El mussol

Fotografia de Dan Behm

Fotografia de Dan Behm

Què va passar, tant de temps fa
que els mateixos arbres han oblidat?
En la foscor, en la solitud,
escodrinyant com un ancià
entre antics manuscrits,
alguna cosa que anheles saber
t’esquiva, i formules
una pregunta que ningú respon, i ningú pot.

Si no fos per tu i el teu llarg esgarip,
podria oblidar
com de vell és el món, i quant de temps,
cant rere cant,
s’ha esvanit com una fletxa d’argent cap a la llum,
de rosa i de porpra tenyit al trenc
del dia i de la nit.

Louise Driscoll
(trad. J. P.)

 

The owl

What happened, so long ago
The very trees have forgotten?
In darkness, in loneliness,
Searching like some old man
Among old manuscripts,
Something you wish to know
Eludes you, and you ask
A question no one answers, for none can.

If it were not for you and your long cry
I might forget
How very old the world is, and how long
Song after song
Has gone like a silver arrow toward the light
Tinted with rose and purple at the breaking
Of the day and night.

Louise Driscoll

La biografia de Louise Driscoll no apareix al Google, o jo no l’he sabuda trobar. Qui és Louise Driscoll? És potser agosarat qualificar-la de “poeta oblidada”, però sembla que un oblit la ronda. Si teniu ganes, en aquest enllaç se’n parla una mica. Si no pots oblidar un jardí, podries oblidar un poeta? Ulls de mussol de dia i de nit: tenim tot l’oblit ple d’esgarips.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Owl waltz», de Seabear

Xarxes per a ocells

Foto de Dimitris Iliopoulos

Fotografia de Dimitris Iliopoulos

D’ocells capturats amb xarxa,
gairebé notes al pentagrama,
n’he esbossat i no pocs
amb carbonet
i no n’he tret mai conclusions
subliminals.
La xarxa és constitutiva,
no és submarina, ni abissal ni
pot revelar-nos res de substancial.
La xarxa la portem a sobre
com un guardapols. És invisible
i no en cal sargit perquè no es descús.
El problema de sortir-ne no es planteja,
que hem de restar a dins fou decisió d’uns altres.

Eugenio Montale
(trad. J. P.)

 

Reti per uccelli

Di uccelli presi dal ròccolo
quasi note su pentagramma
ne ho tratteggiati non pochi
col carboncino
e non ne ho mai dedotte conclusioni
subliminari.
Il paretaio è costituzionale,
non è subacqueo, né abissale né
può svelare alcunché di sostanziale.
Il paretaio ce lo portiamo addosso
come una spolverina. È invisibile
e non mai rammendabile perché non si scuce.
Il problema di uscirne non si pone,
che dobbiamo restarci fu deciso da altri.

Eugenio Montale

El ròccolo i el paretaio són dues tècniques italianes de captura d’ocells amb xarxa, sense traducció al català. Als Països Catalans, dues tècniques similars són el parany (o caça amb vesc) i el filat balear (gairebé prohibides), però no són homologables a les italianes.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Ornithology», per Charlie Parker

Himne des d’un tendal de síndria

tendal de síndriaTu que habites la cabana obscura,
Per qui la síndria és sempre porpra,
D’on el jardí és vent i lluna,

Dels dos somnis, nit i dia,
¿Quin amant, quin somiador triaria
L’enfosquit pel son?

Heus aquí el plàtan a la teva porta
I el millor paó de ploma vermella
Que bramava dellà els rellotges.

Vindrà una dona, fulla verda,
La seva arribada atiarà el goig
Amb molta més joia que el son,

Sí, i la merla desplegarà la cua
Perquè el sol caigui a clapes
Mentre cruix la pedregada.

Tu que habites la cabana obscura,
Alca’t, car res no s’alçarà sinó despert,
I aclama, victoreja, victoreja.

Wallace Stevens
(trad. J. P.)

