Poeta i mussol, piulades al vol (VII)

absença és lo verme *
Ausiàs March

mussol7

~.~

M’agradaria fer el cant
de l’esperança que no he perdut,
de la solitud que no m’espera.
M’agradaria.
L’anhel és el poema.

~.~

Els dies no compten.
Contarem l’única nit
que està passant
des del primer dia.
Lluu.

~.~

Un breu parpelleig, un batre d’ales
i, rou de sirena, la nit cau per tu,
galtes avall, dins d’una llàgrima negra.

~.~

Lluitar insistentment pot ser una trista rendició
i, en canvi, pair a temps una rendició digna
pot ser una manera de continuar lluitant.

~.~

Ni dia ni nit: horabaixa i albada,
com una lluna al sol, sóc vespre
que desperta i matinada que no dorm.

~.~

De somnis afamada, t’esmoles, sola,
estels que et plouen com espases
i a la boca la nit se t’embafa,
mordassa de paraules segrestades.

[ t‘has d‘anar oblidant de tu > Estellés ]

~.~

La mateixa porta i el mateix pany,
però la clau que obria no tanca.

~.~

L’horitzó és un estiu amb horitzons.

~.~

Amb boç, morral o mordassa,
el batec de qui vola no calla.

~.~

Oasi o miratge, quin paradís rastreja
aquest alè trencadís, aquest enyor a ràfegues,
aquesta brisa perduda en la cartografia infinita?

~.~

Com un gos se m’escapa l’ombra,
ham de record i desig,
un quall fosc de mi
a trenc d’ona.

trencdombra

~.~

Aire d’ales,
vol i alè,
tot fuig
gota a gota,
baf després.

~.~

Racó de safirs, la nit
té encara els ulls
que et miraves, turquina,
en un ulls color d’horitzó
fos, de vespre anant-se,
de frontera esvaïda.

~.~

Perquè el bitllet és sempre d’anada
i el de tornada un miratge al desert
dels qui guarden la roba o perden la pell.
Podeu ajornar l’infinit?

#fil

~.~

Fulla surant, de morera blanca, sense ales.
Aquest arbre és escoltar-te, fressa de verms
a la gola, llengua sedosa en la veu de l’aire.

~.~

Córrer per sentir, sense pensar, que no corres
per inèrcia sinó per saber que, hi vages o no,
sempre pots anar una mica més enllà.

~.~

No cal comparar minuciosament
el que hi ha davant i dins del mirall
per comprovar que qualsevol semblança
és pura coincidència.

~.~

Si sabem escoltar-les, les respostes ens pregunten
per què encara ens volem quedar on ja no hi som.

~.~

Alè en l’alè, perdudament resseguim com un vent
l’últim batec del nostre rastre insoluble.

[ había una tercera oreja pero no cabía en la cara
la ocultamos en el pecho y comenzó a latir > Morábito ]

~.~

Un dia, de cop, cert abatiment despulla el somni,
revela el viatge i surt un tren que no para sempre
en totes ni en les mateixes estacions.

[ Deixa’m dormir, he d’acabar un somni > Porta ]

~.~

No hi ha temps perdut sinó instants no viscuts.

~.~

Entre senderes que es desdibuixen, la cruïlla no s’esvaeix.

~.~

No es tracta de dubtar més o menys, sinó de dubtar millor.
Entre totes les preguntes, escollim les ben escrites.

~.~

Travessats a glopades,
de l’aire penjats, som
instants que suren.

~.~

Ni exhausta s’adorm.
Burxa la nit amb versos
per discernir el somni
on llostreja el mateix cel
des d’uns altres ulls.

~.~

Murmurada, com a les venes, constant, l’eco de la sang,
et menteix la solitud la fal·laç cuirassa que comets.

~.~

Sempre em costa tornar a la irrealitat.

~.~

Una llàgrima de musa és la nit que bec
dels ulls més bells de la terra.

llagrimademusa

~.~

Preserva a cada passa, a tota ultrança,
la tremolosa fragilitat de la plenitud
que t’omple i no pesa.

