Percussió

PERCUSSIÓ

Estri i arma, fèmur
percussor, l’os devorat
d’un esquelet de simi,
brandat per un simi
contra un altre simi.
A les andanes, a l’oficina,
a l’evanescent fons
de l’hipotàlem, l’odissea
recomença eternament
dins la gàbia de l’el·lipsi:
no ha tornat a caure,
l’os llençat, ni a percudir
la superfície de la Terra;
desorbitat, solca
encara eons efímers
de galàxies florescents
entre estels i quàsars
d’humans nonats.
Tronen les timbales.
Estelles i ascles salten.
Víctima i botxí, oblida
el simi, a cada instant,
que l’os canvia sovint
de cos, de mans i de cap.

PERCUSSION

Tool and weapon, the striking
femur, the devoured bone
of an ape skeleton,
wielded by an ape
against another ape.
At the platforms, at the office,
at the vanishing heart
of hypothalamus, the odissey
recommences once and again
inside the ellipse cage:
it has not fallen down again,
the thrown bone, nor has it striken
the Earth’s surface;
out of orbit, it still flies
through ephemeral eons
of blooming galaxies
among stars and quasars
of unborn humans.
Timbales thunder.
Splinters and chips snap.
Victim and executioner, the ape
forgets, at every instant,
that the bone often changes
body, hands and head.

[trad. Isabel Prieto]

«Percussió», de Josep Porcar, del llibre de poemes «Llambreig», Tria Llibres, Barcelona 2013.
> Més vídeo-poemes de «Llambreig»

Tot el vent

dalia blanca m

és l’hora d’açò
i és l’hora d’allò
i és l’hora d’entendre
i és l’hora del toll
i és l’hora del tubercle

el lleó alena
es fon en fang
els ullals cauen
les urpes cauen
una pupil·la cau
dins de dues llàgrimes

un agró
blanc pica gel
un roure alt
obri el sender
la crinera
torna al bres
com saba d’heura
a la rel

n’escolte la música
l’orquestra de dàlies
els seus dits finíssims

neixen

tot el vent
jeu ara als meus peus

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«May», en «Sketches», de Library Tapes

“Ascesi”

En el seu fervor d’ascesi artística, Rilke, a moments, sembla deshumanitzar-se. No ens escandalitzaria gaire veure’l observar amb complaença que en l’esperit de Rodin les “remors de la llar” ocupaven un lloc secundari i que la seva vida quotidiana i els éssers que la constituïen eren “una vall abandonada”; ni l’entusiasme amb què admirava el renunciament de Van Gogh, “aquest car apassionat en qui reviu alguna cosa de sant Francesc”, abandonant-ho tot per la pintura; però és una mica dur de veure’l exalçar Cézanne quan, no volent distreure ni un dia a l’art, delerós de romandre sempre “sur le motif”, com deia ell, es negà a assistir al sepeli de la seva pròpia mare. Rilke és, en aquest punt, un exemple típic d’aquell capgirament de valors que atorga a l’art una categoria religiosa. Els darrers anys de la seva vida, sembla, s’ajustaren a l’ascesi idolàtrica i deshumanitzada que ell admirava en el pintor francès.

Marià Manent, «Lettres (1900-1911), de Rainer Maria Rilke», Quaderns de Poesia, 2, juliol de 1935, p. 27-28.

“Omnientusiasmant”

Em demanes com m’ha anat tot aquest temps? Doncs, com a qui ho ha perdut tot per guanyar-ho tot.

Sovint, és cert, tornava de l’arbreda de Diotima com un embriac de triomf; sovint havia d’anar-me’n per no trair els meus pensaments; talment exultava la joia en mi i l’orgull i la fe omnientusiasmant d’ésser estimat per Diotima.

