L’andana

Una ovella fuig, no s’escapa.
Roger Aleu

Dits al llenç
com cues de sargantana,
i un bassal d’or
que fou pulmó dissecat
fins a la llàgrima.
La veritat canta.
Samarucs hipnòtics
gronxats pel cerç
n’esquiven l’esgarrapada.
Un tornaveu sec, bosc
endins, multiplica la set
de l’última destralada.
Ulls d’oblit
com caps de sargantana
volen pel cel, ploren
llum, assaonen llim
al fons de la saliva.
Més sang, més sal, més
vida, algú demana.
Ningú, a l’altra banda.
Un cervatell, coixejant,
a beure s’hi atura ara.
Tot ell, al bassal d’or,
és la fulla que hi cau
i l’espanta. Fuig.
Corre, corre, corre.
Jo, a l’andana.