~.~

La clau que no clou l’adéu, que no té dents,
que dóna sang i que, de nit, amb ullals de llop
obrirà el pit per nodrir els cadells dels desig

~.~

Creure que hi ha un despertar en el mateix espai on continues somiant
dóna un sentit menys caduc al temps i una falca provisòria a la fe.

~.~

Al Fossar de les Moreres coloms encesos.
Crema la flama la pau que no s’enlaira
i un gran dolor ens té encara presos

fossardelesmoreres

~.~

Les coses que intentes ignorar no les pots ignorar.

~.~

A vegades, en l’instant
en què es demana un desig,
s’acompleix la bellesa.

~.~

Per fi, puc veure la fosca al final del túnel.

~.~

Fes ponts, no forats.
Hi camines dret,
no has d’ajupir el cap,
no amaguen res
i són més bells.

~.~

Boç endins la mudesa és bromera.
Onades de crits ofeguen paraules.
La poesia pot ser secret,
però ni silenci ni treva.

~.~

Sempre arriba el temps
de preguntar-se quant de temps
pots aturar-te a contemplar el riu
que passa sota el pont que uneix
present i futur.

~.~

Els rastrejadors també deixen rastre.

~.~

D’ahir tens sempre avui ulls de demà.
Clariana en la nit, tenebra a destemps
l’ara barrina, segrestada.
Orbats, cauen estels sense mirada.

~.~

No ensinistres els records amb la mateixa precisió
que ciselles la distància, com si un somni
pogués repetir-se ajornant, de nou, la vida.

[ Je suis de mon cœur le vampire > Baudelaire ]

~.~

De tard en tard, brogit d’ales, torna aquella lleu lucidesa
que et recorda que la profunditat d’un vol no et farà tocar fons.

~.~

De mabre, desolada,
de memòria em creix l’estàtua
i, als llavis, les paraules
que amb la teua veu pentinaven
magnòlies, til·lers i àlbers.

~.~

La llunyania és massa a prop, gairebé a dins.

[ Llas! Mon delit dolor se converteix > March ]

~.~

Qui li ensenya les tisores?
Qui li treu l’aigua? Qui la mustiga?
Les espines per a qui les treballa.

~.~

Ni porta ni finestra,
i la llum s’hi escola, probatòria.
Les esquerdes del mur creixen.
En tu.

~.~

Mirall o estàtua, a força de llepar
vidres, d’esgarrapar murs.
I després, com un mai, aquest tu,
carn d’ara i adéu constant,
poc més que res.

~.~

Tenim por dels espectres que tremolen de por.
Ells no ho saben. Nosaltres tampoc.
I jo tremolant, malgrat ells, malgrat tot.

~.~

Quedar-se amb la lluna en la boca.

~.~

Contra la pressió, evitar la confrontació no evita el canvi
i, alienació enllà, inutilitzada la revolució, comencen les mutacions.

[ Id quod astrictum est, alienatur > Cels ]

~.~

Les ales no expliquen com volen.

~.~

Aquesta percepció de l’instant, del punt
d’inflexió en el qual, si present i futur
no s’acoblen mínimament, el passat impera.

~.~

Constipat, letàrgia, somnolència
i aquell fluir surant entre calfreds
que desdibuixen la consciència
i, sense estridències, ho allunya tot.

~.~

Muda, la pell muda.

~.~

I el metge va dir: —Li recomane no néixer
i morir més d’una vegada cada 5 o 6 mesos.

~.~

Per a poder lluitar és més fàcil
recuperar les forces que perdre les pors.

~.~

Dues nits la sendera m’esbranca:
una alça murs contra timbes;
l’altra es perd boira enllà.
Camp a través trenque, silent,
adéus bifurcats.

[ El millor camí per sortir és sempre a través > Frost ]

~.~

L’extrem portat a la solitud.

#fil

~.~

En la pràctica, l’ofici de poeta no és gaire diferent de la resta:
l’art de (saber) distanciar-se fins i tot d’un mateix sense alienar-se.

~.~

Amb quina llum la sang s’engendra,
de quin empelt s’acreix, amb quin espasme?

~.~

La marjal sencera, de bassals
plena, era un gran mirall.
Núvols dalt, núvols baix,
i, dins i fora, sempre blanc,
tot un núvol l’esguard.