Llavors anava a buscar les muntanyes més altes, a respirar-ne l’aire pur, i el meu esperit, com es mou una àguila amb les ales acabades de guarir, es movia en la llibertat i s’estenia, com si fos seu, per damunt del món visible; quina meravella! sovint era com si les coses de la terra, purificades i foses com or en el meu foc, engendressin d’elles i de mi una cosa divina; talment s’esvalotava en mi la joia; i com prenia en braços els infants i en el meu cor bategant els estrenyia! com saludava les plantes i els arbres! Hauria desitjat un poder màgic per aplegar a l’entorn de les meves mans generoses, com un petit poble casolà, els tímids cervatells i l’ocellada salvatgina del bosc, de tan venturosament foll com estimava tota cosa.

Però ben aviat tot això s’apagava en mi com s’apaga un llantió, i mut i trist com una ombra romania allà a l’aguait de la vida desapareguda. No volia queixar-me ni consolar-me. L’esperança vaig llençar-la, com un tolit cansat de portar crosses; de plorar, me n’avergonyia, m’avergonyia fins i tot de l’existència. Però a la fi esclatava l’orgull en llàgrimes, i el dolor que m’hauria agradat de negar, m’era agradable i l’acollia com si fos un infant en el meu pit.

«Hipèrion a Bel·larmí» (XXVII), de Friedrich Hölderlin (trad. Ricard Torrents) | versió original

“Proximitats”

A mesura que la proximitat de caire virtual consumeix més atenció i esforços d’aprenentatge, menys temps es dedica a l’adquisició i l’exercici de les habilitats que la proximitat no-virtual requereix. Aquestes habilitats cauen en desús: són evitades, oblidades o, directament, no s’aprenen mai, i es fan servir només quan no hi ha més remei i de mala gana. Utilitzar circumstancialment aquestes facultats pot representar un desafiament summament incòmode, fins i tot insalvable, al punt que no fa sinó convertir la proximitat virtual en una opció més temptadora. Una vegada encarat, el passatge de la proximitat no-virtual a la de caire virtual agafa velocitat pròpia. Sembla autoperpetuar-se; també s’autoaccelera.

Zygmunt Bauman, «Liquid Love: On the Frailty of Human Bonds», Polity Press, 2003.

Espectres

—Gairebé diria que tots nosaltres no som sinó espectres, pastor Manders. No solament les coses que hem heretat del pare i la mare circulen dintre nostre com un fantasma…, no, sinó també les coses que abans hem pensat i cregut, i que són mortes i apagades fa molt temps. Tot això no viu, però ho tenim ficat a dintre, profundament, i no ens en podem deslliurar. Quan prenc un diari i em poso a llegir-lo, veig sorgir espectres entre les ratlles. Em sembla que el país n’és ple, que n’hi ha pertot, que n’hi ha tants com grans de sorra al mar. Per això tots tenim una por horrososa de veure-hi clar.

Henrik IBSEN, «Espectres», Barcelona, Institut del Teatre. [ací la versió catalana de 1910 en línia]

Poeta i mussol, piulades al vol (XII)

That Light whose smile kindles the Univers
Shelley

llambreig amb mussol 2

~·~

Al mar o al desert, per trobar aigua dolça
cal mirar el cel, lligar astres.
Cap cec de set per un rumb a l’horitzó.

001

~·~

També podem mirar cap enfora,
desdenyar bucles, capir l’ensordidora
nit cobaltissa i llarga,
d’estels marinada.

002

~·~

De la mar més vella, solpostada
o solixent, escolta’n la remor del secret
que en la llum birba i a l’ombra ventrella.

003

~·~

Encara que no ho cregues
–i potser ho amagues o t’hi ofegues–
repta al fat:
no segues esperances cegues.

004

~·~

La llum cou, al fanal,
com una dent de llet
que no vol caure mai.
Però la nit, al canal,
s’hi esmola l’ullal.

reflections Venezia

~·~

Aigualides filagarses d’un instant:
del desfer-se sempre en resta l’esborrany.

 005

Caroline Deane

~·~

Serpeges.
Cal·ligrafies rieres negres.
Tinta despentinada.

006

~·~

L’algorisme
dels camins
de les formigues.

