Poeta i mussol, piulades al vol (VIII)

Al revés del món va el mussol
Antoni Albalat

mussolalmar

~.~

De l’aigua a l’aigua, amb foc,
em creixen al vent costelles de duna;
sal en la nit o sol ple de lluna,
la mar se n’emportarà una.

#SantJoan

~.~

Un parpelleig i la nit, l’oberta
pell negra que mira amb gloquidis
de figa palera: cansament, por i culpa,
i la fosca fugida per bandera.

~.~

Ni passat ni futur, el desert
d’ara: estels als ulls,
arena als peus, la set només
de l’horitzó nòmada.

#oasi

~.~

Torna la temptació
de tots els estius: córrer
pel camí de les set figueres.

~.~

El xiprer punxarà la lluna.
El sol caurà per la timba.
Creixerà l’estiu mentre la llum minva.

#solstici

~.~

El cel sagnant plora
a les fulles, solstici
a deshora.

#fil

~.~

Trenes, trenes a la nit,
per sentir, entre els dits,
la blanca nuca que s’hi adorm.

~.~

La presumpció de transitorietat
suprimeix la perdurabilitat.

~.~

Només una formiga
als llavis, una selva
mínima.

~.~

L’abisme són els ulls dels altres
que vam ser i que continuen estimant-se
en aquell altre lloc on el desig
ja no muta en anhel ni en enyor.

~.~

Entre els tres punts suspensius
sempre n’hi ha un que és de no retorn.

~.~

Hi ha el setge encara, la vinya
que espera, la pau alerta, l’or
dolorós de la llum que madura lluny
del fruit, l’adéu penúltim, la bandera.

~.~

Una brisa lleu gronxa
plàcidament les cortines.
Hom diria que això és la pau,
però és només la meua, ara i ací.
La nit ve demà.

~.~

Més enllà:
ni més lluny
ni més a prop.
És només com
tu vols anar-hi.

~.~

La senda que de la muntanya porta al riu
esvaneix la que del riu porta a la muntanya.
Caldrà seguir el riu o no perdre de vista la muntanya.

~.~

El deliri que proscriu el rastre,
l’oasi forjat, l’enigma encara
del refugi al ras que ajorna etern
el viatge breu dels ulls als llavis.

~.~

Entre el descans atroç i el ritme
enverinat, el ventre i la sang,
l’ala batent, la respiració
profunda en la paraula no dita.

~.~

Córrer és no tenir pressa,
alentir l’instant que allarga
el temps, ser vent i cos
d’un ball entre palmeres.

~.~

La llum tremola i plora, a la duna, la mandra dels núvols.

BMP31aCCYAAR75j

~.~

Finestra enllà, ets la set
que no s’apaga dins
de la flor que es tanca.

#nit

[ Els qui somien de dia són conscients de moltes coses
que escapen als qui somien només de nit
> Poe ]

~.~

Som productes defectuosos: un negoci perfecte.

#XarxesSocials

~.~

Veig un túnel al final de la llum.

~.~

Hi ha mirades com miralls
que ressonen com campanes.

~.~

Amb el temps se supura tot.

~.~

Lliure, entesa i sentida, la incondicionalitat
envers els altres, en circumstàncies determinants,
és l’última rosa a les mans.

#mitjavida

~.~

S’allunya si m’hi acoste.
Si m’allunye s’hi acosta.
I si travesse el mirall
quede travessat pel mirall.
Infinita, la imatge llambreja
a dins.

~.~

Si persegueixes massa somnis alhora perquè no se t’escape la vida,
després hauràs de perseguir la vida per escapar del malsons.

[ Caelum non animum mutant qui trans mare currunt > Horaci ]

~.~

No esperant sinó expectant, cerca i vol,
viu entre els qui esperen viure.

~.~

Algunes coses passen com els àngels, greus
i silenciosos, com si no passaren, i sentim
que un vent impossible de sobte ens travessa.

~.~

Descartes va fer creure que creia en la fe
per no despertar desconfiança entre els inquisidors.
Feia com ells, no predicava amb l’exemple.

