Cançó de lluna per a bressar somiadors

-moon-a

Al teu món
puja la lluna
que jo veig.

És lluny.
I un altre.
I no hi és.

Al meu món
puja la lluna
que tu veus.

És lluny.
I un altre.
I no hi és.

A la lluna,
en dos móns,
en puja un.

No és nostra.
No és una altra.
I sempre hi és.

No és lluny.
Toca-la.
És ben a frec.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Gira-sols mirant la lluna», de Miquel Abras

A una dona que passa

passanteAutor: Charles Baudelaire
De l’obra: «Les flors del mal»
Música: «Corale», de Ludovico Einaudi
Veu: Josep Porcar
Versió catalana: Xavier Benguerel

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

 

A una dona que passa

Udolava entorn meu el carrer eixordador.
Alta, minsa, en gran dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
capalçant, balançant la randa i el fistó;

amb sa cama d’estàtua, noble i àgil camina.
Jo bevia, crispat com un extravagant,
dins el seu ull, cel lívid que el torb va congriant,
amb el plaer que mata, la dolçor que fascina.

Un llamp… després la nit! –Fugitiva beutat
que em retorna a la vida tot d’una amb la mirada,
mai més no et podré veure sinó en l’eternitat?

On? Molt lluny!, massa tard! o ‘mai més’ tal vegada!
Car jo ignoro allà on fuges, tu d’on vaig no en saps re,
oh tu que hauria amat, oh tu que ho vas saber.

A une passante

La rue assourdissante autour de moi hurlait.
Longue, mince, en grand deuil, douleur majestueuse,
Une femme passa, d’une main fastueuse
Soulevant, balançant le feston et l’ourlet;

Agile et noble, avec sa jambe de statue.
Moi, je buvais, crispé comme un extravagant,
Dans son oeil, ciel livide où germe l’ouragan,
La douceur qui fascine et le plaisir qui tue.

Un éclair… puis la nuit! — Fugitive beauté
Dont le regard m’a fait soudainement renaître,
Ne te verrai-je plus que dans l’éternité?

Ailleurs, bien loin d’ici! trop tard! jamais peut-être!
Car j’ignore où tu fuis, tu ne sais où je vais,
O toi que j’eusse aimée, ô toi qui le savais!

Com si depengués de tu, d’açò que escrius

El meu homenatge a Vicent Andrés Estelles en els 20 anys de la mort del poeta
Veu: Josep Porcar
Música: «Underwood», de Ludovico Einaudi

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Vicent-Andres-Estelles_RTVIMA20120425_0155_11El poema

En un petit quadern que tens sobre els genolls
escrius com si les teues paraules,
com si tot el que escrius, amb una lletra breu,
fins i tot acurada,
anàs a necessitar-ho alguna persona, urgentment,
abans de tirar-se el grapat d’aigua matinal a la cara
i sortir al carrer:
com si depengués de tu, d’açò que escrius,
molt lent, amb tant d’amor,
la salvació d’una persona.
Si no escrivisses ara no podries dormir,
i potser la consciència, insomne, t’acusaria.
No saps per a qui escrius, per què escrius.
Una sintaxi elemental, unes paraules clares.
Recolzes el quadern als teus genolls
i tenaçment escrius al teu llit revoltat.
De sobte no podries dormir si no escriguesses,
una darrera l’altra, unes poques paraules.
Paraules per a ningú; és a dir, paraules per a tothom.
Qui sap? Ningú no sap res de res, res.
Després del seu treball diari, un home escriu
amb una lletra lenta, petita, clara, amarga.

Vicent Andrés Estellés

Obra completa, “Sonata d’Isabel”, 3i4, sèrie «la unitat», num. 137, sota l’epígraf de “Poemes esparsos”.

Poeta i mussol, piulades al vol (IV)

Toco les llunes que habiten el teu front, /
els rems d’or de la teva veu callada.
Agustí Bartra

tumblr_m4ocwzKYWk1qzdzano1_1280

~:~

Les ales que no volen
la lliguen a la branca.
El blanc vola.
El negre s’agarra.
La llum s’arqueja.
La lluna, sense mans,
no arribarà a plena.

~:~

Ningú no m’espera, el silenci canta
i, de la lluna, n’aprenc la dansa
que, muda i lenta, em desfà l’estàtua.

~:~

Córrer i vent.
En contra: vas lent, però controles.
Sense: vigila de no arribar a un lloc
on no havies pensat anar-hi.
A favor: descansa.

