Poeta i mussol, piulades al vol (XII)

That Light whose smile kindles the Univers
Shelley

llambreig amb mussol 2

~·~

Al mar o al desert, per trobar aigua dolça
cal mirar el cel, lligar astres.
Cap cec de set per un rumb a l’horitzó.

001

~·~

També podem mirar cap enfora,
desdenyar bucles, capir l’ensordidora
nit cobaltissa i llarga,
d’estels marinada.

002

~·~

De la mar més vella, solpostada
o solixent, escolta’n la remor del secret
que en la llum birba i a l’ombra ventrella.

003

~·~

Encara que no ho cregues
–i potser ho amagues o t’hi ofegues–
repta al fat:
no segues esperances cegues.

004

~·~

La llum cou, al fanal,
com una dent de llet
que no vol caure mai.
Però la nit, al canal,
s’hi esmola l’ullal.

reflections Venezia

~·~

Aigualides filagarses d’un instant:
del desfer-se sempre en resta l’esborrany.

 005

Caroline Deane

~·~

Serpeges.
Cal·ligrafies rieres negres.
Tinta despentinada.

006

~·~

L’algorisme
dels camins
de les formigues.

007

#afinitats

~·~

BgYQdOgIMAAfkEy

[ Neix el món dintre l’ull > Mishima ]

#afinitats

~·~

Memòria d’elefant, fam de lleó, camí
de formiga: quin animal és guarir, quin
formigueig de vori un ullal per l’aire?

008

~·~

En la claror o en la tempesta, la llum és
aprendre a veure la llum.

009

~·~

Escoltar i poca cosa més, que és una manera
d’escriure, de circumdar la llum, de pressentir
en penombra la imminència d’un desxiframent.

010ungaretti

[ M’illumino / d’immenso. > Ungaretti ]

~·~

La llum s’espiga on la llum cou.

011

~·~

Llunes, campanes, estels sense baranes.
La memòria serà demà un cel.
Nosaltres cometrem ales.

012

~·~

Estimar és l’art
de vetllar l’espurna
i no morir de fred.

000_vinyoli

[ Et correspon ser un fosc ocell de l’alba./ No perdis mai la teva dura força > Vinyoli ]

~·~

L’esperança és l’última rosa que es perd.

013

~·~

000_poma_frost

[ Havia de semblar que no tenia sentit per tenir-ne. > Robert Frost ]

~·~

Tancada com un puny,
la nit encara hi diu
que aquest estel desprén,
somiat dins de la mà,
el teu darrer caliu.

014

~·~

dos rems
una brisa constant
una pell navegable
uns dits vorers
un cor habitable
una illa possible

[ Carta al Rei ]

~·~

015

[ …i un poema és menys una cosa que qualsevol altra obra d’art. > Arendt ]

~·~

Capgirat instant, paladejada mà
o pàmpol, aquesta serà la penúltima
–ho promet, serà la penúltima
nit vessada.

016

~·~

Desllace un vers i la nit es desbotona.

017

~·~

en les nits més llargues, lents
als somnis,  lents els dits,
com cicatrius obrint-se
al comptafils: la llum més
fonda, la veu més
fam, els ulls més
crit

BfflTN5CEAA-IPE

[ So long as men can breathe or eyes can see
So long lives this, and this gives life to thee
> Shakespeare ]

~·~

La nit cau.
La lluna puja.

018

~·~

De no retorn, de continuïtat, cada punt cus
l’instant, fila un camí mentre el sutura.
Cap lluna és l’última gota.

~·~

La façana encesa dels meus veïns
és un electrocardiograma al cor
del gueto. Nadal és un infart.

019

~·~

És de fred o és de por, però no de llum,
l’epilèptic coit del temps en la llàgrima
furtiva que fou gota de suor.

~·~

Basta un llambreig per discernir
la tremolor impassible de les ombres.

~·~

020

[ quan s’esquinça el mur de boira / i torna a #llambrejar el somni blanc > Blai Bonet ]

~·~

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Milonga del poeta» (L. E. Bacalov), per Astor Piazzolla

Tot és plató. Tot és Plató.