[ Et le vers rongera ta peau comme un remords > Baudelaire ]

~.~

L’harmonia pot ressonar, com a molt, dins d’un sol cos;
la de dos hauria d’aspirar, com a mínim, a afinar els violins.

~.~

A dins no pressentim el núvol ni l’aigua,
però, entre pins, el bassal de cel entre pins
revela allò que encara no pot ser dit.

[ El meu cor passa en forma de núvol / per sobre les teulades > Bernhard ]

~.~

Hi ha pins. I més pins darrere.
I pins enllà, uns altres pins.
I, entre els pins, creixen pins petits.
I hi ha bassals de cel plens de pins.

~.~

Per intuïció, per incongruència o per inferència,
el que ignorem també ho sentim.

#latències

[ Larvata prodeo > Descartes ]

~.~

De cim a cim, l’esperança costeruda,
el tall del cor: electrocardiograma
de batecs que no rimen.

~.~

Ganivet dins del mirall, s’esmola
com un mot la llunyania dels cimalls.
El cel és de paper, el poema l’esquinçall.

esquin

~.~

Molt t’enganyaries si dius
que només t’esperes a tu mateix
i mai no arribes a trobar-te.

~.~

La inesgotable set de córrer
quilòmetres i quilòmetres per arribar
a un riu que existeix a dins teu.

~.~

No fabriqueu la clau
abans que la porta.
Potser no cal porta.

~.~

La puresa no és en la innocència
sinó en l’enteresa que encara guardem.

[ Solament seràs estimat on se’t vegi dèbil
sense que això provoqui la força
> Theodor W. Adorno ]

~.~

Sóc un problema sense dissolució.

~.~

Córrer: de mi vinc i a mi torne,
i al cor em fique els ocells en ordre.

~.~

Fotosíntesi, clorofília,
saba morent en clorur sòdic:
en silenci, entre fang i roca,
del sot més inhòspit,
l’esperança treu verds de jonca.

~.~

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«The owl moans low», de Lonely Drifter Karen

The sky of the sky of a tree called life

Vídeocreació de Nacho Mayals

 

i carry your heart with me(i carry it in
my heart)i am never without it(anywhere
i go you go,my dear;and whatever is done
by only me is your doing,my darling)
                                                                      i fear
no fate(for you are my fate,my sweet)i want
no world(for beautiful you are my world,my true)
and it’s you are whatever a moon has always meant
and whatever a sun will always sing is you

here is the deepest secret nobody knows
(here is the root of the root and the bud of the bud
and the sky of the sky of a tree called life;which grows
higher than soul can hope or mind can hide)
and this is the wonder that’s keeping the stars apart

i carry your heart(i carry it in my heart)

porto el teu cor amb mi(el porto en
el meu cor)mai no me’n separo(a tot arreu
on vaig hi vas tu, estimada;i tot el que existeix
gràcies a mi només és obra teva,amor meu)
                                                                                  no temo
cap fat(perquè tu ets el meu fat,vida meva)no anhelo
cap món(perquè preciosa tu ets món meu, veritat meva)
i tu ets tot allò que ha significat sempre una lluna
i tot allò que sempre el sol cantarà ets tu

vet aquí el més profund secret que ningú no sap
(vet aquí l’arrel de l’arrel i el brot del brot
i el cel del cel d’un arbre anomenat vida;que es fa
més alt del que l’ànima pot esperar o la ment pot amagar)
i vet aquí la meravella que distingeix les estrelles

porto el teu cor(el porto en el meu cor)

E. E. Cummings
(trad. Teresa Sàrries)

Poeta i mussol, piulades al vol (VII)

absença és lo verme *
Ausiàs March

mussol7

~.~

M’agradaria fer el cant
de l’esperança que no he perdut,
de la solitud que no m’espera.
M’agradaria.
L’anhel és el poema.

~.~

Els dies no compten.
Contarem l’única nit
que està passant
des del primer dia.
Lluu.

~.~

Un breu parpelleig, un batre d’ales
i, rou de sirena, la nit cau per tu,
galtes avall, dins d’una llàgrima negra.

~.~

Lluitar insistentment pot ser una trista rendició
i, en canvi, pair a temps una rendició digna
pot ser una manera de continuar lluitant.