 

Hymn From A Watermelon Pavilion

You dweller in the dark cabin,
To whom the watermelon is always purple,
Whose garden is wind and moon,

Of the two dreams, night and day,
What lover, what dreamer, would choose
The one obscured by sleep?

Here is the plantain by your door
And the best cock of red feather
That crew before the clocks.

A feme may come, leaf-green,
Whose coming may give revel
Beyond revelries of sleep,

Yes, and the blackbird spread its tail,
So that the sun may speckle,
While it creaks hail.

You dweller in the dark cabin,
Rise, since rising will not waken,
And hail, cry hail, cry hail.

Wallace Stevens

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Un tall de síndria», d’Els Pets

Un vaixell de marbre

Pal de vaixell sense velaGeorge Gray

He examinat moltes vegades
el marbre que van cisellar per a mi:
un vaixell amb veles calades, descansant a port.
Realment, això no retrata el meu destí
sinó la meva vida.
Car se’m donava l’amor i jo em resguardava dels desenganys;
la tristesa trucava a la meva porta, però jo restava espantat;
l’ambició m’esperonava, però m’aterrien els riscos.
Així i tot, tenia la fam de donar sentit a la meva vida.
I ara reconec que hem d’hissar la vela
i aprofitar els vents del destí
onsevulga que menin el vaixell.
Donar un sentit a la vida pot portar a la follia,
però una vida sense sentit és la tortura
del desassossec i del desig errant:
un vaixell delint-se pel mar, sempre espantat.

Edgar Lee Masters
(trad. J. P.)

 

George Gray

I have studied many times
The marble which was chiseled for me—
A boat with a furled sail at rest in a harbor.
In truth it pictures not my destination
But my life.
For love was offered me and I shrank from its disillusionment;
Sorrow knocked at my door, but I was afraid;
Ambition called to me, but I dreaded the chances.
Yet all the while I hungered for meaning in my life.
And now I know that we must lift the sail
And catch the winds of destiny
Wherever they drive the boat.
To put meaning in one’s life may end in madness,
But life without meaning is the torture
Of restlessness and vague desire—
It is a boat longing for the sea and yet afraid.

Edgar Lee Masters

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«A sailboat in the moonlights», per Duke llington

Símils

Fotografia de Betsy

Fotografia de Betsy

Indiferent com una estàtua
a la inscripció
gargotejada al seu pedestal.

La manera amb què un tren de llarga distància
ignora els passatgers d’una estació de rodalies.

Com un quadern oblidat al seient d’un autobús,
ple de noms, adreces i números de telèfon:
important, sens dubte, per al seu propietari—
i sense cap interès
per ningú més.

Paraules com gotes d’aigua en una estufa—
un xiuxiueig i adéu.

Charles Reznikoff
(trad. J. P.)

 

SIMILES

Indifferent as a statue
to the slogan
scribbled on its pedestal.

The way an express train
snubs the passengers at a local station.

Like a notebook forgotten on the seat in the bus,
full of names, addresses and telephone numbers:
important no doubt, to the owner—
and of no interest whatever
to anyone else

Words like drops of water on a stove—
a hiss and gone.

Charles Reznikoff

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Light years», de Pearl Jam

Poeta i mussol, piulades al vol (XV)

Devant l’eau profonde, tu choisis ta vision; tu peux voir à ton gré le fond immobile ou le courant, la rive ou l’infini; tu as le droit ambigu de voir et de ne pas voir; tu as le droit de vivre avec le batelier ou de vivre avec «une race nouvelle de fées laborieuses, douées d’un goût parfait, magnifiques et minutieuses». La fée des eaux, gardienne du mirage, tient tous les oiseaux du ciel dans sa main. Une flaque contient un univers. Un instant de rêve contient une âme entière. [traducció]
Gaston BACHELARD
«L’Eau et les rêves. Essai sur l’imagination de la matière» (1942)
Ed. Le Livre de Poche, col. Biblio Essais, 1993, p. 63

 

~·~

 

L’amor es mesura en cireres.*
L’enyor, en flors de cirerer.
En pinyols, totes les fal·leres.
I el voler, en melons d’Alger.