Joan Navarro
Presentació a Ca Revolta (València), 21 d febrer de 2014

D’après Llambreig de Josep Porcar

joan navarroUn bleix nàufrag. Alè d’aigua. Flama hipnòtica, el vers. Refracció dels mots que s’esvaren sobre la pantalla. Sobre les pantalles. El tel de l’ull i de la imatge. Quina imatge? La llum que s’escapola sobre la pell del poema. De l’ull plorós. Un calaix ple d’anys. I d’horts. I de gossos. De pors inoculades. De temors patògens. De besllums i d’algues. I els àngels planant sense esma damunt del cap del poeta. Damunt del parpelleig del poema. Del reflex de l’ànima escrita. I el pànic dels carrancs. I la respiració pneumàtica de l’oceà. No de l’oceà, d’aquesta bassa que tremola. D’aquest magí que s’extravia: tigres, núvols, arraps, les coves infernals: L’urc versaire de les galàxies: El vers que cantes, però no dius. Els focs que cremen els entreforcs de la mirada. A les cruïlles de la mirada. Del cor sense pietat del porc. El no-res del viatger omplint-li la closca. El viatge i el pànic. El viatge immòbil dels plecs cerebrals. Ací. Allà. A l’altra banda del cos del planeta. He de comprar fesols de trencar i de la garrofa i donar-me de baixa del sotrac de les pantalles. Ai. Les pantalles. Un tapís de píxels omplint les pantalles. Un grapat de píxels, la pantalla. El cervell. Els espais verticals en blanc. I els horitzontals. Les esplèndides pantalles. Verí de l’enteniment begut. Els alcohols que emboiren. Drenar-los com es drena una marjal, una ferida, treure-li el pus de la vida, aplicar-li una cànula per on s’escolen els fluids infectes. Els alcohols de les lletugues feréstegues. Sota el pont, l’esmerla etílica. Mira com lluu el llos de l’aixada! El tall i l’acer. I la fulla estreta del càvec. Les eines per cavar el tros de la vida. La terra. Per on serpentejava la séquia, un grapat de pòl. I un dia perdràs el quest. El fil. L’esma. La ruïna pairal. Els soferts llits. L’ordit i la trama de la nit quan belen les lluernes en aquest espai que ja no és espai: L’ull del monitor cerebral. El fèmur galàctic que giravolta fluorescent com un tub de neó de Dan Flavin enllà del simi i que ara ocupa el seu lloc en l’ordre de les coses: ser tempesta sota les runes d’una casa. Desendollada la lluna, verí de mamba, de mamba negra i africana, corques les fustes de l’apocalipsi, el seu retaule, la devastació del crani, l’austeritat assassina. A la llinda del vedat, les ovelles refan el budell de la nàusea. Un críptic exministre incommovible. Les pantalles tremoloses. Les pantalles de silenci. La tempesta enlluernada per la persistència de la llum. Quina llum? Per què el poeta desconfia de la persistència de la llum? Una neu inferida. Interferida. Transferida. La vida que continua malgrat la vida. El feliç equilibri de l’arquitectura vegetal. O no. I els versos agrícoles:

Empelta l’hort / i crema la remulla. / I quan la pluja/ assaone al tros / el vol semat / d’aquestes cendres, / aguaita sol / la novella flor / que exhalarà la llum / on tornaràs a néixer. // Rastella ferm / la brossa enterca, / esporga els cucs, / esmena els solcs, / dels veïns respecta / fites i bassals; / arrenglera, anivella, / dignifica els cavallons, / sostova els fraus, / inaugura el reg / i ves a córrer l’aigua / per senders / que encara desconeixes. Empelta l’hort / i crema la remulla, / i, en l’orba nit, / desperta i cull / els udols madurs / del gregal que afina, / com un violí, / entre les noves branques.

I ara, tu, empeltes llamps a contrallum i acotes el moll de l’àngel, l’alfabet de la rosa i del roser. I xafes terra i descobreixes que no hi ha paradisos confortables. I, lluner, dius que tot és boira. A palpentes, enllà i ençà de la frontera. Una pilota groga. Una ampolla de vi buida, un paquet de tabac arrugat, una jaqueta de xandall blau marí, una cinta de l’Ovidi, una sandàlia, una pinça d’estendre: heus ací els objectes d’un poema exhumat. Orfe pescador amb dues canyes. Orfe de germà i un llobarro a l’ham de la vida. El pes de l’esquer. I el mosquit il·lustrat que sobrevola un vers d’Evtuixenko. I el vent de platja que aireja un poema de Dylan Thomas i en fulleja cent més. I una palmera que balla. Escolta aquest esgarip, és de musa o de mussol? De la musa que et farà dir el que vols dir sense haver de dir-ho tot: el nom de les coses que no tenen nom. Ancorat, la vela és el vent i els àngels distrets ignoren la teua existència. Les tentines del jo que vibra. Les passes vacil·lants damunt el terra de les paraules. El moviment elàstic d’allò que es dibuixa per desdibuixar-se. I a l’escenari, entre d’altres, Andreu Vidal, Miquel Peris i Segarra, Alberto Caeiro, Brecht, Trakl, Saramago, Larkin, Yeats, Riba… Tot és Plató. Tot és plató.

 

València, octubre i novembre de 2013

Empelt

a

Que un poema és faça cançó potser és una de les coses més gratificants per a un poeta. La traducció de versos a notes musicals, l’art de la paraula/imatge feta música, té un poder suggeridor extraordinari. Aquest escrit, així com la recreació visual que en fa el videoclip següent, vol expressar el meu sentit agraïment al cantautor Artur Álvarez, que va voler musicar «Empelt (Cançó de reviscolament)», poema que tanca la segona part de «Llambreig». La peça forma part del CD presentat la setmana passada, «Entre versos i pinzells contemporanis», on el cantautor posa música als versos de catorze poetes de les comarques castellonenques, acompanyats visualment amb sengles obres pictòriques d’artistes d’aquestes terres. Tot i la col·laboració desinteressada d’El Pont Cooperativa de Lletres, l’esforç d’Artur, com podeu imaginar, ha estat enorme. El resultat: un mural exuberant i polifònic que dóna compte del vigor i el rigor dels nostres creadors, i dels seus combats individuals i col·lectius al nord del País Valencià. El poema «Empelt» va ser escrit en uns peculiars instants de canvi i reflexió (2007), durant els inicis d’allò que en vam dir crisi. Els versos examinen el temps que hem estat arrossegant una rajola descomunal  –una làpida, en podríem dir, un llast personal i social absolutament funest–, i recorda allò que el meu avi practicava als arbres dels horts exhaustos: l’empelt.