Lluny

ulls llunyLluny, ben lluny,
com qui diu mira.
Lluny com llum
caiguda a trossos,
com núvols lluny
al fons dels ossos.
Lluny, ben lluny,
com un cel lluny
buscant les claus
d’obrir els ulls.
Lluny, ben lluny.
Ocells de pedra.
Regust de cucs.
Llàgrimes a mossos.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Posseït», de Miguel Poveda

Oda al cràter del Vesuvi

Generós infinit de preguntes
brusents, abraçades, je t’aime…

Avara eternitat de respostes
absents, abrasades, je t’aime…

Instint i instant, extint volcà
sense anamnesi, je t’aime…

Magma mut, fred, cendra
al vent sense epiteli, je t’aime…

Adéu, adéu foc, adéu llum, adéu
mà dels comiats. Moi non plus…

Tot misteri. Tot forat. Tot lluny.
Cap rastre. Ni fum de silenci.

En memòria de Josep Palau i Fabre,
en el 8è aniversari del seu traspàs.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Je t’aime… moi non plus», de Serge Gainsbourg, cantada amb Jane Birkin

Pi ying

…i et busco els ulls en la foscor.
BAO ZHAO

A penes pell, a penes rou,
a penes deix sota el llençol,
claror en tu, forats en mi,
era xinesa cada ombra.
A penes cor, puny de titella,
quina obaga, contra els murs,
els ulls de la paraula aigua!
Per què no apagaven, de pura,
cap ni un de tants silencis?
Per què incendiaven el món?
Eriçada responia la besllum
poc perceptible, àgil, d’una mà:
la gràcil manera de torcar-te,
els destres dits entre les cames,
el vol retràctil dels canells,
l’empremta, al gest, del zel i l’hàbit.
Raó empomàveu, Wittgenstein i tu:
hi ha coses que no poden ser dites.
Des del fum d’un bull ressonen
—espurnes negres que s’envolen
com un lent seguici de formigues
amb les nines dilatades. Màscara
és el foc que atzabeja tanta llum.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Les ombres sont chinoises», de Giani Esposito

Fire-light craning

 

Sun-Up

(Shadows over a cradle…
fire-light craning…
A hand
throws something in the fire
and a smaller hand
runs into the flame and out again,
singed and empty …
Shadows
settling over a cradle …
two hands
and a fire.)

Lola Ridge

Solixent

(Ombres sobre un bressol…
espurnes enfilant-s’hi…
Una mà
llança alguna cosa al foc
i una mà més petita
s’endinsa en la flama i surt de nou,
brusent i buida…
Ombres
ajocant-se en un bressol…
dues mans
i un foc.)

Lola Ridge

(versió de J. Porcar)

NOTES
Aquest poema és el primer de l’obra «Sun-Up, and Other Poems» (New York, Huebsch, 1920) de Lola Ridge. Pertany al seu segon llibre publicat, adscrit al moviment poètic de l’imagisme (imagism), segons les ressenyes crítiques consultades. Camí de la cinquantena, sense forçar la lent de la memòria, Ridge hi exhuma percepcions de la seua infantesa amb imatges tendres, esmolades, punyents, reveladores. Tret d’una ressenya biogràfica inclosa en un apunt de l’Ateneu Llibertari Estel Negre, i a l’espera de consultar-ne més fonts, no he trobat més bibliografia en català.

Where were its teeth concealed?

 

Myxomatosis
Caught in the centre of a soundless field
While hot inexplicable hours go by
«What trap is this? Where were its teeth concealed?»
You seem to ask.
                      I make a sharp reply,
Then clean my stick. I’m glad I can’t explain
Just in what jaws you were to suppurate:
You may have thought things would come right again
If you could only keep quite still and wait.

Philip Larkin

 

Mixomatosi

Atrapat en el centre d’un camp en silenci
Mentre caldes, inexplicables hores se’n van
«Quin és aquest parany? On amagava les dents?»
Sembla que preguntes.
                   Llanço una resposta esmolada,
I em netejo el garrot. Celebro no poder explicar
En quina mena d’ullals acabaries supurant:
Potser havies pensat que tot es resoldria
Si aconseguies romandre immòbil i a l’espera.

Philip Larkin

(versió de J. Porcar)

NOTES
El videopoema «Myxomatosis. A personal reading» és una lectura especialment personal dels versos de Larkin. La mixomatosi és «una malaltia que afecta els conills, causada pel virus Myxoma, que es caracteritza per la formació de tumefaccions mucoses a la pell i a les membranes». Aquesta peça de The less deceived (1950) sovint s’ha interpretat al peu de la lletra des d’una perspectiva purament històrica, és a dir, com si només fóra una reacció ètica (sharp) del poeta al Mixoma usat com a arma biològica per exterminar milions de conills en Anglaterra l’any 1953. Com ha explicat Dámaso López Garcia en «Imágenes de Philip Larkin» (p. 239): «la enfermedad se utilizó, hacia 1950, con devastadora eficacia, para controlar la población de conejos en Australia. La población descendió en aquel continente, en muy poco tiempo, de seiscientos millones de ejemplares a cien millones. En Europa, la mixomatosis la extendió, involuntariamente [sic], un científico y propietario rural francés que quiso librar sus propiedades de estos animales. Cuando la enfermedad llegó a Inglaterra hubo acciones aisladas de personas que hicieron lo posible por extenderla. En el momento en el que se escribió y se dio a conocer el poema la enfermedad de los conejos era algo dolorosamente presente, pero, sobre todo, era una enfermedad que cuestionaba la responsabilidad moral de la sociedad y de los científicos. Los científicos habían liberado un poder destructor muy superior al que habían imaginado inicialmente. No sería una conjetura descabellada aplicar esta misma reflexión al poder destructivo que trajo consigo la bomba atómica. Cuando se empezó a extender la mixomatosis no se había alcanzado a cumplir el decenio del aniversario del lanzamiento de las bombas atómicas que cayeron sobre las ciudades japonesas de Hirosima y Nagasaki». Ara bé, i ací la meua lectura personal, per entendre la peça més enllà de la pura resposta moral del poeta a l’extermini d’aquests animalets (perquè el poema, al meu parer, diu molt més que tot això), caldria explorar –cosa que ara no faré– la relació entre Philip Larkin i Monica Jones, i la seua admiració pels rabbits de Beatrix Potter. Si us ve de gust, podeu escoltar la cançó de Radiohead amb el mateix títol que el poema de Larkin. Sembla que la banda de Thom Yorke el coneixia.