Percussió

PERCUSSIÓ

Estri i arma, fèmur
percussor, l’os devorat
d’un esquelet de simi,
brandat per un simi
contra un altre simi.
A les andanes, a l’oficina,
a l’evanescent fons
de l’hipotàlem, l’odissea
recomença eternament
dins la gàbia de l’el·lipsi:
no ha tornat a caure,
l’os llençat, ni a percudir
la superfície de la Terra;
desorbitat, solca
encara eons efímers
de galàxies florescents
entre estels i quàsars
d’humans nonats.
Tronen les timbales.
Estelles i ascles salten.
Víctima i botxí, oblida
el simi, a cada instant,
que l’os canvia sovint
de cos, de mans i de cap.

PERCUSSION

Tool and weapon, the striking
femur, the devoured bone
of an ape skeleton,
wielded by an ape
against another ape.
At the platforms, at the office,
at the vanishing heart
of hypothalamus, the odissey
recommences once and again
inside the ellipse cage:
it has not fallen down again,
the thrown bone, nor has it striken
the Earth’s surface;
out of orbit, it still flies
through ephemeral eons
of blooming galaxies
among stars and quasars
of unborn humans.
Timbales thunder.
Splinters and chips snap.
Victim and executioner, the ape
forgets, at every instant,
that the bone often changes
body, hands and head.

[trad. Isabel Prieto]

«Percussió», de Josep Porcar, del llibre de poemes «Llambreig», Tria Llibres, Barcelona 2013.
> Més vídeo-poemes de «Llambreig»

Tot el vent

dalia blanca m

és l’hora d’açò
i és l’hora d’allò
i és l’hora d’entendre
i és l’hora del toll
i és l’hora del tubercle

el lleó alena
es fon en fang
els ullals cauen
les urpes cauen
una pupil·la cau
dins de dues llàgrimes

un agró
blanc pica gel
un roure alt
obri el sender
la crinera
torna al bres
com saba d’heura
a la rel

n’escolte la música
l’orquestra de dàlies
els seus dits finíssims

neixen

tot el vent
jeu ara als meus peus

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«May», en «Sketches», de Library Tapes

“Ascesi”

En el seu fervor d’ascesi artística, Rilke, a moments, sembla deshumanitzar-se. No ens escandalitzaria gaire veure’l observar amb complaença que en l’esperit de Rodin les “remors de la llar” ocupaven un lloc secundari i que la seva vida quotidiana i els éssers que la constituïen eren “una vall abandonada”; ni l’entusiasme amb què admirava el renunciament de Van Gogh, “aquest car apassionat en qui reviu alguna cosa de sant Francesc”, abandonant-ho tot per la pintura; però és una mica dur de veure’l exalçar Cézanne quan, no volent distreure ni un dia a l’art, delerós de romandre sempre “sur le motif”, com deia ell, es negà a assistir al sepeli de la seva pròpia mare. Rilke és, en aquest punt, un exemple típic d’aquell capgirament de valors que atorga a l’art una categoria religiosa. Els darrers anys de la seva vida, sembla, s’ajustaren a l’ascesi idolàtrica i deshumanitzada que ell admirava en el pintor francès.

Marià Manent, «Lettres (1900-1911), de Rainer Maria Rilke», Quaderns de Poesia, 2, juliol de 1935, p. 27-28.

“Omnientusiasmant”

Em demanes com m’ha anat tot aquest temps? Doncs, com a qui ho ha perdut tot per guanyar-ho tot.

Sovint, és cert, tornava de l’arbreda de Diotima com un embriac de triomf; sovint havia d’anar-me’n per no trair els meus pensaments; talment exultava la joia en mi i l’orgull i la fe omnientusiasmant d’ésser estimat per Diotima.

Llavors anava a buscar les muntanyes més altes, a respirar-ne l’aire pur, i el meu esperit, com es mou una àguila amb les ales acabades de guarir, es movia en la llibertat i s’estenia, com si fos seu, per damunt del món visible; quina meravella! sovint era com si les coses de la terra, purificades i foses com or en el meu foc, engendressin d’elles i de mi una cosa divina; talment s’esvalotava en mi la joia; i com prenia en braços els infants i en el meu cor bategant els estrenyia! com saludava les plantes i els arbres! Hauria desitjat un poder màgic per aplegar a l’entorn de les meves mans generoses, com un petit poble casolà, els tímids cervatells i l’ocellada salvatgina del bosc, de tan venturosament foll com estimava tota cosa.

Però ben aviat tot això s’apagava en mi com s’apaga un llantió, i mut i trist com una ombra romania allà a l’aguait de la vida desapareguda. No volia queixar-me ni consolar-me. L’esperança vaig llençar-la, com un tolit cansat de portar crosses; de plorar, me n’avergonyia, m’avergonyia fins i tot de l’existència. Però a la fi esclatava l’orgull en llàgrimes, i el dolor que m’hauria agradat de negar, m’era agradable i l’acollia com si fos un infant en el meu pit.

«Hipèrion a Bel·larmí» (XXVII), de Friedrich Hölderlin (trad. Ricard Torrents) | versió original