Khipu

quanta llum llum
quanta mà distància
quanta mirada llunyania
quanta absència exacta
quantes ombres s’emprova
quanta por filagarsa

quanta veu no alça un pont
quants ocells dues ales
quantes formigues la nit
quantes nits un somni
quanta nit adormir-se
quants dits als ulls

quin silenci

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Inca Yuyo», de Perotá Chingó

Novena

any llum, cor lluny

nits en flor entre
el cap i el cor foren
ulls    uns ulls    els ulls
un any llum

illes d’aigua
galta avall els clouen
quan respirar pronuncia
un cor lluny

And fair needs foul

CRAZY JANE TALKS WITH THE BISHOP

de William Butler Yeats

I met the Bishop on the road
And much said he and I.
‘Those breasts are flat and fallen now,
Those veins must soon be dry;
Live in a heavenly mansion,
Not in some foul sty.’

‘Fair and foul are near of kin,
And fair needs foul,’ I cried.
‘My friends are gone, but that’s a truth
Nor grave nor bed denied,
Learned in bodily lowliness
And in the heart’s pride.

‘A woman can be proud and stiff
When on love intent;
But Love has pitched his mansion in
The place of excrement;
For nothing can be sole or whole
That has not been rent.’

JOANA LA BOJA PARLA AMB EL BISBE

(versió de Josep Porcar)

Em vaig topar el bisbe, de camí,
i molt, ell i jo, havíem de parlar.
‘Ara tens tous i caiguts aquests pits,
aviat les venes se t’assecaran,
malda per viure en un casal bonic
i no en una porquera repugnant’.

‘Emparentats, el fàstic i l’encant
van sempre de la mà’, li vaig cridar.
‘Marxaren els amics, però és veritat,
mai no em van negar el llit ni la tomba,
perquè de cos i cor ensinistrats
ells varen nedar i guardar la roba.

‘Una dona pot ser altiva i formal
quan en l’amor posa la seua fe;
però l’amor ha alçat el seu casal
en el lloc de l’excrement;
perquè res no pot ser íntegre i sa
si abans no ha patit cap crebantament’.

Poeta i mussol, piulades al vol (XIII)

M’inclino / i beso la terra que serva l’empremta / del cor sobre el llim.
Concepció G. MALUQUER

Pot d’un profund silenci / sorgir un so clar. / Tocar una roca amb molsa / consola.
Joan VINYOLI

BrmUgyXIgAARakx.jpg-large

~·~

Arestes que no encaixen, rajoles
que no acoblen, remor sostinguda
d’escantells que s’acomoden.

Runes, rajoles, manises

~·~

Carrers no, murs.
Fantasmes travessats
per hams de pluja.

By3RqyeIIAAfY88.jpg-large

~·~

En tota fita de baladre
reverbera la sang d’un lladre.

Baladre

~·~

Puja la nit en flor.

Bs7c-UUIQAEHF25.jpg-large

#AlliumCaeruleum

~·~

aquesta llum et recorda saba
de memòria et sap branques
amunt et travessa
i és de figuera

#bacora

~·~

Jocs de cintura, genolls vençuts,
del seny al despreniment, tot és pols
entre l’alè que boxeja i el vent.

#dribbling

~·~

Ull de rou l’última llàgrima.
De tan blanca, impura, cobaltissa
sagna la negra infinita
flor impossible.

nit cobaltissa

~·~

En Braille i de memòria,
com un vals lent sobre l’absent
pell dels dies, dits
en silenci.

~·~

Tot propici per capbussar-se
en raucs de granota absorta.

~·~

Impossible acabar un poema intolerant
a la natural propensió de l’oblit.
Besllum de boira, la memòria
només rauca; no verbalitza fronteres.

~·~

Obertes enlaire, rels
al vent i tecles blaves.
Al cel arbrades,
trenquen l’horitzó
pianos on jo hi veig
dues cames!

