Salms

És estrany. Abans d’alçar-me puc percebre que jo mateix, davant meu, en cos i ànima, ja m’he alçat, que estic vestit, que els meus peus ja fa una bona estona que s’han calçat. Poc després, incomprensiblement, en el mateix instant que pose a escalfar cafè, escolte que la meua veu ja diu adéu des de l’ascensor. La meua veu? Vaig corrent a l’ascensor… Ningú més que jo. Però qui, si no? Mire el rellotge; funciona correctament. Tinc temps, però em pose nerviós. Adéu! Un veí no s’altera gens quan veu que la meua mà el saluda gairebé mig minut abans que jo haja eixit de casa. Abandone l’edifici i, en creuar el carrer, comprove bocabadat que el meu cos l’ha creuat vint segons abans que jo faça un pas, la qual cosa té com a conseqüència immediata que, en la mil·lèsima de segon en què el semàfor canvia a verd, la meua persona haja desaparegut pel cantó amb indiferència de tòtil. Suat com un poll, quan arribe a l’oficina, contemple perplex que ja havia engegat l’ordinador molt abans d’haver arribat, i en seure a la cadira em trobe força incòmode, com si no hi cabés, i finalment m’assabente que, inexplicablement, estic assegut damunt de mi! Comence a espantar-me, però fins i tot això resulta rar: quina altra por puc sentir després d’haver-me espantat? Si haig de patir aquest desassossec, em dic, si m’ha de suplantar aquest jo mateix que sempre se m’avança, voldria entendre almenys perquè, en iniciar-se el sistema operatiu i començar a treballar, les feines continuen exactament tal com les vaig deixar ahir; per què no és possible que tots els treballs estiguen ja enllestits una hora abans d’haver-los començat? És com si de sobte tot recuperara el seu ritme, com si ja no hi anara a destemps. Justament quan comence a treballlar! De fet, no em sorprenc gens quan el meu cap m’assigna un projecte nou que, quatre hores després, encara no he iniciat. Ara sí, ja va tot bé. Puc relaxar-me, per fi.

A Oliverio Girondo

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Dia a dia a dia», de Sanjosex

Ja endevines que si algú escriu la paraula blog entre cometes la digestió serà complicada, així que t’infles els pulmons abans de capbussar-te en fang. En acabar de llegir l’article (sencer!), confirmes aquesta fràgil intuïció i també les sospites que genera la contundència d’un títol que pretén resumir l’objecte de la seua crítica i, en canvi, aconsegueix definir el seu propi gas: metà. Infla, però no omple. Com en algunes versions cinematogràfiques d’obres literàries, hi ha el perill d’emprar títols propensos a l’autoreferència, com Much Ado About Nothing. La crítica, com la pel·lícula, mor involuntàriament víctima de les seues pretensions. Gairebé metapoètic. També és el preu d’apostar-ho tot a un sol cavall: la preeminència de l’autoritat professional de la premsa per a explicar el món (després dels ERO caldria dir-ne supervivència). Sovint hi ha fal·làcies. Un exemple: «La blogosfera infla». Un altre: «La premsa infla». Fal·làcia doble: «La premsa i la blogosfera inflen». Una més: «Aquesta oració és falsa». És falsa aquesta oració? Qualsevol tria de continguts digitals o analògics reclama, i cada dia més, un intensiu ventat de l’arròs: «La abundancia de datos no exime de una ardua extracción, tan sacrificada como la minería». Aquesta oració m’infla especialment, perquè explica la qualitat de l’experiència d’alguns minaires moderns: periodistes que ixen negres i cansats de les sessions parlamentàries. «Internet desprecia la calidad de la experiencia». Qui és Internet? Ah sí, parlàvem del meteorisme. Doncs això.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Flat foot floogie», de Slim & Slam

Whenever your cares are chronic,
Just tell the world, “go hang”
You’ll find a greater tonic,
If you go on stumblin’ with the gang!
Hey, hey, hey, yes, yes!

