Something

 

For Once, Then, Something

Others taunt me with having knelt at well-curbs
Always wrong to the light, so never seeing
Deeper down in the well than where the water
Gives me back in a shining surface picture
Me myself in the summer heaven godlike
Looking out of a wreath of fern and cloud puffs.
Once, when trying with chin against a well-curb,
I discerned, as I thought, beyond the picture,
Through the picture, a something white, uncertain,
Something more of the depths—and then I lost it.
Water came to rebuke the too clear water.
One drop fell from a fern, and lo, a ripple
Shook whatever it was lay there at bottom,
Blurred it, blotted it out. What was that whiteness?
Truth? A pebble of quartz? For once, then, something.

Robert Frost

Per una vegada, doncs, alguna cosa*

Els altres se’n burlen quan m’agenollo als brocals,
sempre ullprès per la llum, sense veure res més
en la profunditat del pou que allà on l’aigua
em retorna el llenç brillant de la superfície
m’hi emmirallo sota un cel d’estiu com un déu
coronat amb falgueres i núvols esbufegats.
Una vegada, amb la barbeta sobre la barana,
vaig clissar, com jo pensava, més enllà del llenç,
o a través del llenç, una cosa blanquinosa, difusa,
alguna cosa més, en la fondària, que vaig perdre de cop.
L’aigua va esvair aquella aigua massa clara.
Una gota caigué de la falguera, i vet aquí, una ona
que va sacsejar tot allò que a sota reposava,
ho va esborrar, ho enfonyà. Què era aquella blancor?
La veritat? Un còdol de quars? Per una vegada, doncs, alguna cosa.

* Tot i que Frost empra amb mestria l’hendecasíl·lab, en la versió catalana he optat per la mètrica lliure. Em permetia acostar-me més al sentit i al sentiment del poema sense encongir-lo amb la faixa de la literalitat ni tampoc, sobretot, haver de forçar el ritme i les costures del vers amb mots d’una semàntica menys precisa. Ja ho deia Frost, que també  «poetry is what gets lost in translation», o també aquell epigrama de Borges: «El original es infiel a la traducción».

Tourbillon

alhora es mou i no es mou
René DESCARTES

formigaaldit_500x500

exacte? mai
no hi compta
al vent somiat
un núvol d’or
davall de dits tous
el cranc càlcul d’aigua
a les busques lentes
formigues creuen
córrer a contrallum de tot
com un riu de dents cuquen
fondes pel verd
plor d’un nen la xifra
improbable sempre
el rastre fòssil de l’última
pota de formiga al remolí

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«The apple of my eye», d’Ólafur Arnalds

After the feet of beauty fly my own

 

Oh, think not I am faithful to a vow!
Faithless am I save to love’s self alone.
Were you not lovely I would leave you now:
After the feet of beauty fly my own.

Were you not still my hunger’s rarest food,
And water ever to my wildest thirst,
I would desert you — think not but I would! —
And seek another as I sought you first.

But you are mobile as the veering air,
And all your charms more changeful than the tide,
Wherefore to be inconstant is no care:

I have but to continue at your side.
So wanton, light and false, my love, are you,
I am most faithless when I most am true.

Edna St. Vincent Millay

Del llibre: «A Few Figs from Thistles. Poems and sonnets»

Llegir-ne més

Lluna o ala

 

Others taunt me with having knelt at well-curbs
Always wrong to the light…

Robert FROST

camelia_blanca

mussol, escolta
teu i sol
el brogit d’ales
que t’acuita
que no s’adorm

i si no pots
perquè pots
dir amb pol·len
la camèlia primitiva
que al teu cor glaçà
d’absències tendres
espines

des del fons lívid
tampoc no digues llast
tampoc no en digues pou
tampoc no hi digues mel
negra de llunes

sinó quin vol
digues només quin vol
quin l’abella inhòspita
quin la nit llepassa
quin vol la blava
indòmita que se’n va

aquella sagna
la infinita
la blanca

Moltes nits

balcodecasa

moltes nits he sortit així al balcó
i hi he sentit aquest mateix aire
i aquestes mateixes paraules sordmudes,
i a la punta dels dits he sostingut
la mateixa i impronunciable besllum
de tot allò que en mi no arribava
a fer-se encara gest i comissura

una altra nit al balcó s’abat
i jo he sortit així, com tantes nits,
a deixar-la caure sense cap discussió
que malmeta l’aire que en altres llunes
regnava i no regna i no són

així he sortit moltes nits al balcó,
i ja no sé si tantes n’han sigut prou
per a alguna cosa adorable o probable,
ni si un dia sabran dir que allò era
per esperar un alè o per buscar-lo
—i així és, això: música pretesa, de guitarra
o de violí, amb més vi fora que dins
del cos que implora, que dins del món
que es guareix, com un darrer llambreig,
de tanta llum evanescent i impertèrrita.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Vida perra», de Motel