~·~

Finestres obertes. Vents d’ales
remotes assaonen tanys ínfims.
Només això m’explica el misteri
del sabor de l’avellana en dies de pluja.

~·~

Eixam de nàufrags o illes
de sal, estels sense norai.
Cucs de l’ham! Tampoc no dura
la nit més nit que mai!

Marineria

~·~

Tèrboles llàgrimes brollen i la pell
amb la màscara condecoren: no revelar
cap mentida amb la veritat que corquen.

plor

~·~

Punt de sutura al mot que supura,
temps d’usura i fe que s’usurpa.

~·~

mar que es desfà,
salze que no reposa,
pel vi trèmul, com una rosa,
visc de l’aire daurat

L’aire daurat

~·~

Quanta mirada dura l’amor que estimem sempre?

Manuscrit de Josep Porcar

~·~

També fou vida, veritat i bellesa la poesia
d’aquells que no coneixien la poesia
i en veure la mar per primera vegada
van dir: —El gran riu!

~·~

Dir i reverdir. Al somni el cuc torna d’ahir. #rêver

~·~

De mi desprès, fulla. Després de mi, aire.

Mural de mussol

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Owls» de Cocoon

Man be my metaphor

EN EL CENTENARI DEL NAIXEMENT DEL POETA DYLAN THOMAS
WEBS DEL CENTENARI: dylanthomas.com | dylanthomas100.org

Veu: Dylan Thomas

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

IF I WERE TICKLED BY THE RUB OF LOVE

Dylan_Thomas_mIf I were tickled by the rub of love,
A rooking girl who stole me for her side,
Broke through her straws, breaking my bandaged string,
If the red tickle as the cattle calve
Still set to scratch a laughter from my lung,
I would not fear the apple nor the flood
Nor the bad blood of spring.

Shall it be male or female? say the cells,
And drop the plum like fire from the flesh.
If I were tickled by the hatching hair,
The winging bone that sprouted in the heels,
The itch of man upon the baby’s thigh,
I would not fear the gallows nor the axe
Nor the crossed sticks of war.

Shall it be male or female? say the fingers
That chalk the walls with green girls and their men.
I would not fear the muscling-in of love
If I were tickled by the urchin hungers
Rehearsing heat upon a raw-edged nerve.
I would not fear the devil in the loin
Nor the outspoken grave.

If I were tickled by the lovers’ rub
That wipes away nor crow’s-foot nor the lock
Of sick old manhood on the fallen jaws,
Time and the crabs and the sweethearting crib
Would leave me cold as butter for the flies,
The sea of scums could drown me as it broke
Dead on the sweethearts’ toes.

This world is half the devil’s and my own,
Daft with the drug that’s smoking in a girl
And curling round the bud that forks her eye.
An old man’s shank one-marrowed with my bone,
And all the herrings smelling in the sea,
I sit and watch the worm beneath my nail
Wearing the quick away.

And that’s the rub, the only rub that tickles.
The knobbly ape that swings along his sex
From damp love-darkness and the nurse’s twist
Can ever raise the midnight of a chuckle,
Nor when he finds a beauty in the breast
Of lover, mother, lovers, or his six
Feet in the rubbing dust.

And what’s the rub? Death’s feather on the nerve?
Your mouth, my love, the thistle in the kiss?
My Jack of Christ, born thorny on the tree?
The words of death are dryer that his stiff,
My wordy wounds are printed with your hair.
I would be tickled by the rub that is:
Man be my metaphor.

SI EL FREC D’AMOR EM FEIA PESSIGOLLES

Trad. Isidre Martínez i Marzo

Si el frec d’amor em feia pessigolles,
el parany d’una al·lota que em furtà per ser seu,
per la seua molsa m’obriria pas, trencant-se’m la bena de les fibres.
I si les pessigolles, vermelles com vedell,
encara em treien dels pulmons una rialla,
no tindria jo por de la poma ni del diluvi,
ni de la mala llet de la primavera.