Toxo i Méndez van dir ahir que la societat no entendrà que, després de la tisorada, els sindicats no es moguen. S’equivoquen de ple. La societat ho entendrà perfectament, de la mateixa manera que ha entès, en els darrers anys, que els sindicats no s’hagen mogut durant els milions d’acomiadaments en el sector privat. O és que la societat ara ha d’entendre una altra cosa, perquè és ara, i només ara, quan retallen un 5% el jornal dels funcionaris, que cal bramar i fer vagues generals? Com hauria d’entendre un electromecànic de 50 anys a l’atur, retallat (al 100%) a colp d’ERO i a punt d’esgotar la prestació, que els sindicats no mobilitzaren els treballadors quan calia, és a dir, quan el sector ceràmic n’acomiadava per milers? Ho entendrà l’electromecànic? Segurament l’electromecànic entendrà que la crisi ha deixat ZP i els sindicats dominants amb el cul a l’aire. I l’electromecànic deixarà de creure per sempre més en l’oliosa filantropia de les organitzacions sindicals. L’escena de la reunió ahir entre ZP i Toxoméndez semblava un episodi d’Epi i Blas. Potser recordareu que el Blas, el groc, sempre acabava fotut per l’Epi, el taronja (no roig). Al·legòricament, l’episodi següent descriu bé quina ha estat fins ara la seua relació.

Alguns ja fa anys que naden. O suren, simplement. No tenen cap altre remei. Nadar, nadar i nadar! Despullats. Fins a l’extenuació. Més a prop o més lluny de la costa, hi ha milions de persones que no fan peu. Hi ha crits d’auxili que la platja no sent. O fa com que no els sent. És que són tants! Deixeu-los!, diuen. A vegades, enmig de l’immens oceà, els supervivents troben el pneumàtic d’un cotxe retirat pel PlanE i s’hi abracen una estona a descansar. Uns altres, mutilats pels taurons, s’han ofegat amb un rosadet i tendre xec-nadó en braços. N’hi ha també que, de surar tants anys, ferits en aigua salada, han començat a mutar. Molt dolorosament. Els han eixit brànquies, com al Mariner de Waterworld. Ja no saben si són carn, peix o tinta de polp. Naden constantment en cercles, com si amb el cos vulgueren escriure paraules sobre les aigües. Ahir, però, les aigües tornaren a pujar. Tant els fa això als qui fa molt que naden; després de tant de temps surant en mar oberta, saben que és l’adaptació del cos, i no la profunditat de les aigües, allò que determinarà la flotació o l’ofec. Però tants i tants cossos, vius o cadàvers, han provocat que les aigües pugen encara més. Ara, els funcionaris del port i del far hauran d’arromangar-se els camals en terra ferma. En terra ferma! Arromangar-se els camals! Ells! Ni que foren pescadors! Això és intolerable! Per què ho han de pagar ells? Pobrets. Com Els Pirates del Carib, els ofegats s’alçarien si pugueren escoltar els brams dels guardacostes i dels qui només s’hi mullaran els peus! No, no és Jack Sparrow qui ha deixat aquest missatge en una ampolla, però podeu sospitar d’un nàufrag que albiraren l’altre dia, prop de Les Columbretes. Surava sol, sense rumb, dins d’un piano de cua.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Message in a bottle», de The Police

«Walked out this morning, don’t believe what I saw
Hundred billion bottles washed up on the shore
Seems I’m not alone in being alone
Hundred billion castaways, looking for a home»

En aquests temps de Crisi i Corrupció, són un espectacle afegit les ganivetades entre política i premsa per a fer-se amos de l’agenda de temes que haurien d’interessar a la ciutadania. Haurien. Perquè, en aquests temps de Crisi i Corrupció, a la ciutadania, en canvi, no sembla interessar-li gens ni mica conèixer els interessos que marquen l’agenda de la política i la premsa. Que al capdavall són, vulguem o no, els interessos que compten. Aquest espectacle sovint és avorrit i rutinari com les esqueles dels diaris, però no per això deixa de ser un espectacle. Podem llegir-ne el subtext i, fins i tot, extreure’n patrons; les esqueles, per exemple, consoliden la teoria que tots els dies ens revela que les persones moren tots els dies. Avorrit, rutinari i espectacular és també que el Consell tanque emissores quan els ventiladors de sumaris i informes agafen la corretja i trauen Camps, del bascoll, a passejar per la voreta dels abismes. Farà moll, avui? Avorrit, rutinari i espectacular és, igualment, contemplar com el Molt Imputable posa constantment en perill la democràcia i la llibertat d’expressió. L’estratègia del PP és la mateixa sempre: llançar un rosegó i que no parlen (tant) dels meus trages. Comprove que les embranzides funcionen: les primeres planes de Vilaweb, l’Informatiu, Levante o El Pais-CV no tenen cap més remei que posar a bollir bajoques o consciències. Les que queden. Però, com no fer-ho, com no parlar-ne, com ometre el rosegó i el seu verí? On dic tancament d’emissores podeu posar també la monumental i patriòtica cobertura mediàtica i política –tots de la maneta– del nòdul borbònic i així podreu contemplar els puríssims cristallets de metamfetes que necessitarem en aquests temps de Crisi i Corrupció.