El primer vers és d’Alba Camarasa

Melons d'Alger

 

~·~

 

L’eco d’una llum anellant-se, vòrtex
d’un llambreig que s’atarda, vers-
semblança de l’univers.

big-bang-expansion-2-wave

 

~·~

 

Juny i lluny com cendra al vent.
El desig crema en estel:
el vers, el bes, l’aiguardent.
Tot cau guspira al fons del cel.

001_sant_joan_2015

#SantJoan

 

~·~

 

Trona. Miols de vent, gats
per l’aire. Tot urpeja.
La nit roda per terra:
l’espurna del fre, si calles,
no porta el fred que fa covar ales.

 

~·~

 

Com a l’arbre llampat, la llum
forja el motlle dels queviures:
algunes branques s’esberlen,
d’altres s’especien.

002_branca_llamp

~·~

 

El silenci abans del llamp,
el silenci després del tro,
el silenci on no saps dir
si només vol ploure.

 

~·~

 

Entre pluges i animals
no guanye per a bancals.

003_bancals

~·~

 

Finestres dins i ulls després, pura
besllum de nuesa, no pregunta els perquès.
El vent d’ara, respon, la vida comesa.

004_duna_platja_mar

~·~

 

#afinitats
005_simic_strand

The poem I want to write is impossible. A stone that floats.
Charles Simic

afinitat

The moon is a stone that floats.
Mark Strand

afinitat

¿o era de piedra pómez? ¿quién se acuerda?
Mario Benedetti

 

~·~

 

El somni de la passió produeix ostres.

006_odilon_redon_naixement_venus

[«El naixement de Venus», d’Odilon Redon, 1912]

 

~·~

 

La fricció supura la realitat.

007_friccio

~·~

 

Sovint està per damunt del bé i del mal
aquell qui no els ha conegut per sota.

008_sota_de_bastos

~·~

 

#afinitats

Poetry is an echo, asking a shadow to dance.
Carl Sandburg

afinitat

If we’re not supposed to dance,
Why all this music?
Gregory Orr

afinitat

How can we know the dancer from the dance?
William Butler Yeats

afinitat

Almost nobody dances sober, unless they happen to be insane.
H.P. Lovecraft

afinitat

And those who were seen dancing were thought
to be insane by those who could not hear the music.
Friedrich Nietzsche

 

~·~

 

Del mos me’n queda el cuc.
Dels seus ulls, tot l’almesc.
Del desig, la bromera.
Pel ròssec de la serp,
la fulla que ha caigut
com un plor de pomera.

011_fulla_de_pomera

 

~·~

 

sobren sants i ens falten llibres
i, de les roses, n’adorem la sang
i no les espines

012_sant_jordi_2015
#SantJordi

 

~·~

 

L’image de la liberté serait le vent.
Edmond Jabès

Respon més que no pregunta

Per Alexandre Navarro

preguntes-porcar-navarro2Bona vesprada a tots i a totes. La veritat és que avui, per a mi, és un estrany i selecte plaer presentar un llibre, més si és el llibre d’un amic, i molt més encara si es tracta del darrer llibre de Josep Porcar. Que això s’ha de dir: som amics i tot el que jo diga aquesta vesprada ha de ser interpretat sota el prisma deformant, per a bé i per a mal, de l’amistat. També és un moment diguem-ne proustià i per més d’un motiu. Fa quasi quaranta anys em trobava en aquesta mateixa planta baixa d’aquest edifici, havia vingut amb ma mare i ella comprava al comerç que hi havia en aquest edifici “El Siglo Valenciano” (fins no fa massa anys encara venia ací enfront, o a la vora, a teixits Mallent) i vaig descobrir astorat les pintures murals que hi ha ací al darrere nostre, tot presidint els caps benèvols de les prestatgeries. Em cridà molt l’atenció i sempre que passava per aquest carrer, amb l’edifici tancat i tan llòbregues les seues finestres, em preguntava què se n’hauria fet d’aquelles pintures amb penes sí endevinades. I heus ací que estem parlant de poesia, de poesia i de realitat al peu d’aquelles pintures que decoren una de les primeres cambres de la meua memòria. Aquest és un dels miracles de la literatura, de la poesia. La capacitat profunda d’aturar, de consagrar, de sacralitzar el moment viscut i reordenar-lo per a sempre en una successió d’imatges, de sensacions i de paraules.