~.~

Trec la mà per la finestra
per a saber que encara plou.
La realitat no em deixa
creure res del que veig.

~.~

Córrer és poesia que veig.

~.~

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Bells», de Mina Tindle

Latències

De sobte detecte un detall incongruent que tot ho canvia i se m’emporta. Podria ser aquest llenç de núvols vermells mal penjat a la paret, els crits d’un infant al carrer, les paraules del qual gairebé no arribe a distingir, o que en eixir al carrer oblide la jaqueta o, també, aquesta insòlita modulació d’un adéu sord, amb un punt, a penes discernible, d’indiferència. No sé exactament què és el que determina que, de cop, d’un dia per a l’altre, la llum de la vesprada besllume, a dins meu, matisos tan diferents, que imagine estàtues si m’acostume a besar els llavis d’aquest silenci, que la teua mirada, sense saber per què, se’m torne estranyament desconeguda en presència d’algú, que els crits ofegats del veí m’arriben des d’un univers llunyaníssim, que comence a escoltar música amb una sobredosi de nostàlgia, que m’oblide les claus del cotxe dins del cotxe. A vegades sent que, com un virus, un corc, un poema, ens envaeix ben condensada l’atmosfera del que encara, a penes, no hem arribat a ser, una pell muda que muda internament, una mutació del tot intangible embullada entre els fils de les rutines diàries, un trenc ínfim amb la quotidianitat, imperceptible fins i tot per nosaltres mateixos, que incita, entre les costelles, solsides a càmera lenta, més poderoses del que en un principi poguérem intuir. Somnis inesperats que, de nit, ens ataquen a cor com un rèquiem trepidant, tempestes aparentment mínimes que, en comptes de desarrelar-nos, de conduir-nos a un vèrtex imprescindible de bogeria, semblen dissoldre’s lentament, inxeplicablement; flueixen, sense estridències, com rius dins de la mar, recorren com una gota d’oli, porus endins, cadascun dels nostres nervis. Clar, no pot explicar-se l’inexplicable, però no trobe cap altra manera de dir, per exemple, que ahir em vaig limitar a preguntar el preu d’un perfum, gairebé despistat, com si res, i que avui aquest perfum, sense arribar a olorar-lo, té en el record la suavitat del teu coll. I que em quede pensant una estona. I que em vingue de gust només mirar el sostre. El sostre. I pensar que hauria de canviar el llum del dormitori. És llavors quan se’m fica molt a dins, com una boira densa, una estranya bellesa, un sentiment d’eternitat que mai no sóc capaç de pronunciar.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Dans la maison», de Philippe Rombi

Poeta i mussol, piulades al vol (VI)

Te’n vols molt lluny
i, tanmateix, gaudeixes
el lloc que ocupes
dins aquella mirada.
Marc Granell

mussol_vola_lluna

~.~

Deix d’escolopendra, tremola
l’enyor als meus llavis
com un mot miriàpode.
Alene:
hi dibuixa lentament
el teu nom… i penetra.

~.~

La realitat imperant és
fer de la realitat un somni
i no fer el somni realitat.

~.~

Glops
de vida
assequen,
d’un glop,
la teua vida.

~.~

Imminències o urpes.
És usurer, i res no s’hi juga,
el temps de l’espera: et passa comptes
i has de pagar quan menys t’ho esperes.

~.~

Tigres entre les costelles, salivant-me.
Mentre em mengen a besades, m’esmole
als seus ullals paraules devorades.

~.~

Et truco demà.
On siguis.
Amb una altra veu,
amb la mateixa llum,
tornaré a ser, pura follia,
el vol que volies
i no et pertanyia.

#purafollia #variazione

~.~

D’aquest enyor, com guarir-me podria
si em toca els secrets tatuats als ulls
i em pren i se m’emporta aquesta pura follia?

#purafollia #variazione

~.~

Com el gos quan vinc i m’endevina, i lladra,
i belluga la cua, i refrega el morro
a l’escletxa de la porta. Així el poema:
en arribar, cal asserenar-lo.

~.~

De tu torne i, de lluny, a tu
torne, mirada infinita, a penes
vol, a penes tu, llibertat inèdita.

