Va dir que això era delirant i es quedà més feliç que un abaetjo. Després, tots els partits s‘afegiren al deliri, tancant d‘eixida qualsevol debat sobre mimetismes en la independència de les nacions d‘europa. Però, mira per on, sí que van ser sensiblement mimètiques les reaccions al respecte, tant per part del PSOE (un confortable silenci), com del PP (“un enorme error”) i, com era d‘esperar en els temps que corren, també de CIU (“una ingenuïtat comparar-ho”). CIU: mimètic per ingenuïtat, també. Cap dels tres han explicat o van voler explicar per què les comparacions són un error, una ingenuïtat o, simplement, no mereixen ni una sola paraula de reflexió. I si al final ho explicaren, probablement adduirien raons històriques diferencials (inventades si cal) i no tardarien a posar-li ciris a la Verge de la Por penjant per tot arreu l‘etiqueta “balcanització”. ERC, en canvi, manifestà una “sana enveja democràtica”, en paraules de Carod. Aquesta enveja l‘entenc, però voldria saber quina és ara la salut democràtica de Montenegro…

Als 17 anys, el jove anglés Robert Archer collia taronja a Borriana (Plana Baixa), però Archer & March no és hui, afortunadament, una marca de clementines. Poc després, el medievalista Archer no corria la taronja, però bé que es defenia en català. Començà a estudiar la nostra literatura i a fer classes a l‘institut d‘estudis Catalans, centrant-se en l‘obra d’Ausiàs March. d‘aquella primera passió, rebem ara una nova joia: la traducció d‘ausiàs a l‘anglès. «Ausiàs March: Verse translations of thirty poems» és una antologia que inclou versos d‘amor, cants de mort, el célebre “cant espiritual”, dos peces filosòfiques i alguna estrofa misògina.

Com a hispanista medievalista, especialista en el poeta de Gandia, el doctor per Oxford té publicats nombrosos articles, conferències i llibres, destacant-ne l‘obra Completa (1997). Després del seu «Ausiàs March: A Key Anthology» (1992), la nova traducció vol seduir a qualsevol lector de poesia en llengua anglesa: mig món. Per això, Tamesis Books (grup Boydell&Brewer Ltd.) des d‘anglaterra, i Barcino, des de Barcelona —editorials, per cert, que fa un any signaren un acord per a la publicació de clàssics catalans— s‘han encarregat de llançar aquesta traducció competent i alhora valenta en la qual Archer ha volgut prescindir de transcripcions literals que pugueren reduir la intensitat sentimental dels originals. De fet, Barcino ja anuncià que s‘optaria per fer “traduccions assequibles” per al “al màxim de gent possible”, fugint del llenguatge arcaic.

Publicacions com aquesta són vitals. Llàstima que, en tantes ocasions, estiguem més atents a les incertes fugacitats de llorejades publicacions que, posem per cas, a la traducció dels nostres clàssics, o bé dels foranis a la nostra llengua. The day’s in dread of losing her bright features… Lo jorn ha por de perdre sa claror… Let wind conspire with sail to do my qill…. Veles e vents han mos desigs complir…

23:30. Castelló de la Plana és una festa.
La gent ha eixit al carrer a celebrar la victòria del Barça.
Visca Belletti… Visca el Barça!

És evident que no existeix cap eufòria mediàtica al voltant de la condemna a dos anys de presó de l‘empresari Luis Batalla. Aquesta sentència contra el milionari president de Lubasa (l‘omnipresent i totpoderosa immobiliària castellonenca) és la notícia que la periodista Maria Fabra, valenta, publica hui a El Pais-CV; una informació, però, que passarà sense pena ni glòria a la secretíssima —quan no invisible— història dels fraus fiscals.

Condenada por fraude fiscal una empresa constructora de Castellón. El presidente de Lubasa, Luis Batalla, ha sido condenado a dos años de prisión por un fraude fiscal continuado en las declaraciones del IVA y del impuesto de sociedades realizadas durante tres ejercicios fiscales. La cantidad defraudada en este tiempo asciende a 2,2 millones de euros que el grupo constructor e inmobiliario, uno de los más importantes de la Comunidad Valenciana, ya ha hecho efectivos. Lubasa tiene un plazo de 20 días para que su presidente eluda la pena de cárcel mediante el pago de la multa, que asciende al doble de lo defraudado, es decir a un total de 4,4 millones de euros. La sentencia es firme y sobre la que no cabe recurso.

Ni tan sols es duu al titular el nom de la constructora, no siga que el diari patisca una retallada de pàgines de publicitat de les seues promocions. «Levante de Castelló» i «Mediterraneo» han informat sense massa coetades i, en fi, al capdavall és com si ací no passara res. I passa. Si el grup immobiliari (per no parlar d‘empreses paral·leles i negocis perifèrics) ja té un benefici anual d‘uns 500 milions d‘euros, ja em diran vostès que són quatre milionets de res per al defraudador: llesquetes de pa. Xavalla. Em pregunte quants, dels 2000 treballadors de Lubasa, acabaran pagant la condemna.

Crec que ja n‘he fet esment n-centes vegades però d‘un dels best sellers econòmics dels 70 (o dels 80), el llegendari o no “Lo pequeño es hermoso” d‘en Shumacher ( no és el dels cotxes) recordo , si l‘alzeimer no em traiciona, el capítol on parla de les tecnologies intermitges que em sembla que ve a dir que a una economia en vies de desenvolupament no se li poden facilitar facilitar tractors, per exemple, de cop per desenvolupar la seva agricultura sinó que és millor facilitar-li eines més petites com ara aixades perquè aixì en podran treure un major profit, ja que amb aquestes tecnologies intermitges en poden treure un major rendiment perquè per utilitzar les altres necessiten una formació per aconseguir fer-les servir i augmentar la productivitat.

De fet no sé perquè dono al personal aquest rotllo, perquè jo del que volia parlar és que he vist al diari que es veu que els del BBVA diuen que no estaran entre els bancs més grans del mon (després de no reeixir la operació amb la BNL) però si entre els millors com vinguen a dir o dient que renunciaven al creixement com a principal objectiu. També he vist al diari que el Sr Francisco González ha cobrat per tots els conceptes retributius l‘any passat 29 milions d‘euros …doncs això, que “lo pequeño es hermoso”.

Des de fa uns mesos, Hermeneia allotja Intermínims de Ramon Dachs, primera obra literària en català que es va aventurar per l‘hipertext. Per celebrar els deu anys de l‘esdeveniment, Hermeneia ha organitzat també una l‘exposició virtual Ramon Dachs: poètiques no linials [1996-2006] sobre la seva trajectòria. Dels juejus de la Xina Tang a l‘escriptura fractal, passant per la poesia àrab o les matemàtiques: tradició i modernitat per interrogar-se sobre els límits de la poesia.

El llibreter – Llegir +