Aquest és el llibre de Josep Porcar: ell l’ha volgut titular “Preguntes” amb el sisè i demoníac sentit que té per als títols dels seus llibres, i jo crec que hauria de ser titulat “Respostes”, perquè aquest poemari respon més que no pregunta, descansa més que no fatiga i eleva molt més que no enfonsa. Em seria fàcil parlar d’un sol llibre, però és que en realitat existeixen tres llibres a dintre d’ell, com una mena de profana trinitat. En primer lloc, és un llibre de poemes, que al seu torn es projecten en un llibre d’imatges i tot plegat provoquen un llibre de suggestions. Amb una gran dosi de trampa, o de tromp-l’oleil (no de bades el poeta és fill d’un bon pintor), Josep ens ha preparat un doble parany: poemes que ens diuen, il·lustracions que ens projecten una visió, una entre tantes, de tot el que els versos poden oferir. A més, també, hi ha les versions etèries dels versos que podem trobar a Internet, bé al seu blog –que deu semblar-se a un scriptorium del Parnàs- o bé a les xarxes socials, com la mar Egea en temps d’Homer, amb divinitats que esdevenen monstres i monstres que es metamorfosegen en nimfes i sirenes perilloses. Direm que les magnífiques il·lustracions que flanquegen els poemes són obre d’un altre Porcar: el pintor Porcar Queral, pare de l’artista ací present.

Si he de parlar del llibre, diré que és un objecte que m’agrada, que m’agrada molt. Fa alguns dies vaig presentar una altra obra de poesia, magnífica, “La set intacta” de Ramon Guillem, que em sembla un poemari excel·lent i del tot recomanable, però que com a objecte m’esmussava (i que els editors em perdonen, si volen) per les característiques: paper massa blanc, portada massa lluenta, tipografia destarotada… En canvi, aquest objecte que tinc a les mans és una pura delícia, pròpia de les delícies xineses de qualsevol biblioteca: el paper verjurat, les guardes tintades, una tipografia que dignifica i enalteix els poemes. Vaja, el que qualsevol bibliòfil admira i celebra. Per si fóra poc, es tracta, aquesta d’una edició numerada. Voldrà dir això que és un plaer no renovable? Em tem que sí, encara que la lectura es renovarà sempre. I la lectura d’aquesta obra m’ha despertat una pregunta que em tem que ni el propi protagonista d’El roig i el negre, l’inoblidable Julien Sorel, seria capaç de respondre: què és l’amor? O, millor dit, quin tracte fàustic ha tingut el poeta amb l’amor per a poder escriure després vint poemes d’amor i un poema final? No és una obra fàcil, si per fàcil entenem un recorregut plàcid per les línies, una alfarrassada tèbia de conceptes com qui passa la dalla pel camp d’alfals i cull les metàfores que cauen plàcides al cabàs. No, aquest llibre demana un lector que s’implique, que llegesca amb decisió. La recompensa  està garantida. És un llibre d’amor? Sí, i d’experiències i d’observacions. Podria ser una obra d’observacions humanes sota el prisma d’allò viscut.

