Poeta i mussol, piulades al vol (XV)

Devant l’eau profonde, tu choisis ta vision; tu peux voir à ton gré le fond immobile ou le courant, la rive ou l’infini; tu as le droit ambigu de voir et de ne pas voir; tu as le droit de vivre avec le batelier ou de vivre avec «une race nouvelle de fées laborieuses, douées d’un goût parfait, magnifiques et minutieuses». La fée des eaux, gardienne du mirage, tient tous les oiseaux du ciel dans sa main. Une flaque contient un univers. Un instant de rêve contient une âme entière. [traducció]
Gaston BACHELARD
«L’Eau et les rêves. Essai sur l’imagination de la matière» (1942)
Ed. Le Livre de Poche, col. Biblio Essais, 1993, p. 63

 

~·~

 

L’amor es mesura en cireres.*
L’enyor, en flors de cirerer.
En pinyols, totes les fal·leres.
I el voler, en melons d’Alger.

El primer vers és d’Alba Camarasa

Melons d'Alger

 

~·~

 

L’eco d’una llum anellant-se, vòrtex
d’un llambreig que s’atarda, vers-
semblança de l’univers.

big-bang-expansion-2-wave

 

~·~

 

Juny i lluny com cendra al vent.
El desig crema en estel:
el vers, el bes, l’aiguardent.
Tot cau guspira al fons del cel.

001_sant_joan_2015

#SantJoan

 

~·~

 

Trona. Miols de vent, gats
per l’aire. Tot urpeja.
La nit roda per terra:
l’espurna del fre, si calles,
no porta el fred que fa covar ales.

 

~·~

 

Com a l’arbre llampat, la llum
forja el motlle dels queviures:
algunes branques s’esberlen,
d’altres s’especien.

002_branca_llamp

~·~

 

El silenci abans del llamp,
el silenci després del tro,
el silenci on no saps dir
si només vol ploure.

 

~·~

 

Entre pluges i animals
no guanye per a bancals.

003_bancals

~·~

 

Finestres dins i ulls després, pura
besllum de nuesa, no pregunta els perquès.
El vent d’ara, respon, la vida comesa.

004_duna_platja_mar

~·~

 

#afinitats
005_simic_strand

The poem I want to write is impossible. A stone that floats.
Charles Simic

afinitat

The moon is a stone that floats.
Mark Strand

afinitat

¿o era de piedra pómez? ¿quién se acuerda?
Mario Benedetti

 

~·~

 

El somni de la passió produeix ostres.

006_odilon_redon_naixement_venus

[«El naixement de Venus», d’Odilon Redon, 1912]

 

~·~

 

La fricció supura la realitat.

007_friccio

~·~

 

Sovint està per damunt del bé i del mal
aquell qui no els ha conegut per sota.

008_sota_de_bastos

~·~

 

#afinitats

Poetry is an echo, asking a shadow to dance.
Carl Sandburg

afinitat

If we’re not supposed to dance,
Why all this music?
Gregory Orr

afinitat

How can we know the dancer from the dance?
William Butler Yeats

afinitat

Almost nobody dances sober, unless they happen to be insane.
H.P. Lovecraft

afinitat

And those who were seen dancing were thought
to be insane by those who could not hear the music.
Friedrich Nietzsche

 

~·~

 

Del mos me’n queda el cuc.
Dels seus ulls, tot l’almesc.
Del desig, la bromera.
Pel ròssec de la serp,
la fulla que ha caigut
com un plor de pomera.

011_fulla_de_pomera

 

~·~

 

sobren sants i ens falten llibres
i, de les roses, n’adorem la sang
i no les espines

012_sant_jordi_2015
#SantJordi

 

~·~

 

