Fam de fum
Càndid no, groc
Entrevista de la Cadena Ser a Cándido Méndez, Secretari general de la UGT:
SER: Zapatero habló ayer de ampliar el uso del contrato de 33 días de indemnización por año trabajado, ¿no es un abaratamiento encubierto?
C. M.: No. El documento habla de reorientar un contrato que ya existe y que pactamos los sindicatos y la patronal en el 97. Con él, los que tienen contrato temporal pasan de cero patatero a una indemnización digna.
Deplorablement, Méndez omet que tots aquells que, abans de la crisi i de caure a l’atur, que en són molts i qualificats, tenien un contracte indefinit amb dret a 45 dies, també passaran ara a 33 dies d’indemnització, segons el document. El govern i els sindicats grocs en direu ampliar o reorientar, però això és abaratir l’acomiadament i agafar la motoserra contra els drets dels treballadors.
Un bon article de Lucía Bellán publicat al diari El País, titulat «La agenda oculta de la negociación», ens regala un poc de llum: «El enfado de los sindicatos [i ja no cal incloure el d'UGT] vendrá por la que constituye la principal novedad de este proceso: la ampliación del contrato indefinido con despido más barato. Constatado el “escaso uso” de esta modalidad -33 días por año trabajado de indemnización frente a los 45 ordinarios-, el Ejecutivo se inclina por ampliarlo. El planteamiento resulta espinoso, pues ese contrato ya cubre a jóvenes, mujeres, parados de larga duración, con cargas familiares, trabajadores mayores de 45 años y discapacitados. En realidad, casi el único colectivo excluido son los hombres de 31 a 44 años, por lo que extenderlo supondría generalizar ese contrato indefinido».
Per tant, en realitat, les indemnitzacions de 45 dies seran esborrades del mapa laboral. Amb la inestimable col·laboració de la UGT. No en el meu nom. Demà em done de baixa com a afiliat.
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
Els frares sodomites
Malauradament, el temps ha acabat donant-me la raó. Corbacho i Zapatero han mentit i han enganyat els treballadors. Aquest govern és un frau de cap a peus. Fa gairebé un any, el ministre de Treball s’embafava proclamant que els contractes no s’abaratarien «de cap de les maneres». Està a les hemeroteques i ací mateix en vaig escriure un post. Doncs bé, l’estudi preliminar que, ara mateix, el Govern està presentant a patrons i sindicats, ens ho deixa ben clar: «El Gobierno maneja un documento preliminar sobre la reforma laboral, al que ha tenido acceso RNE… Sobre la mesa está hasta ahora la ampliación [fal·làcia interna] del contrato indefinido, con despido más barato -33 días en lugar de 45- a nuevos colectivos, concretamente a los parados. Se trata de esa modalidad de contrato que patronal y sindicatos pactaron en el año 97 y que hasta ahora estaba reservada a algunos colectivos…». Ara TOTS els contractes, tret dels que continuen en vigor, s’abaratiran de 45 a 33 dies d’indemnització per comiat, segons els jocs preliminars de ZP i Corbacho. Zapatero resava ahir: «No explotes al jornalero, su vida depende de su jornal». Ara sabem què és un frare sodomita. Veurem si els sindicats s’uneixen a l’orgia. No m’estranyaria gens. Com no, per al patró de patrons aquests preliminars van camí de l’orgasme. Si voleu aprofundir en els antecedents de la desvergonya, podeu llegir les batalles dels darrers mesos a Salms. Corbelles a l’horitzó.
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
Perduts
Amplieu la imatge. Té sorpresa.
Ací la imatge original.
Circ sense pa? Canalles!
Circ sense pa? Més de mig milió de parats al País Valencià. Camps, fotografiant-se amb Alonso. Zapatero, llegint la Bíblia amb Obama: «No explotes al jornalero, su vida depende de su jornal». Ora pro nobis. Rajoy, de festa. I els sindicats, muntant mobles de l’Ikea. Conflicte social? Què coi és això? Més de mig milió de silencis. Muts i a la gàbia. Narcosi.
