Barra espaiadora

World is crazier and more of it than we think
Louis MACNEICE

piano

T’asseus, passeges per la barra
la mirada, tecleges sense més
un títol estrambòtic i al silenci
intermitent afegeixes mans
a les butxaques, distretament,
sense cap afany de trobar-hi res:
forats al dret, engrunes
a l’esquerre, de pètals morts,
gairebé pols, vellut remot i pur
d’un infinit ínfim, finíssim.
Tecles, pètals, blancs silencis
de piano com roses negres en la neu.
Potser això és tot: anar esvanint-se,
desfer l’infinitiu en vells gerundis,
suaument imperceptible, digerible,
com una absència lenta i muda
que abans parlava pels colzes.
Com se’n va aquest vespre la llum
que ja no ens deixa ni llegir
elsespaisenblancd’unúltimvers.
 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Ombre», de Ludovico Einaudi

4 comentaris a “Barra espaiadora

  • 5/31/2016 at 12:08 pm
    Permalink

    Quin darrer vers més ben trobat! Encara que no puguem llegir els espais en blanc, els versos continuen envoltats de blanc.
    I això de “desfer l’infinitiu en vells gerundis” quina força que té.

    Si no et sap greu te’l manllevo per comentar-lo al meu blog.

    Fa poc he descobert Ludovico Einaudi, quina casualitat de trobar-lo aquí.

  • 5/31/2016 at 12:57 pm
    Permalink

    Hola, Helena. La música d’Einaudi, i més concretament aquesta peça, és leitmotiv del meu llibre «Preguntes». I aquest poema, no res més que una blanca al pentagrama, una darrera nota que cueja, despenjada, allargassant-se, en silenci suspesa, volàtil, deliqüescent. Res… I no em sap greu, ben al contrari, comenta el que vulgues. Potser aquest comentari coopere en el teu desxiframent. Sempre és estimulant llegir-ne les teues interpretacions. Salut.

  • 5/31/2016 at 1:17 pm
    Permalink

    Una síntesi curosa, Helena, que amb encert revela algunes costures. Molt ben cosida en el joc de llums i ombres, mudeses i al·literacions, forats i polsims, fils i filagarses, infinits i indefinits, temps i verbs. Moltíssimes gràcies. Només afegiria: sort que el món és molt més estrambòtic del que ens pensem.

Commentaris tancats.