L’image de la liberté serait le vent.
Edmond Jabès

Respon més que no pregunta

Per Alexandre Navarro

preguntes-porcar-navarro2Bona vesprada a tots i a totes. La veritat és que avui, per a mi, és un estrany i selecte plaer presentar un llibre, més si és el llibre d’un amic, i molt més encara si es tracta del darrer llibre de Josep Porcar. Que això s’ha de dir: som amics i tot el que jo diga aquesta vesprada ha de ser interpretat sota el prisma deformant, per a bé i per a mal, de l’amistat. També és un moment diguem-ne proustià i per més d’un motiu. Fa quasi quaranta anys em trobava en aquesta mateixa planta baixa d’aquest edifici, havia vingut amb ma mare i ella comprava al comerç que hi havia en aquest edifici “El Siglo Valenciano” (fins no fa massa anys encara venia ací enfront, o a la vora, a teixits Mallent) i vaig descobrir astorat les pintures murals que hi ha ací al darrere nostre, tot presidint els caps benèvols de les prestatgeries. Em cridà molt l’atenció i sempre que passava per aquest carrer, amb l’edifici tancat i tan llòbregues les seues finestres, em preguntava què se n’hauria fet d’aquelles pintures amb penes sí endevinades. I heus ací que estem parlant de poesia, de poesia i de realitat al peu d’aquelles pintures que decoren una de les primeres cambres de la meua memòria. Aquest és un dels miracles de la literatura, de la poesia. La capacitat profunda d’aturar, de consagrar, de sacralitzar el moment viscut i reordenar-lo per a sempre en una successió d’imatges, de sensacions i de paraules.

Aquest és el llibre de Josep Porcar: ell l’ha volgut titular “Preguntes” amb el sisè i demoníac sentit que té per als títols dels seus llibres, i jo crec que hauria de ser titulat “Respostes”, perquè aquest poemari respon més que no pregunta, descansa més que no fatiga i eleva molt més que no enfonsa. Em seria fàcil parlar d’un sol llibre, però és que en realitat existeixen tres llibres a dintre d’ell, com una mena de profana trinitat. En primer lloc, és un llibre de poemes, que al seu torn es projecten en un llibre d’imatges i tot plegat provoquen un llibre de suggestions. Amb una gran dosi de trampa, o de tromp-l’oleil (no de bades el poeta és fill d’un bon pintor), Josep ens ha preparat un doble parany: poemes que ens diuen, il·lustracions que ens projecten una visió, una entre tantes, de tot el que els versos poden oferir. A més, també, hi ha les versions etèries dels versos que podem trobar a Internet, bé al seu blog –que deu semblar-se a un scriptorium del Parnàs- o bé a les xarxes socials, com la mar Egea en temps d’Homer, amb divinitats que esdevenen monstres i monstres que es metamorfosegen en nimfes i sirenes perilloses. Direm que les magnífiques il·lustracions que flanquegen els poemes són obre d’un altre Porcar: el pintor Porcar Queral, pare de l’artista ací present.

Si he de parlar del llibre, diré que és un objecte que m’agrada, que m’agrada molt. Fa alguns dies vaig presentar una altra obra de poesia, magnífica, “La set intacta” de Ramon Guillem, que em sembla un poemari excel·lent i del tot recomanable, però que com a objecte m’esmussava (i que els editors em perdonen, si volen) per les característiques: paper massa blanc, portada massa lluenta, tipografia destarotada… En canvi, aquest objecte que tinc a les mans és una pura delícia, pròpia de les delícies xineses de qualsevol biblioteca: el paper verjurat, les guardes tintades, una tipografia que dignifica i enalteix els poemes. Vaja, el que qualsevol bibliòfil admira i celebra. Per si fóra poc, es tracta, aquesta d’una edició numerada. Voldrà dir això que és un plaer no renovable? Em tem que sí, encara que la lectura es renovarà sempre. I la lectura d’aquesta obra m’ha despertat una pregunta que em tem que ni el propi protagonista d’El roig i el negre, l’inoblidable Julien Sorel, seria capaç de respondre: què és l’amor? O, millor dit, quin tracte fàustic ha tingut el poeta amb l’amor per a poder escriure després vint poemes d’amor i un poema final? No és una obra fàcil, si per fàcil entenem un recorregut plàcid per les línies, una alfarrassada tèbia de conceptes com qui passa la dalla pel camp d’alfals i cull les metàfores que cauen plàcides al cabàs. No, aquest llibre demana un lector que s’implique, que llegesca amb decisió. La recompensa  està garantida. És un llibre d’amor? Sí, i d’experiències i d’observacions. Podria ser una obra d’observacions humanes sota el prisma d’allò viscut.

