Flor del món

A ma uela

amb-ma-muela-fent-la-paella_q

He recordat la llum als geranis
de la villa, la teua mà agafant
la meua mà sobre el pedrís
de la vella casa de Tosquella,
la mà forta que treia els conills
de la gàbia, la mà que em gratava
l’esquena en llargues nits d’estiu,
la teua mà flor que ha parit
i ha patit tantes coses que no sé
ni sabré mentre et contemple
dormir ara aquesta pau estranya.

Tu ets d’aquest, i no d’un altre, flor
d’un món que fou puny i empenta,
en tu senda i fonda pertinença,
i perfum encara de primaveres
que vindran a dir-me el teu nom.
De quina terra no ets, ho sabem,
davall d’un cel de frontera eterna
on t’ha de batejar de nou qui et plora
des de l’arrel, com un desheretat,
amb el cap entre els genolls.

No has esperat en va, muda,
l’esperança de l’espina al pètal.
Flor com un mirar immarcesible
de llamp i núvol, no t’ha arrancar
d’aquesta sang ja cap xiquet
que t’ha sentit missatgera, uela,
a l’ànima mirada meua, meua,
paraula sempre a la llengua
com un pastís de codonyat.

4 comentaris a “Flor del món

  • 10/6/2014 at 12:53 am
    Permalink

    Els que ens estimem, de vegades ens deixen, tot i que continuem estimant-los i sentint la seua companyia.

  • 10/6/2014 at 9:06 am
    Permalink

    Llei de vida, en diuen. De vida. He pensat sovint que la vida se’ns acosta com aquell bou, i no podem fer res, llevat d’alçar una flor (Agustí Bartra).

  • 10/8/2014 at 9:51 am
    Permalink

    Un poema simplement preciós… I bell és el silenci que ens deixa després d’haver-lo llegit.

  • 10/8/2014 at 11:45 am
    Permalink

    Gràcies, Ramon. Prènsil, el silenci té aquelles mans.

Commentaris tancats.