~.~

Duc als llavis, com de la mà
a un infant, rialler, camí del circ,
els dos noms del desig de córrer
infinitament més lent que els tigres.

~.~

Les felicitats, com les penes, cal assimilar-les,
en part pel mateix sentiment: retrobar-se en pau
amb les paraules que saben dir-les.

~.~

Cal enteresa per donar espai
a tot allò que mereix temps i viceversa;
calcular ràpid per decidir aviat
és un detergent de la consciència.

~.~

No he perdut cap punt cardinal.
Cap brúixola indica, al mapa,
quin és el compàs d’espera.
Però el magnetisme hi és,
i la llum, i la sendera.

~.~

L’animal que no existeix
també deixa rastre.

~.~

La lluna acaba revelant
fins a quina tenebra
ha bategat el cor de la nit.
Sempre.
Tire el meu dau infinit:
nit blanca amb estels negres.

~.~

Dormia plàcidament.
Alguna cosa m’ha despertat de cop,
com si la nit, massa esmolada, m’alertara
d’una oculta realitat que em talla.

~.~

Blau.
Baix, l’horitzó alça el vol
de la mirada.
Pau.
La lluna, mirall de gavina,
és un dau
que es tira i s’endevina.

motivació

~.~

Quan un matí, Gregor Samsa va despertar-se
d’uns somnis neguitosos, al llit va descobrir
que tenia un petit estel incrustat en el crani.

fil

~.~

Fosca il·luminada, amor perpetrat,
rosella en blanc i negre, cos respirat.

motivació

~.~

—Perspectiva Nevski—

Quilòmetres de carícia [1]
en un centímetre de la teua pell. [2]

Per J. Porcar [1] i Alexandre Navarro [2]

~.~

L’alta fidelitat és un disc ratllat.

~.~

Ulls que em mireu ancorats
al fons d’una llàgrima,
quants en sou?
Sortiu ja del pou:
s’ha d’apagar només una albada
per cada gota de rou.

~.~

Escuma o baf,
forada l’ona o travessa el núvol:
nada per sota o vola per sobre.
L’oceà té fons. El cel no té sostre.

motivació

~.~

Cec, al fons de la nit
troba la llum fòssil, mineral,
la torba que un corcó treballa
incansable dins dels ulls
de la més ignota memòria.

~.~

Una font de blaus
raja un blanc mesquí.
Un pallasso escup
i branda, agraït,
un llibre d’amor i vi:
—Ja us esteu morint?
Malsons en clorur sòdic.
Al buit.

~.~

Ai! Ets lluny…
i l’enyor té pell i cor i mans,
i em creix la nit com un desmai.
Et ploraria sexe amunt
per no plorar-te ulls avall.

~.~

Mentre cus el seu passat,
el present s’esfilagarsa.
Res de nou, al capdavall:
l’instant penja d’un fil
i l’avenir no s’apedaça.

~.~

Atura’t si creus que, en el camí poc il·luminat,
una ombra estranya és un balç, i agafa un altre
quan el balç és caure sempre en la creença.

~.~

Punts suspensius, les gavines foraden el cel.
Quan l’albada exclama, la mar rep signes d’admiració.

motivació

~.~

Potser l’esperança cap dins
de la teua mà, però no dura
si no la tens oberta.

~.~

Fosca habitació d’ulls brufada.
El dia ataca, m’arrenglera ocells
i astres, voldria posar-me en ordre
les estrelles.

motivació

~.~

La nit implorava, perdia estrelles,
pel teu cos s’arrossegava cercant
l’altra llum.

~.~

No arriscar-se podria ser més perillós que arriscar-se.
Ni el perill és sempre absolut ni únic el risc.
El més perillós podria ser la por.

~.~

Aquesta llunyania és l’infinit
on es toquen les paraules:
té la distància exacta d’una carícia
i mil muntanyes de separació.

~.~

Com la sang, abisme endins, ressones.
No em deixes un eco sinó roses.