He parlat de vint-i-un poemes, que em recorden l’estructura, o més que l’estructura l’entusiasme del “Collar de la Coloma”, escrit a Xàtiva cap al 1023. Avui a Xàtiva no sé si escriurien “el collar de la coloma” o una novel·la de lladres i serenos, o de lladres a soles. Si el “Collar” tracta de les reflexiones sobre la vertadera essència de l’amor i inclou detalls autobiogràfics, en el cas de les “Preguntes” succeeix de manera pareguda. Constitueix també un diwan, o antologia de les pròpies visions que de l’amor té o ha tingut qui les escriu. Amb açò vull apuntar que es tracta d’una obra on els poemes són perfectament llegibles de manera independent i que si bé el lector pot assajar un itinerari de creació, un “viatge personal” o de “creixement interior” per emprar expressions que fa anys tenien la seua clientela, la bona veritat és que es tracta d’una col·lecció de poemes, un diwan oriental i occidental –com tant li hauria agradat a Goethe, ell, que volgué tindre un peu a cada costat– un diwan de l’experiència amorosa, com acabem de dir. Una antologia d’un sol autor, escrita d’una revolada en un mes de l’any de gràcia de 2014. I ací és quan m’assalta el vers potentíssim d’Isidre Martínez i Marzo que afirma com “Avui, com ahir, enraona el vent amb l’arbre”. M’agrada portar ací aquest vers perquè crec que Josep ha fet això: durant el calorós mes de juliol ha sigut arbre, arbre profundament arrelat a la seua terra, que ha enraonat amb el vent que el sacsejava i li batia les fulles i li somovia el brancam. No sols, però, amb un vent: amb tota una rosa dels vents.

Aquests vint-i-un poemes constitueixen una mena de brúixola marinera, molt al regust ausiasmarquià, que serveix per a orientar-se en l’experiència de l’amor, de l’amor viscut, intuït o imaginat, que de tot podem trobar, encara que no és el cas escatir què hi ha de poesia i què de realitat dins aquestes línies. El poeta ho sent com a veritable i amb això en tenim prou. Considere que és l’amor explicat, raonat, preguntat sobretot, amb uns recursos literaris que el situen amb raó entre la primera filera d’escriptors contemporanis en català, sense cap exageració. No descartem, tampoc, la petita broma, o porta que s’entreobre una miqueta, de la presència d’alguna de les altres personalitats de l’autor, en un innegable deute amb Fernando Pessoa. Està molt bé que amb ocasió de l’aparició d’una nova obra, les diferents personalitats de l’autor visiten el seu pare i l’acompanyen en tan gojós moment.

Si fa un moment esmentava la mar Egea durant l’època homèrica, no hi ha dubte que Ulisses és un dels personatges més grats per al lector. Imaginem que Ulisses, en lloc de viatjar en el seu periple durant deu anys, haguera sojornat a la platja –que sé que és un dels llocs tel·lúrics per al poeta – i al seu davant haguera desfilat la plèiade de personatges que Homer li dóna a conèixer a l’Odissea. Aquest llibre serien les preguntes que es realitza Ulisses davant la visió que se li ofereix.

Amb una recursos esfereïdors, metàfores, comparacions, metonímies que exigeixen vertigen, el poeta és capaç d’elevar a categories universals els petitíssims detalls de l’observació personal, una observació intel·ligent i calculadora de les repercussions literàries de cada element que introdueix. Als poemes de Josep Porcar no sobra absolutament res. Cada peça d’aquest rellotge marca una hora diferent, però totes elles segueixen el mateix ritme. El seu llenguatge desperta perplexitat en el lector, una perplexitat astorada i encuriosida. Josep Porcar empra una riquíssima terminologia natural i marinera, amb la platja –que ja he dit que constitueix un espai especial per a ell– ja no com un lloc estrany i desert, a l’estil d’Ausiàs, sinó com el punt de contacte entre la poesia i la realitat, entre la fantasia i la pròpia vida. Sense cap dubte, un lloc de trànsit, d’elevació i on el poeta situa l’espai més intens dels poemes. Si no el coneguera, pensaria que és un home que viu al camp, i d’alguna manera sé que la pàtria de la seua infantesa és el món rural. Les poderoses i íntimes imatges rurals que trobem espigolant els versos així ho delaten. Trobem arrels i pàmpols, les sèquies de la ment per on discorre l’aigua de l’esperit… És capaç, sense concessions a una banal enyorança, recuperar els petits fragments de l’esperit que tornen des del passat amb una prístina puresa. L’ús de la fenomenologia atmosfèrica, l’oratge dels nostres avantpassats llauradors, és una altra constant, que evidencia la profunda i estimada connexió amb la terra. I el vi, com no, que apareix ací i enllà, qui sap si substitut de la sang vital, de la sang dels poemes. Per a Porcar el vi és el símbol profund de l’amor, engolit, assaborit, recordat. I en algun moment amb ressaca, com no. Aquest ús del vi (especialment al poema 14) ens evocaria els poetes jardiners de la cultura andalusina.