~:~

Ja t’has fet brogit d’ales,
alè al vent sense baules
i, al meu cor, vol remor,
només llum, només mot
i només aire.

~:~

Sóc una font de set.
Si no em beus, em bec
i en mi torne, au de neu,
a ser aigua, riu i ple.

~:~

Aquesta set de llum
no pot ser una font de nits
negres.

~:~

Orfe de la pluja, nàufrag
al desert, amarat bec
de la meua set.

~:~

M’inunda la set.

~:~

És primavera perquè floreix; no perquè florir espera.
I, si espera, és perquè cerca, i no a l’inrevés,
ni de genolls, ni viceversa.

~:~

Va descórrer la cortina.
Va obrir la finestra. L’aire
entrava: llum, llavis, llençols.
Alenades, quatre mans al vol
despentinaven la tarda.

~:~

Coses, cases… Cossos!
Si els gaudiu, tot pesa més;
fora d’ells, us manca l’alè.
Però no culpeu, si de solatges
viviu, l’amor sense fre.

~:~

Que passen si, passant,
d’aquesta absència a frec,
d’aquest present en fuga,
se’n trenca la constant.
Fam i serp,
en tu es belluga l’instant.

~:~

Si és foc, no llum
que crema, cap llum,
en contra teu, pot ser
encesa.

~:~

Orbat de cos, animal,
fa la guerra, al fosc mirall,
a un exèrcit de tristesa:
nit, sal negra, bleix!
Als ulls la besa i no es rendeix.

~:~

De llindar en llindar, de la joia
al silenci, d’alenar a tossir,
funàmbul somnàmbul, a viure
em proscric entre entendre i sentir.

~:~

L’entomòleg punxa l’ull
amb busques afuades.
L’ombra talla, diagonal,
el punt de fuga de l’instant.

Joan Baptista Porcar, «Portuària» 1946

~:~

Amb les pedres d’un mur he construït un pont.
Ara que només la nit el travessa…
piulada inacabada

~:~

Per què un déu, si tenim dos blaus?
Esperant un raig de sol, desdentada
boca negra, som la nit amb horitzó.

Desert de les Palmes, 18 de març 2013

~:~

Pensar és el paisatge.
Sentir, escriure’l, ha de ser l’aire.
Talaia de de guaita, m’assec,
bec la llum i m’emmiralle

Desert de les Palmes, 18 de març 2013

~:~

De la mar a la muntanya
sóc els ulls de tots els vents;
una altra onada al meu esguard
esfondraria la muralla.

Desert de les Palmes, 18 de març 2013

~:~

Per un somni clar sis llunes branden.
En aquest cel ressonen. Les set.
Estabornit, el cor no té batecs sinó campanes.

Al balcó de l’exili, 17 de març de 2013

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Goodnight moon», per Shivaree

Poeta i mussol, piulades al vol (III)

We’re after the same rainbow’s end, waitin’ ‘round the bend.
Johnny Mercer

piuladesmussol3

~:~

Treure una cadira del lloc on sempre ha estat
i ensopegar durant dies amb un buit.

~:~

Tot això que fas és
el que realment necessites fer
per canviar les coses que vols canviar?

Bauman, gràcies

~:~

Dues lluernes, en nit d’ulls oberts,
gronxaren la llum dels meus somnis.
El seu sol llostreja i toca el bres.

A Reis Juan i Laura Borràs

~:~

Flama tibada, fora de camp,
incorpòria llum penetrant,
inunda l’estança l’amant.

«Dànae», Rembrandt, 1636

~:~

Branca o arrel, el centaure
es fon en nit opalescent:
ni terra ni cel.

«Aether i Hémèra», Bourdelle, 1911

~:~

Hi ha mots que el silenci pronuncia,
però el seu eco també és silenci.
Hi ha mots que la veu pronuncia,
però el seu eco és el mateix silenci.

~:~

-Això que has dibuixat què és, Lara?
-Això és la xemeneia d’un cor.

Lara (4 anys)

~:~

Oceà en calma,
de tempesta ple;
silencis que suren,
mots a destemps,
expliquen onades
de la sirena que calla
amb ulls de mar.

~:~

Córrer esmunyedís, pres
per les ínfimes mans
de la pluja, bateig
de la pell assedegada,
com renàixer des dels ulls
d’un xiquet que plora.

~:~

Curull de terra promesa,
plegue roba i amuntone exilis.
Lluny de tot, torne a mi:
seré només camí i paraula despresa.