~.~

El presoner, lliure de triar la grossària dels barrots.
El lliure, presoner de triar-ne el color.
Les idees, que grosses i que boniques…

~.~

El sol dibuixa el desig
de llum, ombra encesa
que la mar inunda.

motivació

~.~

Rellotge d’arena:
com les hores passen dues dones.
Cusen l’horitzó.

motivació

~.~

Mar celeste
o cel marí,
nu volo onades.
Núvol-onades.

fil

~.~

Tot és remot, de tan a prop.
Tot és lluny, de tan a frec.
La deslliga el que la lliga.
Sempre cerca, vol rasant,
el llunyedar de la carícia.

motivació

~.~

Nit per fora, nit per dins.
Pigues o pols a la pell,
quina llunyania d’estels…
Epiteli en vers i revers.

seqüela

~.~

La carícia és una paraula amb dits.

~.~

Té escletxes la teua nit
de romer i farigola;
en tu el meu somni s’hi escola
per a fer-te de coixí!

~.~

L’abisme és una carícia sense pell.

~.~

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Quietly while you were asleep / the moon and I were talking / I asked that she’d always keep you protected»
«The sweetest gift», de Sade

L’home tranquil

And I shall have some peace there, for peace comes dropping slow
William Butler Yeats

vies_tren_lluna_m

L’home tranquil té velocitat,
però no té pressa. Res no l’acaça.
No té pressa, tampoc, de no tenir pressa,
la qual cosa, entre llops, no és mai una rosa
fàcil d’olorar quan hom disposa
d’una mica de velocitat: l’home tranquil
va al seu ritme, i el marca suaument.
No és que s’aturen els rellotges al seu pas,
no és que puga alentir la tempesta;
és ben cert, però, que es rebel·la
contra l’omnipresent propensió
a fugir, com un xai, del present.
L’home tranquil a penes s’enfada
i, si s’enfada, abans d’un primer crit
haurà comptat, decorós, fins a mil
i una nits: l’home tranquil és amable.
No ajorna la fugida ni frena l’instant.
Treballa, sense estrès, en una oficina.
Aquest matí ha agafat un tren
que marxa lent, lent, molt lent,
i pensa tranquil, molt tranquil·lament,
que no tornarà mai més.

Al meu amic Carlos Salazar de Luis, amb enyor

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«The Isle of Innisfree», de Dick Farrelly

Poeta i mussol, piulades al vol (V)

The moon is distant from the sea
And yet with amber hands
She leads him, docile as a boy,
Along appointed sands.
Emily Dickinson

mussolOO

~:~

Aquest cos és només un llambreig de l’aigua.
L’aquarel·la, besllum secreta, regalima pell endins.

~:~

Immutable, de tard en tard, memòria única,
em prens, i ets una sola nit, encarnació
primera i última, com si estimés sempre
la mateixa mort.

~:~

Dia fosc o nit clara,
arbre blanc o núvol negre,
ni a la terra ni al cel
jo m’arrele.

«Mystic», de Txema Rodríguez

~:~

carícia llisquent
giragonsa infinita
desig arrossega
la serp proscrita
esbufecs espasmes verí!
la llengua retorçuda
i, muda, la pell muda

~:~

El cel d’ara
és molt més bell
que la paraula
«albada».

8:37AM / 8 d’abril de 2013

~:~

Si fa sol, retallem ombres negres, fàcilment.
El dia núvol ens abandona entre les grises,
com espectres que dubten de la nostra existència.

~:~

Una mà.
No la paraula “mà”,
ni la mà pronunciada,
imaginada, sinó la mà.
La mà que toca, oberta,
sencera, lentament,
la meua mà.
Una mà.

~:~

Potser puguem tornar al món sense sortir del somni.
La qüestió és saber a quin i no preguntar-se gaire
per un futur que el somni no inclou.

~:~

Flor del silenci: silenci en flor.
Sagna nua: por. Inspira mentre exhala.
Tinta sua: nit. Tot miola mentre calla.

diàleg

~:~

De taronger he empeltat
la forest del cor: memòria i desig.
El silenci treu flor, i flaira,
els diumenges d’abril.