Serà mascle o femella? diuen les cèl·lules,
i cauen les prunes com foc de la carn.
Si em feia pessigolles l’obscura cabellera,
l’os alat que brostà als talons,
la ronya de l’home en les cuixes de l’infant,
no tindria por de la forca ni l’estral,
ni dels bastons oblics de la guerra.

Serà mascle o femella? diuen els dits dibuixant
amb guix a les parets minyones verdes i els seus homes.
No tindria por del “no hi ha més remei” de l’amor
si em feia pessigolles la fam, múrria com és,
assajant l’escalf damunt d’uns nervis crus en punta.
No tindria por del diable en pèl,
ni de la tomba francament dita.

Si el frec dels amants em feia pessigolles,
el frec que no neteja la pota de la graula ni un pany
sobre maixelles caigudes de l’antiga humanitat malalta,
el temps, els crancs, l’entranyable pessebre,
em deixarien fred com mantega per a mosques,
i la mar d’escumes m’ofegaria
així que mor al turmell de les núvies.

Aquest món és meitat del dimoni i meitat meu,
miserable quan les drogues consumeixen una noia
irritant el capoll que fen el seu esguard.
La cama d’un vellard, ossos que són de la meva ossada,
i tots els arengs que ensumen l’oceà:
m’assec i llambrego el llambric davall l’ungla
menjant-se’m la pell.

És aquesta la qüestió, l’únic frec que pessigolleja.
El mico bonyegut que se la pela des de la foscúria
d’un amor humit i la trena de la infermera, no poden mai
suscitar una riota a mitjanit,
ni quan ell troba la bellesa al pit de l’amant,
de la mare, dels amants, o els seus sis peus
en la fregadissa de la pols.

Quina és la qüestió? La ploma de la mort a punt?
La teva boca, amor meu, el card dins el bes?
El col·lega Jesucrist ficat en un mal pas?
Les paraules de la mort estan més eixutes que els mateixos morts,
les ferides, xerraires, les porto escrites pels teus cabells.
Prou que em divertiria amb aquest refrec:
home, sigues tu la meva al·legoria.

Ací totes les traduccions d’Isidre Martínez i Marzo

L’andana

Una ovella fuig, no s’escapa.
Roger Aleu

Dits al llenç
com cues de sargantana,
i un bassal d’or
que fou pulmó dissecat
fins a la llàgrima.
La veritat canta.
Samarucs hipnòtics
gronxats pel cerç
n’esquiven l’esgarrapada.
Un tornaveu sec, bosc
endins, multiplica la set
de l’última destralada.
Ulls d’oblit
com caps de sargantana
volen pel cel, ploren
llum, assaonen llim
al fons de la saliva.
Més sang, més sal, més
vida, algú demana.
Ningú, a l’altra banda.
Un cervatell, coixejant,
a beure s’hi atura ara.
Tot ell, al bassal d’or,
és la fulla que hi cau
i l’espanta. Fuig.
Corre, corre, corre.
Jo, a l’andana.

Encara

ha de dolerme aún,
como clavo que cierra un ataúd!
César VALLEJO

Encara quan torna, i no,
el deix mut d’aquell tacte
que em tocava, i no, menys
que una pota de formiga
o un tel de boira a la pell,
encara així en prenc nota, a mà,
a l’haure de l’entrega absent
i, una a una, per estricte ordre
d’enlairament, atenc les cendres
envolades com un no-res pletòric
on em sé, amb escreix, al meu cor
retornat i pobre, afortunadament.
Encara quan torna, i no, infinit,
aquell aire alè menys que aire,
a la memòria d’un pèl somogut
en sóc fidel i, a l’espill esvanit,
desclòs desgavell de claus
i de taüts, el silenci hi respire.
Per si algú pregunta, o no,
com puc, com sóc lliure, com
el foc i, encara, com l’ocell.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Música: «Infra 6», de Max Richter | Veu: Josep Porcar