~.~

Ni dia ni nit: horabaixa i albada,
com una lluna al sol, sóc vespre
que desperta i matinada que no dorm.

~.~

De somnis afamada, t’esmoles, sola,
estels que et plouen com espases
i a la boca la nit se t’embafa,
mordassa de paraules segrestades.

[ t‘has d‘anar oblidant de tu > Estellés ]

~.~

La mateixa porta i el mateix pany,
però la clau que obria no tanca.

~.~

L’horitzó és un estiu amb horitzons.

~.~

Amb boç, morral o mordassa,
el batec de qui vola no calla.

~.~

Oasi o miratge, quin paradís rastreja
aquest alè trencadís, aquest enyor a ràfegues,
aquesta brisa perduda en la cartografia infinita?

~.~

Com un gos se m’escapa l’ombra,
ham de record i desig,
un quall fosc de mi
a trenc d’ona.

trencdombra

~.~

Aire d’ales,
vol i alè,
tot fuig
gota a gota,
baf després.

~.~

Racó de safirs, la nit
té encara els ulls
que et miraves, turquina,
en un ulls color d’horitzó
fos, de vespre anant-se,
de frontera esvaïda.

~.~

Perquè el bitllet és sempre d’anada
i el de tornada un miratge al desert
dels qui guarden la roba o perden la pell.
Podeu ajornar l’infinit?

#fil

~.~

Fulla surant, de morera blanca, sense ales.
Aquest arbre és escoltar-te, fressa de verms
a la gola, llengua sedosa en la veu de l’aire.

~.~

Córrer per sentir, sense pensar, que no corres
per inèrcia sinó per saber que, hi vages o no,
sempre pots anar una mica més enllà.

~.~

No cal comparar minuciosament
el que hi ha davant i dins del mirall
per comprovar que qualsevol semblança
és pura coincidència.

~.~

Si sabem escoltar-les, les respostes ens pregunten
per què encara ens volem quedar on ja no hi som.

~.~

Alè en l’alè, perdudament resseguim com un vent
l’últim batec del nostre rastre insoluble.

[ había una tercera oreja pero no cabía en la cara
la ocultamos en el pecho y comenzó a latir > Morábito ]

~.~

Un dia, de cop, cert abatiment despulla el somni,
revela el viatge i surt un tren que no para sempre
en totes ni en les mateixes estacions.

[ Deixa’m dormir, he d’acabar un somni > Porta ]

~.~

No hi ha temps perdut sinó instants no viscuts.

~.~

Entre senderes que es desdibuixen, la cruïlla no s’esvaeix.

~.~

No es tracta de dubtar més o menys, sinó de dubtar millor.
Entre totes les preguntes, escollim les ben escrites.

~.~

Travessats a glopades,
de l’aire penjats, som
instants que suren.

~.~

Ni exhausta s’adorm.
Burxa la nit amb versos
per discernir el somni
on llostreja el mateix cel
des d’uns altres ulls.

~.~

Murmurada, com a les venes, constant, l’eco de la sang,
et menteix la solitud la fal·laç cuirassa que comets.

~.~

Sempre em costa tornar a la irrealitat.

~.~

Una llàgrima de musa és la nit que bec
dels ulls més bells de la terra.

llagrimademusa

~.~

Preserva a cada passa, a tota ultrança,
la tremolosa fragilitat de la plenitud
que t’omple i no pesa.

~.~

La clau que no clou l’adéu, que no té dents,
que dóna sang i que, de nit, amb ullals de llop
obrirà el pit per nodrir els cadells dels desig

~.~

Creure que hi ha un despertar en el mateix espai on continues somiant
dóna un sentit menys caduc al temps i una falca provisòria a la fe.

~.~

Al Fossar de les Moreres coloms encesos.
Crema la flama la pau que no s’enlaira
i un gran dolor ens té encara presos

fossardelesmoreres

~.~

Les coses que intentes ignorar no les pots ignorar.

~.~

A vegades, en l’instant
en què es demana un desig,
s’acompleix la bellesa.

~.~

Per fi, puc veure la fosca al final del túnel.