La tercera pregunta m’ha suggerit o m’ha recordat una ullada al poema, cèlebre, d’Estellés, del pimentó. Ací, però tenim una bresquilla, amb el seu borrissol deliciós, que esdevé una metàfora o, millor dit una al·legoria, del sexe delitós, agradabilíssim, que és evocat pel poeta en pelar-la. És aquesta la realitat? No vull saber-ho. Poques vegades, aquest fruit saborós, i que em perdone el cast senyor Josep Carner, m’havia resultat tan evocador. Sí, una altra visió de l’amor, de l’amor celebrat carnal. Que si ara no hi és, forma part de la vida: ha sigut i amb això en tenim prou i suficient per a fer versos i celebrar, evocar i construir la vida. La quarta pregunta, parla de mans i de cireres. De la solitud espremuda de dues mans com a pinyols. Admirable.

Podria estar ací parlant un per un dels poemes, però no és la meua funció. Seria un usurpador, però vull destacar un dels millors poemes que he llegit als darrers anys, el tretzè, que parla d’un espill, encara que no siga el llibre de les dones, afortunadament.

La lectura és molt rica en matisos i no admet una única interpretació. No existiria una lectura canònica d’aquests vint-i-un poemes, sinó vint-i-una lectures de cada poema. Ara ja acabe, perquè el llibre el tindrem sempre i les meues paraules no valen res, però al poeta, en la seua veu i la seua carn mortal, no el tindreu sempre, i escoltar-lo, a ell, és el que importa i el que realment fa valuós aquest moment.

Moltes gràcies.

preguntes-porcar-navarro-3

Alexandre Navarro presenta «Preguntes» a la llibreria 3i4 el dijous 21 de maig de 2015

 

Preguntes finals

L’interrogant, vi Priorat, Celler Clos 93Revolts finals de l’interrogant per arribar al punt que el clou. Seran les últimes presentacions de «Preguntes» aquesta primavera. El poeta i amic Alexandre Navarro m’acompanyarà aquest dijous 21 a la llibreria 3i4 de València (19.30h) i el proper dimarts 26, a l’Espai Vilaweb de Barcelona (19.30h), la poeta Dolors Miquel i servidor preguntarem a dues veus en un acte presentat per la també poeta Empar Sáez, que ens donarà la seua visió del llibre. Comptarem amb l’acompanyament musical del pianista Daniel Lampérez i, en acabar, tastarem literalment les preguntes amb el brindis d’un vi Priorat, «L’interrogant». Un afinitat enopoètica entre el llibre i el celler Clos 93 que compartirem els assistents a la presentació. Per a fer possible tot això, en aquesta ocasió he comptat amb el mecenatge de Llar Digital, experts en impressió digital que treballen l’edició de llibres fins a l’últim detall.

Però abans València, aquest dijous, per a la qual he reservat l’estrena d’aquesta peça videogràfica. La «Tercera pregunta» és potser on més ressona el poeta que, eucarísticament, Navarro i jo més hem admirat. Res no m’agrada tant com…

https://vimeo.com/128081735

 

Invitacions: València  ::  Barcelona

» i m p r e s i o n l i b r o s o n l i n e . c o m