~:~

Admire el pecat
de no estar treballant,
de mirar les estrelles,
de parlar de filosofia.

«Incest d’ànimes», Osbert, 1896

~:~

Mots contra el vidre,
baf a la mirada,
el camí s’emboira,
el silenci esclata.

~:~

Muda, la mirada ens inunda:
tot paisatge és un autoretrat.

«Le calme de l’eau», Osbert, 1918

~:~

Són arbres, no barrots;
obri els ulls, escull sender,
respira el bosc.

«Le mystère de la nuit», Osbert, 1897

~:~

Cambra de bany.
Em rente els ulls:
cada mirall és el mirall.
Pare l’orella al vidre fred
on giravolta, encés,
el calidoscopi d’un batec.

~:~

La nit és una pell
de pigues blanques, sal
de mar negra, silenci
tacat de tu.

~:~

Dimarts eterns, mar
de beure, mort
de viure, sóc
un verm i sóc lliure.
Sense tu, visc en mi
i et sent riure.

~:~

La memòria arrapada
al cantó d’un llit
conté més veritats
que qualsevol enciclopèdia.

~:~

Si no aprén la solitud,
quan enlluerna s’enlluerna:
el farer que s’il·lumina
és el primer nàufrag.

~:~

La llibertat és
almenys una mirada.
Recolzada a la barana,
els seus ulls ho diuen tot.

«El balcó», Manet, 1869

~:~

Si escric versos que ni tan sols jo
no sabria explicar és, en part,
perquè tinc la necessitat de dir
coses que de mi necessitaré desxifrar.

~:~

Arrapats, ben a frec,
dos cossos absents
són també l’animal
que exhala l’alè
que respirem.

~:~

Als dits, als llavis, al cor
obri esquerdes el magma.
Els volcans poden ser
previsibles, no evitables.

~:~

La meva mà no es mourà mai
del món secret on la lluna
la va il·luminar.

~:~

El poema que acabe emmudeix
com aquest silenci després
de ploure, com un animal adormit,
com el seu darrer rastre, forat
de glaç en la nit.

~:~

Quan, al present, entra menys el passat
i el passat comença a ser només passat,
el present no arriba a ser present.
Del futur, ni parlar-ne.

~:~

En el llenguatge de l’amor, la mà
és immensament més rica que el diccionari.
Cap gramàtica pot abastar la tendresa.

~:~

Per tu he travessat l’alba,
per tu he travessat el vespre
i, ara, per tu travessat,
la nit en blanc i encesa.

~:~

Els udols cap endins
no ressonen; mosseguen
com ullals de llop
entre les costelles.

~:~

Erigit amb absurdes geometries,
corre l’home fosc; hi perd carn, pes
i, trencadís, negra espurna,
amb l’aire es fon.

~:~

la passió que sou,
que us mou i us clou,
que és pou i és jou,
que és rou i ens plou
l’amor que cou
i mai no és prou.

~:~

Córrer i córrer dins
l’espill, horitzó enllà,
lluny, minvant, com un ocell
marca el punt d’un darrer vers
i s’esvaneix.

~:~

Som l’ocell i som l’ala
i, entre misèries i cels trencats,
l’aire.

~:~

Els pocs centímetres
que ens falten per a tocar la lluna
es fan volant.

~:~

L’esperança és
l’última rosa
que es perd.

~:~

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Moon River», de Henry Mancini, amb lletra de Johnny Mercer i veu d’Audrey Hepburn

Passen

Versió MP3

PASSEN

Passen lentes, surant,
com espectres entre els arbres,
com udols solcant el bosc.
Passen fredes, com un tren
en la frontera de països
plens d’hivern. Passen.

Passen sordes, esteses
com llençols, com cançons,
com mans de nit nafrades
que, al filferro del balcó,
almoinen dits de llum
a cada fil de lluna. Passen.

Passen. Tornant de tu, a mi
no tornen les verdes mans
que un dia foren meues.
Passen, anhelants, esguards
que ja no miren, tornaveus
de fe inclement, llindar
esbalaït de marees i campanes.
Passen. Les hores sense tu.

Passen. Passen. Passen.

Josep Porcar
17 de març de 2013

Selene

selene_lluna
Punt de llibre, punt de llum,
cada dia i cada nit,
àngel, somni i melodia,
dorm la lluna al meu llit.

 

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Moonlight serenade», de Glenn Miller