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
Els sacrificis
A pagar-ho pebrereta, com diuen al meu poble. Rebaixar salaris i endarrerir pensions. Els de tots o els de sempre? Ja s’han destapat del tot les principals vedettes del global capitalisme. I canten amb el piu a l’aire! Sense complexos. Aquestes són les receptes, les úniques, dels dos capitosts de l’ultraliberalisme i de la usura organitzada, FMI i OCDE, per a reflotar l’economia ibèrica. L’economia dels que no són assalariats ni pensionistes, és clar. Ni una paraula, ni una miserable interjecció, sobre la necessitat d’ajustar els preus ibèrics (aquests sí, ben homologats amb Europa) al nou retall de salaris i pensions –maleïts mileuristes cobdiciosos! Per suposat, cap ni mig suggeriment sobre la urgència d’una reestructuració empresarial, de l’enfortiment del teixit productiu, de la redistribució dels llocs i dels temps de treball, de frenar la dependència energètica amb renovables, d’incentivar els nous emprenedors, etc. De tot això, res de res, que aquests capitosts no treballen ni les hores extres que també cobren. Olivier Blanchard, economista cap del Fons Monetari Internacional (FMI), reclamà la tisorada fa dos dies, en una entrevista a França que s’ha propagat com un virus amb un contagi mediàtic major que la grip A: «La restauració de la competitivitat pot exigir grans sacrificis, com salaris més baixos», amollà. La restauració de l’opressió. Els treballadors consumidors també podríem exigir el sacrifici dels blanchards. Com no, a aquesta caceria també s’apuntaren ahir l’OCDE i la CEOE, amb striptease afegit del desvergonyit Díaz Ferrán. El que no pot ser, o no hauria de ser, de cap de les maneres –i això és microeconomia bàsica de subsistència– és que als treballadors se’ns retalle el salari i que, a Vila-real, posem per cas, paguem el pa com si el compràrem a París. Evidentment, com viu en un altre món, al senyor Blanchard la subsistència se li’n fot, però no als que paguem el pa. Corbelles a l’horitzó.
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
Teoria de l’autocomiat
Ni acceptant catedràtic com a animal de companyia (càrrec que no hauria de merèixer cap professor universitari), se sosté una tesi que ni tan sols té la poca traça de demostrar allò que pretén divulgar: «Los graves problemas en el ritmo de recuperación de la economía española están estrechamente relacionados con el pésimo comportamiento del mercado laboral durante la crisis». Intentaré una traducció, agafe aire… Volen dir aleshores que, durant la crisi, són els mateixos treballadors els que s’han autoacomiadat, és a dir, que els empresaris no han tingut absolutament res a veure quan els han expulsat a colps d’ERE, de concursos de creditors o de tantíssimes altres opcions flexibilíssimes, i que, damunt, són ara els treballadors els responsables –estretament– de la irrecuperabilitat econòmica? Home, caldria dir-ho ben alt, ben lleig i ben clar: té collons! La lluenta tesi és de l’aciençada tríada Dolado, Felgueroso i Jansen, professors de la universitat madrilenya Carlos III, de la d’Oviedo (Fedea) i de l’Autónoma de Madrid, respectivament, i signants de la propaladíssima i reincident «Propuesta». Aquests homes, titulars de places docents públiques, ben pagades i de per vida, volen oblidar i voldrien que oblidàrem, que ja és molt oblidar, que aquesta estretor que ara detecten era exactament la mateixa quan els amos guanyaven diners a cabassades, és a dir, quan ningú no badava boca perquè, és clar, els esvarava, els relliscava, olímpicament els llenegava que se n’acomiadaren dos de cars per a contractar-ne quatre de barats. Avui no en contracten gairebé cap, ni de cars ni de barats. Aquesta estretor, per tant, abans no comptava i ara sí? Per a qui compta? Filantropia dels saberuts catedràtics envers els treballadors? Ho dubte molt. En aquella època, la de les rajoles d’or, aquest mercat laboral el qualificaren de dinàmic i fluid. Actualment, amb més de quatre milions d’aturats, el mercat laboral regolfa fins al vòmit, de tants treballadors barats disponibles com n’hi ha, fàcilment contractables, assequibles, vull dir, a les finances de moltes empreses. Si n’hi ha ara tanta gent disposada a treballar amb el contracte més flexible dels existents, de quin pèssim comportament del mercat laboral i de quina santa reforma ens parlen Dolado, Felgueroso i Jansen? El mercat laboral funciona perfectament, amb una flexibilitat prodigiosa, amb un desbordant stock de braços a preus ben mòdics. Són les empreses i els empresaris els que no funcionen. I tampoc alguns catedràtics.
