“Proximitats”

A mesura que la proximitat de caire virtual consumeix més atenció i esforços d’aprenentatge, menys temps es dedica a l’adquisició i l’exercici de les habilitats que la proximitat no-virtual requereix. Aquestes habilitats cauen en desús: són evitades, oblidades o, directament, no s’aprenen mai, i es fan servir només quan no hi ha més remei i de mala gana. Utilitzar circumstancialment aquestes facultats pot representar un desafiament summament incòmode, fins i tot insalvable, al punt que no fa sinó convertir la proximitat virtual en una opció més temptadora. Una vegada encarat, el passatge de la proximitat no-virtual a la de caire virtual agafa velocitat pròpia. Sembla autoperpetuar-se; també s’autoaccelera.

Zygmunt Bauman, «Liquid Love: On the Frailty of Human Bonds», Polity Press, 2003.

Espectres

—Gairebé diria que tots nosaltres no som sinó espectres, pastor Manders. No solament les coses que hem heretat del pare i la mare circulen dintre nostre com un fantasma…, no, sinó també les coses que abans hem pensat i cregut, i que són mortes i apagades fa molt temps. Tot això no viu, però ho tenim ficat a dintre, profundament, i no ens en podem deslliurar. Quan prenc un diari i em poso a llegir-lo, veig sorgir espectres entre les ratlles. Em sembla que el país n’és ple, que n’hi ha pertot, que n’hi ha tants com grans de sorra al mar. Per això tots tenim una por horrososa de veure-hi clar.

Henrik IBSEN, «Espectres», Barcelona, Institut del Teatre. [ací la versió catalana de 1910 en línia]