He parlat de vint-i-un poemes, que em recorden l’estructura, o més que l’estructura l’entusiasme del “Collar de la Coloma”, escrit a Xàtiva cap al 1023. Avui a Xàtiva no sé si escriurien “el collar de la coloma” o una novel·la de lladres i serenos, o de lladres a soles. Si el “Collar” tracta de les reflexiones sobre la vertadera essència de l’amor i inclou detalls autobiogràfics, en el cas de les “Preguntes” succeeix de manera pareguda. Constitueix també un diwan, o antologia de les pròpies visions que de l’amor té o ha tingut qui les escriu. Amb açò vull apuntar que es tracta d’una obra on els poemes són perfectament llegibles de manera independent i que si bé el lector pot assajar un itinerari de creació, un “viatge personal” o de “creixement interior” per emprar expressions que fa anys tenien la seua clientela, la bona veritat és que es tracta d’una col·lecció de poemes, un diwan oriental i occidental –com tant li hauria agradat a Goethe, ell, que volgué tindre un peu a cada costat– un diwan de l’experiència amorosa, com acabem de dir. Una antologia d’un sol autor, escrita d’una revolada en un mes de l’any de gràcia de 2014. I ací és quan m’assalta el vers potentíssim d’Isidre Martínez i Marzo que afirma com “Avui, com ahir, enraona el vent amb l’arbre”. M’agrada portar ací aquest vers perquè crec que Josep ha fet això: durant el calorós mes de juliol ha sigut arbre, arbre profundament arrelat a la seua terra, que ha enraonat amb el vent que el sacsejava i li batia les fulles i li somovia el brancam. No sols, però, amb un vent: amb tota una rosa dels vents.

Aquests vint-i-un poemes constitueixen una mena de brúixola marinera, molt al regust ausiasmarquià, que serveix per a orientar-se en l’experiència de l’amor, de l’amor viscut, intuït o imaginat, que de tot podem trobar, encara que no és el cas escatir què hi ha de poesia i què de realitat dins aquestes línies. El poeta ho sent com a veritable i amb això en tenim prou. Considere que és l’amor explicat, raonat, preguntat sobretot, amb uns recursos literaris que el situen amb raó entre la primera filera d’escriptors contemporanis en català, sense cap exageració. No descartem, tampoc, la petita broma, o porta que s’entreobre una miqueta, de la presència d’alguna de les altres personalitats de l’autor, en un innegable deute amb Fernando Pessoa. Està molt bé que amb ocasió de l’aparició d’una nova obra, les diferents personalitats de l’autor visiten el seu pare i l’acompanyen en tan gojós moment.

Si fa un moment esmentava la mar Egea durant l’època homèrica, no hi ha dubte que Ulisses és un dels personatges més grats per al lector. Imaginem que Ulisses, en lloc de viatjar en el seu periple durant deu anys, haguera sojornat a la platja –que sé que és un dels llocs tel·lúrics per al poeta – i al seu davant haguera desfilat la plèiade de personatges que Homer li dóna a conèixer a l’Odissea. Aquest llibre serien les preguntes que es realitza Ulisses davant la visió que se li ofereix.

Amb una recursos esfereïdors, metàfores, comparacions, metonímies que exigeixen vertigen, el poeta és capaç d’elevar a categories universals els petitíssims detalls de l’observació personal, una observació intel·ligent i calculadora de les repercussions literàries de cada element que introdueix. Als poemes de Josep Porcar no sobra absolutament res. Cada peça d’aquest rellotge marca una hora diferent, però totes elles segueixen el mateix ritme. El seu llenguatge desperta perplexitat en el lector, una perplexitat astorada i encuriosida. Josep Porcar empra una riquíssima terminologia natural i marinera, amb la platja –que ja he dit que constitueix un espai especial per a ell– ja no com un lloc estrany i desert, a l’estil d’Ausiàs, sinó com el punt de contacte entre la poesia i la realitat, entre la fantasia i la pròpia vida. Sense cap dubte, un lloc de trànsit, d’elevació i on el poeta situa l’espai més intens dels poemes. Si no el coneguera, pensaria que és un home que viu al camp, i d’alguna manera sé que la pàtria de la seua infantesa és el món rural. Les poderoses i íntimes imatges rurals que trobem espigolant els versos així ho delaten. Trobem arrels i pàmpols, les sèquies de la ment per on discorre l’aigua de l’esperit… És capaç, sense concessions a una banal enyorança, recuperar els petits fragments de l’esperit que tornen des del passat amb una prístina puresa. L’ús de la fenomenologia atmosfèrica, l’oratge dels nostres avantpassats llauradors, és una altra constant, que evidencia la profunda i estimada connexió amb la terra. I el vi, com no, que apareix ací i enllà, qui sap si substitut de la sang vital, de la sang dels poemes. Per a Porcar el vi és el símbol profund de l’amor, engolit, assaborit, recordat. I en algun moment amb ressaca, com no. Aquest ús del vi (especialment al poema 14) ens evocaria els poetes jardiners de la cultura andalusina.