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
Tortura a les aules valencianes
Ha de ser molt penós haver de passar aquest hivern sense calefacció. N’hi ha persones, més cada vegada a conseqüència de la recessió, que l’han de restringir severament (cas de tindre’n), no ja per arribar a fi de mes sinó, simplement, per proposar-se d’arribar-hi, perquè les companyies d’electricitat i gas rapinyen sense descans. És un crim, però, que els xiquets i xiquetes de qualsevol escola pública, en la pràctica víctimes de tortura per via administrativa, siguen OBLIGATS A TREMOLAR perquè al Govern del desastrat Francisco Camps no subministra els serveis mínims estipulats, mentre balafia recursos en fórmules (1) per a aparentar, saquejar vots i lucrar-se: «Ande yo caliente…». Ja sé que no dic res de nou, tampoc no ho pretenc, però si els blogs no ho repetim i ho repetim incansablement, qualsevol dia, a la cua dels periòdics, no hi trobareu ni les esqueles dels morts per congelació. Segurament és més important, i rendible políticament, parlar dels municipis candidats a vendre’s per deixalles nuclears que exhibir la insignificant imatge d’un infant que tremola com una fulla quan s’asseu en un pupitre valencià.
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
Màxims irresponsables
«Pues esto es como cuando llevas muchos números de la lotería, tienes muchas más posibilidades que te toque que si sólo llevas uno. Bueno, pues como son muchas las empresas en las que participo, ‘pos’ me ha tocado algún número…, en este caso no ha sido en la lotería, sino… ha sido un número malo. Qué le vamos a hacer…». Cal adjectivar amb exactitud: no és número malo, és un número fill de puta. I no li ha tocat per sort. El patró de patrons, el capitost dels empresaris espanyols, el màxim irresponsable de la CEOE pensa que dirigir una empresa és com «jugar a la loteria». Per fi ens ho ha deixat més clar que l’aigua. Signat. El funcionament de l’economia, la riquesa productiva, les inversions, les exportacions, els llocs de treball, les persones, depenen d’alguns ludòpates com Díaz Ferrán: «como son muchas las empresas en las que participo…». És com la incontinència de qui juga a les maquinetes escurabutxaques –amb els diners d’uns altres, és clar. Els empresaris que representa no només continuen sense oposar-se a la seua gestió, sinó que a més l’aplaudeixen. Caldrà deduir aleshores que fan i pensen exactament el mateix: tot és una rifa. Ahir, el superpatró va estar a punt de rebre alguna bascollada. Com també són molts els treballadors i els clients fotuts, no estranyaria ningú que li tocara un número encara pitjor… Bingo!
Per a número el que va fer ahir, no Otegi, sinó la jutgessa Ángela Murillo: «¡Por mi como si bebe vino!». Jo li haguera demanat el vi. El més sorprenent no és el caràcter enològic del judici, un pèl agre, sinó la vehemència gairebé barroera d’aquesta magistrada de l’Audiencia Nacional: «Ya sabía que no iba a contestar». Otegi: «Ya también sabía que me lo iba a preguntar». I ja sabíem tots que no saben dialogar. Res de nou. Ara bé, els jutges sovint guarden certes formes, encara que siga un dissimulat respecte, perquè així el judici és o –segons com– sembla ser més just. Evidentment, no és el cas d’aquesta jutgessa.