Parlant de metamfetes, us recomane Breaking Bad.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Agenda suicide», de The Faint

Agafa-ho! Pren! Tin! Jas! Nyas! És a dir, heus-lo, que ací ho tens. A Castelló usem molt el «jas», tal com sona, per a avisar una persona que agafe una cosa que li donem. Hi ha una expressió molt nostra, que diu: «Jas, coca!». O una forma fonèticament més intensa: «Nyas, coca!». O simplement: «Nyas!». S’exclama quan prèviament se n’ha amollat una de forta, física (bufetada, bascollada, pessic…) o psicològica (insult, ofensa, crítica…), amb raó o fora de to. També es diu quan s’esdevé una situació inesperada, i ben a sovint quan, en la nostra opinió, una persona rep per fi allò que es mereix. Posaré un cas concret: «La justícia me la bufa… Nyas, coca!». O un altre cas, un possible titular de premsa: «El jutge reimputa Camps… Nyas, coca! És a dir: d’aquest pastís no en volies gens, però ara t’embafaràs! Fa uns anys, a València, vaig comentar aquest imperatiu verbal amb uns poetes saforencs. Especulàrem primer, poc convençuts, amb el verb llaçar: llaç tu això o allò… El diccionari català-valencià-balear per fi ens il·luminà: es la forma de l’imperatiu de segona persona singular del verb haver (tenir): hages tu / tingues tu, amb desplaçament de l’accent i canvi de la vocal per influència de la forma de plural jau (=hajau). Jas! Nyas és una deformació popular (vulgar, diu el DCVB) del jas. El «Gran Diccionari de la Llengua Catalana» no esmenta aquesta influència, i destaca la seua derivació llatina: «Del II habeas ‘tinguis’, amb valor imperatiu, acompanyant proclíticament, algun pronom: habeas ipsum, [av]ias, ias, jas això». Podria ser el «nyas, coca» una expressió molt més antiga del que ens pensàvem? «Habens coccam».

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Land off València», de Paco Muñoz

«I sé que mai seré l’amo
del corral ni del carrer,
de la llimera i la parra
i la flor del taronger»

Ella decidí separar-se d’ell. Així com així. Definitivament. Ell era jove. Ella, no tant. Li explicà que volia separar-se d’ell perquè se l’estimava de veritat, molt més del que ell podia arribar a entendre. Dit i fet. Li assegurà, amb tota la sinceritat de la seua ànima, que la seua decisió era conseqüència d’una presa de conciència dels impulsos, dels sentiments i de les raons del seu amor i que per això mateix se l’estimava encara més, i no menys. Ell no va poder entendre aleshores com era possible que uns sentiments tan intensos, aparentment conseqüents, tan propicis a la unió de les persones, provocaren el seu contrari: la separació. Per a ell fou del tot incomprensible aquest allunyament tan premeditat, aquesta dissolució preconcebuda, aquest trencament tan ben raonat. No va poder entendre de cap manera que el distanciament voluntari poguera ser també un acte d’amor. Ella tampoc no ho entenia massa, però ho havia llegit en un llibre.

Estació del Nord, València, un dia de primavera de 199…

«Licensing beggars in Spain», de John Bagnold Burgess.