La tercera pregunta m’ha suggerit o m’ha recordat una ullada al poema, cèlebre, d’Estellés, del pimentó. Ací, però tenim una bresquilla, amb el seu borrissol deliciós, que esdevé una metàfora o, millor dit una al·legoria, del sexe delitós, agradabilíssim, que és evocat pel poeta en pelar-la. És aquesta la realitat? No vull saber-ho. Poques vegades, aquest fruit saborós, i que em perdone el cast senyor Josep Carner, m’havia resultat tan evocador. Sí, una altra visió de l’amor, de l’amor celebrat carnal. Que si ara no hi és, forma part de la vida: ha sigut i amb això en tenim prou i suficient per a fer versos i celebrar, evocar i construir la vida. La quarta pregunta, parla de mans i de cireres. De la solitud espremuda de dues mans com a pinyols. Admirable.

Podria estar ací parlant un per un dels poemes, però no és la meua funció. Seria un usurpador, però vull destacar un dels millors poemes que he llegit als darrers anys, el tretzè, que parla d’un espill, encara que no siga el llibre de les dones, afortunadament.

La lectura és molt rica en matisos i no admet una única interpretació. No existiria una lectura canònica d’aquests vint-i-un poemes, sinó vint-i-una lectures de cada poema. Ara ja acabe, perquè el llibre el tindrem sempre i les meues paraules no valen res, però al poeta, en la seua veu i la seua carn mortal, no el tindreu sempre, i escoltar-lo, a ell, és el que importa i el que realment fa valuós aquest moment.

Moltes gràcies.

preguntes-porcar-navarro-3

Alexandre Navarro presenta «Preguntes» a la llibreria 3i4 el dijous 21 de maig de 2015

 

Preguntes finals

L’interrogant, vi Priorat, Celler Clos 93Revolts finals de l’interrogant per arribar al punt que el clou. Seran les últimes presentacions de «Preguntes» aquesta primavera. El poeta i amic Alexandre Navarro m’acompanyarà aquest dijous 21 a la llibreria 3i4 de València (19.30h) i el proper dimarts 26, a l’Espai Vilaweb de Barcelona (19.30h), la poeta Dolors Miquel i servidor preguntarem a dues veus en un acte presentat per la també poeta Empar Sáez, que ens donarà la seua visió del llibre. Comptarem amb l’acompanyament musical del pianista Daniel Lampérez i, en acabar, tastarem literalment les preguntes amb el brindis d’un vi Priorat, «L’interrogant». Un afinitat enopoètica entre el llibre i el celler Clos 93 que compartirem els assistents a la presentació. Per a fer possible tot això, en aquesta ocasió he comptat amb el mecenatge de Llar Digital, experts en impressió digital que treballen l’edició de llibres fins a l’últim detall.

Però abans València, aquest dijous, per a la qual he reservat l’estrena d’aquesta peça videogràfica. La «Tercera pregunta» és potser on més ressona el poeta que, eucarísticament, Navarro i jo més hem admirat. Res no m’agrada tant com…

https://vimeo.com/128081735

 

Invitacions: València  ::  Barcelona

» i m p r e s i o n l i b r o s o n l i n e . c o m

Despentinar-se

Jornada Filcat 2015Aquest dijous diré, entre d’altres, alguns poemes de «Preguntes» en el recital de la IV Jornada FilCat UAB que organitza l’Assemblea d’Estudiants de Filologia Catalana i que se celebra a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, des de les 17.30 h. Ho faré en companyia del poeta Isidor Marí (les Balears) i dels prosistes Joan-Lluís Lluís (Catalunya Nord) i Jaïr Domínguez (el Principat). També podeu gaudir, pel matí, d’una conferència de Joan Veny i d’un interessant col·loqui sobre l’estat de l’edició; per la vesprada, abans del nostre, un recital de poesies de Montserrat Abelló, en homenatge a la poeta, a l’Auditori.

I aquest dissabte 9 de maig viatjaré a Vinaròs amb el poeta Antoni Albalat, a qui agraïsc que haja acceptat presentar el meu nou llibre. Ens acollirà l’Espai Mariola Nos, que de bon principi es va interessar per «Preguntes» i va fer tot el possible perquè el públic lector del nord i del sud del Sénia pogués conèixer l’obra de primera mà. I així serà. Amb aquest motiu, estrene avui en xarxa la «Tretzena pregunta» del llibre, el tercer dels videopoemes creats per a oferir una lectura més visual entre d’altres possibles, després de la seua projecció durant la diada de Sant Jordi a la Casa de la Cultura de Castelló. Com sempre, podeu anar a Vimeo per veure’l amb més alta definició.

