Salms

“un cop ja he tocat el cel amb els dits

l‘únic desig que em queda és el d‘agafar-lo”

***

Entenc així el davallar dels mots

i el suïcidi en la poesia

el demanar més i exigir-m‘ho tot

el cercar la puresa pels fets

la perfecció a la natura

la tendresa en els ulls

amb que guaito el món.

I m‘allunyo de mi.

I ho entenc.

Percebo com cou el vòmit

mentre difumina els colors

sota núvols contaminats

que fusionant-se entre ells

embruten l‘aire subtil.

.
Sons transparents

que ressonen a la cambra del temps;

hores volubles que passen una a una

davant del mirall

i que, engalipades per les ones

despullen el far imprudent

que les guia i les atrau

amb la llum tènue que deixa anar.

.
Sento el depreciar d‘un món

i fujo cap a la solitud imprecisa.

.
-O bé, m‘hi deixo portar-

*

Dona,

d‘ulls exhausts

darrere els vidres de la mirada;

de somriure gestionat,

involuntari i clavat

al rostre de la fantasia;

de sons profanats,

de pensaments absorts

en la quietud

de les hores del migdia;

de curiositat desenfocada

entre paperets perduts

que clamen la festa.

Dona alegre

i de món abstracte.

Dona,

de compromís aletargat…

Dona, que encara

espera sentència.

Dona a la fi,

i a la fi, dona.

*

Bala de plata al cervell

amb la paraula escrita

d‘un oblit, incrustat

al mig del seny.

S‘enderroca el castell.

Bala de plata allotjada

al costat de l‘oïda.

S‘esquinça un replec

de la misèria humana

retrobat sota les pedres del tren.

Sento com llisca des del nas

la sang calenta,

i el bes m‘embruta els llavis

amb sorra, sal i foc rogenc.

Gessamí que t‘enfiles

pel clot fins a trobar

l‘escalfor del sol

i sentencies l‘evidència

detonant el que és present

en un cos perdut i indigent.

*

M‘endinso altre cop

a la indecisió d‘un rumb

que em posa paranys

i combrega

amb incerteses difuntes

que no puc oblidar.

Traeixo jo mateixa el pensament

engelosint-me per fets que desconec

i albiro més enllà de la ràbia

dels cansats bressols

que no paren de batre els buits

dins uns paràmetres concrets

de la meva existència.

… i tot i així, m‘hi endinso.

*

Paranoia escarxada

a la casa de la vila

-sense més ni més-

Gestionada lluita real,

impotent i perduda

-recullo projectes-

Aferrada on sóc

-per no caure al buit-

acluco els ulls amb rendició.

I tu, cavaller,

-com sempre-

m‘agafes la mà

per treure‘m d‘allà.

*

Respirar,

de rellotges aturats

a tres quarts d‘onze,

d‘estació central a les fosques,

d‘andana silenciosa…

Escolto el lliscar de l‘escala

i el cric-crac del canvi de noms.

Hi ha boira a la lluna!

(hi ha boira… a la lluna)

Caminar de salobre

i canya de peix.

Senzill, pas a pas,

com l‘olivera plantada

enmig la sorra,

sota els anys que l‘allunyen

de fulles seques que lliura al vent.

Paranys rocosos de soledat

i color vermell als seus cabells.

Blanc d‘escuma esclatada

i turquesa transparent de vores de mar.

Així vago pels ocres de la sorra,

i els vidres de colors

arrodonits pel rosec de les ones,

entossudint-me a pintar

amb tints rebels

la quimera que m‘empaita.