Sevilla, 1877. Aquest llenç magnífic del pintor John Bagnold Burgess retrata una oficina estatal de concessió de llicències per a captaires, una autorització administrativa, d’origen medieval, estipulada per a l’exercici legal de l’ofici de pidolaire a l’Espanya del Dinou. El vaig poder contemplar en viu, a Castelló! –fenomen paranormal– el proppassat dissabte. Un magistrat apoltronat, acartronat i estirat com un fus, assistit per un escrivà, i custodiats tots dos per un mossèn malfiat, expedeixen o deneguen cèdules de captiri a vells, invàlids, famílies famolenques, orfes, desnonats, folls… Desesperats, desencantats, desarrelats, marginats. Són els expulsats de la societat. Ben salpebrada d’esperpento ibèric (fixeu-vos en l’acrobàcia del gosset), l’escena copsada és una encarnació formidable de la més negra Pell de Brau, vànova d’un Estat tolit i capdavanter en la producció de moralla i sangoneres, i alerta que no m’estic referint ara a la pobra gent que fa cua per a obtenir el cobejat i miserable permís d’acapte.
Alguns espectadors també entrem al llenç fent cua. Als meus ulls, a més d’encarnació, hi ha al·legoria perquè hi ha fora de camp i el·lipsi, un assaig de les absències espacials i temporals: la cua que endevinem més enllà del llindar de la porta d’aquest despatx del segle XIX serpenteja, s’allarga immisericorde i, en un flash-forward, arriba inalterada fins a les nostres oficines de parats del XXI. Les lleis de dependència o de submissió, segons com, i també els àngels custodis, potser són avui una mica més sofisticats i aparents, però el corcó és el mateix. Llindar enllà, els patiments i les decepcions fan sempre una cua llarguíssima i immesurable. Fins a quin punt pot ser domesticada una anaconda famolenca? Proposta de tesi per a la Universidad de Sevilla: «Del Estado-Nación al Estado-Jaula». No cal que ara baixe a l’infern, perquè el foc comença a socarrar també els turmells dels qui les passem putes per a finançar-nos el luxe (?) d’Internet. Torne a l’al·legoria… Simplement, de la vostra nòmina digueu-ne llicència i, cas de no tenir-ne (perquè ja sou dependents/desesperats oficials), recordeu aquest llenç quan aneu a pidolar al banc l’almoina inajornable: crèdit. Cert: per demanar-lo no et claven a la presó, com passava al XIX. Una sort! Només et miren com un delinqüent. Certa premsa usa les mateixes ulleres. Tot un símptoma: parlen de «reinserció» dels treballadors parats, com si foren criminals, quan la deontologia periodística recomana dir-ne «recol·locació».

Dels ous de les sangoneres
Una història real. Em conta K. que el seu avi se’n va cinc dies a Canàries per només 500 euros –pensió completa– gràcies als ajuts de l’Imserso. La gent major s’ho mereix, em dic. De sobte, K. m’amolla que el seu avi rep una pensió de 2.000 euros mensuals… Redell! S’ho mereix? No és una pensió completa…, això és una pensió pletòrica! Com encaixen aquests viatges socials amb la sistemàtica violació de la Llei de Dependència i el menyspreu del Govern de Camps? Espanya, un paradís per a vells –i rics.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«El desesperat», d’Ovidi Montllor

Jorn de Poesia Planetària

Com a bons animals
arrenglerats per la tralla, hem après
el costum prehistòric d’ignorar
que en la cara fosca de la lluna
també existeix la nit, i és sorprenent
que el ramat de poetes fuetejats
no us indigneu per l’absència
de compromís cívic i social
en el gremi d’astrònoms i astronautes.

Cada nit discutiu, en canvi, si és blanca
o negra la roba íntima de la monumental
turista francesa, i els més intrèpids
us arrisqueu —quina audàcia—
a qüestionar si en durà.

Després m’acuseu a mi
d’involucionista i refinat,
quan us dic que la cara fosca
de l’immigrant a qui compreu clauers
i ulleres, és la conseqüència d’un efecte
lluner.

La meua cara fosca.

j.p., «Els estius».

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Als companys», d’Ovidi Montllor

No és fàcil trobar economistes destres en l’art de la sàtira. Com que estem en Falles:

Usted mientras aproveche para ser más flexible, aprenda informática, inglés, chino. Oiga, interrumpe el parado ¡que en mi pueblo han echado a la calle a un montón de ingenieros y dice el Fraudential Times que en Estados Unidos la cosa pinta cruda para los titulados superiores! Además, eso que dice ya lo he hecho, tengo dos carreras, años de experiencia, pero si ven que sabes mucho desconfían, ¿qué hago? ¡Haga como yo, arriésguese, estamos en la sociedad del riesgo!, ¡hágase registrador de la propiedad, catedrático, elija, decida, depende de usted, todo eso lo explico en un libro! Pero disculpe, tengo que dejarle. Debo terminar un modelo en el que pruebo que si los parados españoles hacen como los chinos nos irá muchísimo mejor y ya no harán falta más reformas. ¡Seré el Fukuyama de la economía!

Tot l’article: «Un parado ante un modelo»
de M. Pérez Sancho, professor de la Facultat d’Economía de la Universitat de València.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Petite fleur», de Sidney Bechet