Portem sal

Mans, cargols i salEn la meva mà la mà de la meva filla.
Així busquem cabres
i trobem closques de cargols abandonades.
En veus cap?
Encara no.
N’hi ha, per aquí?
A vegades.
N’escoltem la dringadissa al ribàs: aquí o allà.
Ens agraden les cabres.
Col·leccionem closques de cargols.
En altres temps vam ser cabres.
Som curiosos i espantadissos.
La mà de la meva filla en la meva mà.
Així ens sentim segurs.
Portem sal.

 

Günter Grass (DEP)
«Del diari d’un cargol», 1972 / Trad. Josep Porcar*

 

In meiner Hand die Hand meiner Tochter.
So suchen wir Ziegen
und finden verlassene Schneckengehäuse.
Siehst du schon welche?
Noch nicht.
Gibt es hier welche?
Manchmal.
Wir hören sie auf dem Hang scheppern: dort und dort.
Wir mögen Ziegen.
Schneckengehäuser sammeln wir nur.
Wir waren mal Ziegen.
Neugierig sind wir und schreckhaft.
Die Hand meiner Tochter in meiner Hand.
So sind wir uns sicher.
Wir haben Salz bei uns.

Günter Grass
«Aus dem Tagebuch einer Schnecke» (1972)

* Poema original sense títol. Versió catalana traginada des de traduccions pont: anglès, castellà i francès.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Time on my hands», de Vincent Youmans, interpretada per Chet Baker i Bill Evans

Poeta i mussol, piulades al vol (XIV)

«Owl on a maple branch in the full moon». Hiroshige, 1832-33.

«Owl on a maple branch in the full moon». Hiroshige, 1832-33.

~·~

Quina tremolor antiga
oir “ginjoler”, i sentir
la lluminosa distància
entre el color d’una branca
i el seu nom que en mi sona!

Blai Bonet

~·~

 

Pàgina inversa, la nit, mà
de sal als ulls espolsada, blancs
d’un tir que no fa diana.
Nota al peu, asterisc: silenci.
Saliva al dit.

 

~·~

 

En formació i cap al nord,
en l’aire es dibuixa un somriure
d’oques.

 

~·~

 

A la branca més alta
el teu nom s’ha envolat.
Quin niu al cor l’esguard
dels teus ulls sense gàbia!

 

~·~

 

El do de l’aparició
infreqüent, el mur de sobte
travessat, el pes d’un rastre
ingràvid, l’halo dens, inconsútil,
l’autodelació de l’espectre.

 

~·~

 

Il dit non avec la tête, mais il dit oui avec le coeur.

#preguntes

 

~·~

 

Perquè un ocell no pot viure
amb menys branques que ales.

 

~·~

 

lo millor del vent de febrer
són les estrelles que no s’emporta

 

~·~

 

I encara diran
que l’aigua és vida.
Però la vida és set.

 

~·~

 

comissures
del cel als solcs
de la set, la llum
riu

 

~·~

 

A set de gat t’acompararé.
Buit a la vuit, aquesta emplenes.

 

~·~

 

ni pugen ni baixen, els rius corren
al fons

 

~·~

 

tants ocells amunt,
tants peixos avall
i tan poques mans
al fons

 

~·~

 

resposta la fera,
les preguntes que punxen
d’esbarzers desembullen
les flors de la sendera

 

~·~

 

Remors trements
de mar d’hivern.
Plor al·literat.

 

~·~

 

aquell somni al fons
del mirall del corredor,
giravoltant, giragonsant,
espiral blanca de pell
fina estesa, record

#video

 

~·~

 

Música alè color de vi.
L’absent que no presenta al·legacions
rima grinyols de violí.

 

~·~

 

moments clau, busques
sense pany

 

~·~

 

No era poma sinó casa, i cucs
deshabitats, letals, i calçotets
de vidre, i un únic déu
imperdonable.

#vídeo

 

~·~

 

Despullar la veritat és un infinitiu.
Despullada, un participi.

 

~·~

 

I amb aquest vent arrelar
pètals.

 

~·~

 

Corrua, zumzum, trau de verms a la cleda,
giragonses dels dits amb besllum de seda.

 

~·~

 

A mos d’hivern, llum d’ombra als ulls,
el mussol va velant-se com un verm
dins la casa que se li esmuny.

 

~·~

 

Preferisc un llamp ressagant-se a un tro a deshora.

 

~·~

 

La línia de vol del poema. Hauria de ser ‘sensible’ per a tothom.

René Char

 
 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Owl», de She Keeps Bees