~:~

El vespre alena.
Les estàtues del vent tremolen.
Tenaçment em recorden
com m’he de vinclar
sense acotar l’esguard.

motivació

~:~

Segueix el riu de llum
i, quan arribes a l’horitzó,
salta!

motivació

~:~

L’absència pren cos: posseeix
la soledat que els mots acompanyaven.
Al llit, adéu endins, l’amor s’acotxa
a les palpentes amb la pell sargida.

~:~

És, en realitat, un somni.
Voler o no despertar no el defineix
i només s’esvaneix si t’adorms.

~:~

Devorar l’instant
per donar un nom
de record al destí.

#Leucó

~:~

Ressuscitar en l’altre cos,
el que en mi ressuscita.

~:~

Et somie somni dins de mi.
Somni em somie dins de tu.
Nit plena de lluna,
espai i temps
infinit.

~:~

Va ser bell perdre’s i retrobar-se.
Que ho siga, també, recordar-ho
un vespre vora mar
amb els mateixos ulls somiadors
que ara em perden.

~:~

No tornes mudes les paraules
que pronuncies en silenci.

~:~

Lluna plena.
S’omple de la nit
que buida.

~:~

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«The moon is a blind eye», d’ I am a kloot

Cançó de lluna per a bressar somiadors

-moon-a

Al teu món
puja la lluna
que jo veig.

És lluny.
I un altre.
I no hi és.

Al meu món
puja la lluna
que tu veus.

És lluny.
I un altre.
I no hi és.

A la lluna,
en dos móns,
en puja un.

No és nostra.
No és una altra.
I sempre hi és.

No és lluny.
Toca-la.
És ben a frec.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Gira-sols mirant la lluna», de Miquel Abras

A una dona que passa

passanteAutor: Charles Baudelaire
De l’obra: «Les flors del mal»
Música: «Corale», de Ludovico Einaudi
Veu: Josep Porcar
Versió catalana: Xavier Benguerel

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

 

A una dona que passa

Udolava entorn meu el carrer eixordador.
Alta, minsa, en gran dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
capalçant, balançant la randa i el fistó;

amb sa cama d’estàtua, noble i àgil camina.
Jo bevia, crispat com un extravagant,
dins el seu ull, cel lívid que el torb va congriant,
amb el plaer que mata, la dolçor que fascina.

Un llamp… després la nit! –Fugitiva beutat
que em retorna a la vida tot d’una amb la mirada,
mai més no et podré veure sinó en l’eternitat?

On? Molt lluny!, massa tard! o ‘mai més’ tal vegada!
Car jo ignoro allà on fuges, tu d’on vaig no en saps re,
oh tu que hauria amat, oh tu que ho vas saber.

A une passante

La rue assourdissante autour de moi hurlait.
Longue, mince, en grand deuil, douleur majestueuse,
Une femme passa, d’une main fastueuse
Soulevant, balançant le feston et l’ourlet;

Agile et noble, avec sa jambe de statue.
Moi, je buvais, crispé comme un extravagant,
Dans son oeil, ciel livide où germe l’ouragan,
La douceur qui fascine et le plaisir qui tue.

Un éclair… puis la nuit! — Fugitive beauté
Dont le regard m’a fait soudainement renaître,
Ne te verrai-je plus que dans l’éternité?

Ailleurs, bien loin d’ici! trop tard! jamais peut-être!
Car j’ignore où tu fuis, tu ne sais où je vais,
O toi que j’eusse aimée, ô toi qui le savais!

Com si depengués de tu, d’açò que escrius

El meu homenatge a Vicent Andrés Estelles en l’aniversari de la mort del poeta
Veu: Josep Porcar
Música: «Underwood», de Ludovico Einaudi

Vicent-Andres-Estelles_RTVIMA20120425_0155_11El poema

En un petit quadern que tens sobre els genolls
escrius com si les teues paraules,
com si tot el que escrius, amb una lletra breu,
fins i tot acurada,
anàs a necessitar-ho alguna persona, urgentment,
abans de tirar-se el grapat d’aigua matinal a la cara
i sortir al carrer:
com si depengués de tu, d’açò que escrius,
molt lent, amb tant d’amor,
la salvació d’una persona.
Si no escrivisses ara no podries dormir,
i potser la consciència, insomne, t’acusaria.
No saps per a qui escrius, per què escrius.
Una sintaxi elemental, unes paraules clares.
Recolzes el quadern als teus genolls
i tenaçment escrius al teu llit revoltat.
De sobte no podries dormir si no escriguesses,
una darrera l’altra, unes poques paraules.
Paraules per a ningú; és a dir, paraules per a tothom.
Qui sap? Ningú no sap res de res, res.
Després del seu treball diari, un home escriu
amb una lletra lenta, petita, clara, amarga.