007

#afinitats

~·~

BgYQdOgIMAAfkEy

[ Neix el món dintre l’ull > Mishima ]

#afinitats

~·~

Memòria d’elefant, fam de lleó, camí
de formiga: quin animal és guarir, quin
formigueig de vori un ullal per l’aire?

008

~·~

En la claror o en la tempesta, la llum és
aprendre a veure la llum.

009

~·~

Escoltar i poca cosa més, que és una manera
d’escriure, de circumdar la llum, de pressentir
en penombra la imminència d’un desxiframent.

010ungaretti

[ M’illumino / d’immenso. > Ungaretti ]

~·~

La llum s’espiga on la llum cou.

011

~·~

Llunes, campanes, estels sense baranes.
La memòria serà demà un cel.
Nosaltres cometrem ales.

012

~·~

Estimar és l’art
de vetllar l’espurna
i no morir de fred.

000_vinyoli

[ Et correspon ser un fosc ocell de l’alba./ No perdis mai la teva dura força > Vinyoli ]

~·~

L’esperança és l’última rosa que es perd.

013

~·~

000_poma_frost

[ Havia de semblar que no tenia sentit per tenir-ne. > Robert Frost ]

~·~

Tancada com un puny,
la nit encara hi diu
que aquest estel desprén,
somiat dins de la mà,
el teu darrer caliu.

014

~·~

dos rems
una brisa constant
una pell navegable
uns dits vorers
un cor habitable
una illa possible

[ Carta al Rei ]

~·~

015

[ …i un poema és menys una cosa que qualsevol altra obra d’art. > Arendt ]

~·~

Capgirat instant, paladejada mà
o pàmpol, aquesta serà la penúltima
–ho promet, serà la penúltima
nit vessada.

016

~·~

Desllace un vers i la nit es desbotona.

017

~·~

en les nits més llargues, lents
als somnis,  lents els dits,
com cicatrius obrint-se
al comptafils: la llum més
fonda, la veu més
fam, els ulls més
crit

BfflTN5CEAA-IPE

[ So long as men can breathe or eyes can see
So long lives this, and this gives life to thee
> Shakespeare ]

~·~

La nit cau.
La lluna puja.

018

~·~

De no retorn, de continuïtat, cada punt cus
l’instant, fila un camí mentre el sutura.
Cap lluna és l’última gota.

~·~

La façana encesa dels meus veïns
és un electrocardiograma al cor
del gueto. Nadal és un infart.

019

~·~

És de fred o és de por, però no de llum,
l’epilèptic coit del temps en la llàgrima
furtiva que fou gota de suor.

~·~

Basta un llambreig per discernir
la tremolor impassible de les ombres.

~·~

020

[ quan s’esquinça el mur de boira / i torna a #llambrejar el somni blanc > Blai Bonet ]

~·~

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Milonga del poeta» (L. E. Bacalov), per Astor Piazzolla

Tot és plató. Tot és Plató.