Avui sense l’Avui i demà…
El diari Avui se n’ha anat, voluntàriament, del País Valencià i de les Illes. També de Castelló, doncs, on hi podem veure TV3 –encara. Sembla que la notícia de l’absència als punts de venda l’han propagada els seus consumidors habituals amb l’ajuda de Racó Català i Vilaweb; de fet, no he pogut trobar cap declaració oficial, ben visible, del grup Hermes, els nous amos de l’Avui. Per què? Indiferència, menyspreu envers els sacrificats exconsumidors? En podeu llegir interessants escrits al blog de Carreres, al d’Isern, al de Girbés i al d’Usó, per ordre cronològic de publicació. Lamenten tots l’estat deficitari del periòdic, a nivell econòmic, de distribució i també –molt ben vist per Usó– de continguts extensius i vinculants, perquè l’Avui mai no ha planificat abastar (explotar, en terminologia industrial) tot el territori, més enllà de l’apegalós conflicte lingüístic o dels nostres particulars highlight attractions –la majoria d’assimilable adscripció estatal, per cert–, com el de la corrupció o, per exemple, la matança al metro de València. No ho ha intentat, diria, almenys amb la mateixa intensitat i rigor amb què ara ho fa, o voldria fer-ho, Vilaweb, que té un director valencià. I si al retall de paper imprès hi afegim les ganivetades de Camps al senyal de TV3 o el rovell de la seua graella a les Illes, em sembla que és molt més que un ventijol aquesta percepció que tenim alguns de manifest esquarterament del ja de per si malmès espai de comunicació en la nostra llengua. Si més no l’espai analògic, és a dir, el del paper i el de les ones audiovisuals. Les causes de la retirada també les hauríem de furgar en la crisi extra d’un mercat de premsa en procés de concentració que no acaba d’adaptar-se, en condicions d’estabilitat, a les noves vies digitals de comercialització del seu producte, per no parlar ara de la degradació dels professionals. Tot i això, deixeu-me fer una baixada als inferns locals: si el problema fóra només econòmic, caldria una saberuda tesi doctoral per entendre com és possible que Castelló, una ciutat d’uns 20.000 consumidors de premsa diària (de mitjana, i amb un camp d’acció comarcal no molt superior), tinga quatre periòdics en paper, d’àmbit local, en castellà i tots deficitaris ara mateix. No serà qüestió, doncs, de diners només. La crisi també és de voluntats (alerta, no he dit valors!). Personalment, pel que fa a l’Avui, tret del suplement cultural, no em sap tan greu la retirada des del punt de vista informatiu. Sempre ens quedarà París… online. O no?
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
Internet en la caverna, encara
Entre aquests cavallons i solcs no creix la brossa, però sí un silenci involuntari, i ja fa dies: una saó imprevisible. Vaig de bòlit, ho sent. Així que, en aquest instant, fugaç com pocs, tinc les ganes i el minuts comptats per a dir dues coses. Primer: recomanar-vos aquest post de Jaume Subirana, que ja és propietari d’un aparell reproductor de llibres electrònics o, com dirien alguns eNtesos, un eReader d’eBooks, supose. El millor de l’escrit és que n’assumeix la caducitat, les incomoditats i les mancances sense perdre de vista la lluna al nostre horitzó rupestre: «És una manera de llegir no en diré nova però sí renovada, en què els papers tradicionals de l’autor, l’editor, el distribuïdor, el llibreter, el promotor i el crític seran (estan essent) redefinits i en què no hi ha cap raó per témer que allò veritablement important (el talent, les històries, la lectura) en surti perjudicat». Aquesta lluna reflecteix sempre un camí de plata damunt la mar, però canvia cada nit i en cada ull que la contempla.
Arròs a banda, en segon lloc, una qüestió a la qual li he pegat vint voltes enguany i, encara més, la darrera setmana: la superació dels webs 2.0. –hi incloc Blogs de Lletres– i de les xarxes socials (o feisbuquianisme epilèptic), que és com parlar d’un mur que, ara per ara, no permet la participació veritablement activa, sinó prioritàriament l’automàtica, de grat arrossegament, ço és, individus involucrats gràcies a una decisió sovint passiva. Sense que se m’interprete, tampoc, que hi reclame cap mena d’implicació o recelós compromís: quina mena de gremis, comunitats o cooperatives internètiques podem aixecar si cadascú va a la seua? Arribe a una conclusió: els nodes virtuals i els nodes mentals de la col·lectivitat s’han de creuar de tard en tard per a poder avançar. De la roda del carro a la roda de l’automòbil han passat segles. Els dos aprofiten per desplaçar-se. On és ara la roda dels llibres electrònics o de les comunitats blogaires? És més, podem dir que ja hem inventat el foc?
Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.