Vicent Andrés Estellés

Obra completa, “Sonata d’Isabel”, 3i4, sèrie «la unitat», num. 137, sota l’epígraf de “Poemes esparsos”.

Poeta i mussol, piulades al vol (IV)

Toco les llunes que habiten el teu front, /
els rems d’or de la teva veu callada.
Agustí Bartra

tumblr_m4ocwzKYWk1qzdzano1_1280

~:~

Les ales que no volen
la lliguen a la branca.
El blanc vola.
El negre s’agarra.
La llum s’arqueja.
La lluna, sense mans,
no arribarà a plena.

~:~

Ningú no m’espera, el silenci canta
i, de la lluna, n’aprenc la dansa
que, muda i lenta, em desfà l’estàtua.

~:~

Córrer i vent.
En contra: vas lent, però controles.
Sense: vigila de no arribar a un lloc
on no havies pensat anar-hi.
A favor: descansa.

~:~

Ja t’has fet brogit d’ales,
alè al vent sense baules
i, al meu cor, vol remor,
només llum, només mot
i només aire.

~:~

Sóc una font de set.
Si no em beus, em bec
i en mi torne, au de neu,
a ser aigua, riu i ple.

~:~

Aquesta set de llum
no pot ser una font de nits
negres.

~:~

Orfe de la pluja, nàufrag
al desert, amarat bec
de la meua set.

~:~

M’inunda la set.

~:~

És primavera perquè floreix; no perquè florir espera.
I, si espera, és perquè cerca, i no a l’inrevés,
ni de genolls, ni viceversa.

~:~

Va descórrer la cortina.
Va obrir la finestra. L’aire
entrava: llum, llavis, llençols.
Alenades, quatre mans al vol
despentinaven la tarda.

~:~

Coses, cases… Cossos!
Si els gaudiu, tot pesa més;
fora d’ells, us manca l’alè.
Però no culpeu, si de solatges
viviu, l’amor sense fre.

~:~

Que passen si, passant,
d’aquesta absència a frec,
d’aquest present en fuga,
se’n trenca la constant.
Fam i serp,
en tu es belluga l’instant.

~:~

Si és foc, no llum
que crema, cap llum,
en contra teu, pot ser
encesa.

~:~

Orbat de cos, animal,
fa la guerra, al fosc mirall,
a un exèrcit de tristesa:
nit, sal negra, bleix!
Als ulls la besa i no es rendeix.

~:~

De llindar en llindar, de la joia
al silenci, d’alenar a tossir,
funàmbul somnàmbul, a viure
em proscric entre entendre i sentir.

~:~

L’entomòleg punxa l’ull
amb busques afuades.
L’ombra talla, diagonal,
el punt de fuga de l’instant.

Joan Baptista Porcar, «Portuària» 1946

~:~

Amb les pedres d’un mur he construït un pont.
Ara que només la nit el travessa…
piulada inacabada

~:~

Per què un déu, si tenim dos blaus?
Esperant un raig de sol, desdentada
boca negra, som la nit amb horitzó.

Desert de les Palmes, 18 de març 2013

~:~

Pensar és el paisatge.
Sentir, escriure’l, ha de ser l’aire.
Talaia de de guaita, m’assec,
bec la llum i m’emmiralle

Desert de les Palmes, 18 de març 2013

~:~

De la mar a la muntanya
sóc els ulls de tots els vents;
una altra onada al meu esguard
esfondraria la muralla.

Desert de les Palmes, 18 de març 2013

~:~

Per un somni clar sis llunes branden.
En aquest cel ressonen. Les set.
Estabornit, el cor no té batecs sinó campanes.

Al balcó de l’exili, 17 de març de 2013

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Goodnight moon», per Shivaree