Joan Navarro
Presentació a Ca Revolta (València), 21 d febrer de 2014

D’après Llambreig de Josep Porcar

joan navarroUn bleix nàufrag. Alè d’aigua. Flama hipnòtica, el vers. Refracció dels mots que s’esvaren sobre la pantalla. Sobre les pantalles. El tel de l’ull i de la imatge. Quina imatge? La llum que s’escapola sobre la pell del poema. De l’ull plorós. Un calaix ple d’anys. I d’horts. I de gossos. De pors inoculades. De temors patògens. De besllums i d’algues. I els àngels planant sense esma damunt del cap del poeta. Damunt del parpelleig del poema. Del reflex de l’ànima escrita. I el pànic dels carrancs. I la respiració pneumàtica de l’oceà. No de l’oceà, d’aquesta bassa que tremola. D’aquest magí que s’extravia: tigres, núvols, arraps, les coves infernals: L’urc versaire de les galàxies: El vers que cantes, però no dius. Els focs que cremen els entreforcs de la mirada. A les cruïlles de la mirada. Del cor sense pietat del porc. El no-res del viatger omplint-li la closca. El viatge i el pànic. El viatge immòbil dels plecs cerebrals. Ací. Allà. A l’altra banda del cos del planeta. He de comprar fesols de trencar i de la garrofa i donar-me de baixa del sotrac de les pantalles. Ai. Les pantalles. Un tapís de píxels omplint les pantalles. Un grapat de píxels, la pantalla. El cervell. Els espais verticals en blanc. I els horitzontals. Les esplèndides pantalles. Verí de l’enteniment begut. Els alcohols que emboiren. Drenar-los com es drena una marjal, una ferida, treure-li el pus de la vida, aplicar-li una cànula per on s’escolen els fluids infectes. Els alcohols de les lletugues feréstegues. Sota el pont, l’esmerla etílica. Mira com lluu el llos de l’aixada! El tall i l’acer. I la fulla estreta del càvec. Les eines per cavar el tros de la vida. La terra. Per on serpentejava la séquia, un grapat de pòl. I un dia perdràs el quest. El fil. L’esma. La ruïna pairal. Els soferts llits. L’ordit i la trama de la nit quan belen les lluernes en aquest espai que ja no és espai: L’ull del monitor cerebral. El fèmur galàctic que giravolta fluorescent com un tub de neó de Dan Flavin enllà del simi i que ara ocupa el seu lloc en l’ordre de les coses: ser tempesta sota les runes d’una casa. Desendollada la lluna, verí de mamba, de mamba negra i africana, corques les fustes de l’apocalipsi, el seu retaule, la devastació del crani, l’austeritat assassina. A la llinda del vedat, les ovelles refan el budell de la nàusea. Un críptic exministre incommovible. Les pantalles tremoloses. Les pantalles de silenci. La tempesta enlluernada per la persistència de la llum. Quina llum? Per què el poeta desconfia de la persistència de la llum? Una neu inferida. Interferida. Transferida. La vida que continua malgrat la vida. El feliç equilibri de l’arquitectura vegetal. O no. I els versos agrícoles:

Empelta l’hort / i crema la remulla. / I quan la pluja/ assaone al tros / el vol semat / d’aquestes cendres, / aguaita sol / la novella flor / que exhalarà la llum / on tornaràs a néixer. // Rastella ferm / la brossa enterca, / esporga els cucs, / esmena els solcs, / dels veïns respecta / fites i bassals; / arrenglera, anivella, / dignifica els cavallons, / sostova els fraus, / inaugura el reg / i ves a córrer l’aigua / per senders / que encara desconeixes. Empelta l’hort / i crema la remulla, / i, en l’orba nit, / desperta i cull / els udols madurs / del gregal que afina, / com un violí, / entre les noves branques.

I ara, tu, empeltes llamps a contrallum i acotes el moll de l’àngel, l’alfabet de la rosa i del roser. I xafes terra i descobreixes que no hi ha paradisos confortables. I, lluner, dius que tot és boira. A palpentes, enllà i ençà de la frontera. Una pilota groga. Una ampolla de vi buida, un paquet de tabac arrugat, una jaqueta de xandall blau marí, una cinta de l’Ovidi, una sandàlia, una pinça d’estendre: heus ací els objectes d’un poema exhumat. Orfe pescador amb dues canyes. Orfe de germà i un llobarro a l’ham de la vida. El pes de l’esquer. I el mosquit il·lustrat que sobrevola un vers d’Evtuixenko. I el vent de platja que aireja un poema de Dylan Thomas i en fulleja cent més. I una palmera que balla. Escolta aquest esgarip, és de musa o de mussol? De la musa que et farà dir el que vols dir sense haver de dir-ho tot: el nom de les coses que no tenen nom. Ancorat, la vela és el vent i els àngels distrets ignoren la teua existència. Les tentines del jo que vibra. Les passes vacil·lants damunt el terra de les paraules. El moviment elàstic d’allò que es dibuixa per desdibuixar-se. I a l’escenari, entre d’altres, Andreu Vidal, Miquel Peris i Segarra, Alberto Caeiro, Brecht, Trakl, Saramago, Larkin, Yeats, Riba… Tot és Plató. Tot és plató.

 

València, octubre i novembre de 2013