~.~

Fes ponts, no forats.
Hi camines dret,
no has d’ajupir el cap,
no amaguen res
i són més bells.

~.~

Boç endins la mudesa és bromera.
Onades de crits ofeguen paraules.
La poesia pot ser secret,
però ni silenci ni treva.

~.~

Sempre arriba el temps
de preguntar-se quant de temps
pots aturar-te a contemplar el riu
que passa sota el pont que uneix
present i futur.

~.~

Els rastrejadors també deixen rastre.

~.~

D’ahir tens sempre avui ulls de demà.
Clariana en la nit, tenebra a destemps
l’ara barrina, segrestada.
Orbats, cauen estels sense mirada.

~.~

No ensinistres els records amb la mateixa precisió
que ciselles la distància, com si un somni
pogués repetir-se ajornant, de nou, la vida.

[ Je suis de mon cœur le vampire > Baudelaire ]

~.~

De tard en tard, brogit d’ales, torna aquella lleu lucidesa
que et recorda que la profunditat d’un vol no et farà tocar fons.

~.~

De mabre, desolada,
de memòria em creix l’estàtua
i, als llavis, les paraules
que amb la teua veu pentinaven
magnòlies, til·lers i àlbers.

~.~

La llunyania és massa a prop, gairebé a dins.

[ Llas! Mon delit dolor se converteix > March ]

~.~

Qui li ensenya les tisores?
Qui li treu l’aigua? Qui la mustiga?
Les espines per a qui les treballa.

~.~

Ni porta ni finestra,
i la llum s’hi escola, probatòria.
Les esquerdes del mur creixen.
En tu.

~.~

Mirall o estàtua, a força de llepar
vidres, d’esgarrapar murs.
I després, com un mai, aquest tu,
carn d’ara i adéu constant,
poc més que res.

~.~

Tenim por dels espectres que tremolen de por.
Ells no ho saben. Nosaltres tampoc.
I jo tremolant, malgrat ells, malgrat tot.

~.~

Quedar-se amb la lluna en la boca.

~.~

Contra la pressió, evitar la confrontació no evita el canvi
i, alienació enllà, inutilitzada la revolució, comencen les mutacions.

[ Id quod astrictum est, alienatur > Cels ]

~.~

Les ales no expliquen com volen.

~.~

Aquesta percepció de l’instant, del punt
d’inflexió en el qual, si present i futur
no s’acoblen mínimament, el passat impera.

~.~

Constipat, letàrgia, somnolència
i aquell fluir surant entre calfreds
que desdibuixen la consciència
i, sense estridències, ho allunya tot.

~.~

Muda, la pell muda.

~.~

I el metge va dir: —Li recomane no néixer
i morir més d’una vegada cada 5 o 6 mesos.

~.~

Per a poder lluitar és més fàcil
recuperar les forces que perdre les pors.

~.~

Dues nits la sendera m’esbranca:
una alça murs contra timbes;
l’altra es perd boira enllà.
Camp a través trenque, silent,
adéus bifurcats.

[ El millor camí per sortir és sempre a través > Frost ]

~.~

L’extrem portat a la solitud.

#fil

~.~

En la pràctica, l’ofici de poeta no és gaire diferent de la resta:
l’art de (saber) distanciar-se fins i tot d’un mateix sense alienar-se.

~.~

Amb quina llum la sang s’engendra,
de quin empelt s’acreix, amb quin espasme?

~.~

La marjal sencera, de bassals
plena, era un gran mirall.
Núvols dalt, núvols baix,
i, dins i fora, sempre blanc,
tot un núvol l’esguard.

~.~

Trec la mà per la finestra
per a saber que encara plou.
La realitat no em deixa
creure res del que veig.

~.~

Córrer és poesia que veig.

~.~

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Bells», de Mina Tindle

Latències

De sobte detecte un detall incongruent que tot ho canvia i se m’emporta. Podria ser aquest llenç de núvols vermells mal penjat a la paret, els crits d’un infant al carrer, les paraules del qual gairebé no arribe a distingir, o que en eixir al carrer oblide la jaqueta o, també, aquesta insòlita modulació d’un adéu sord, amb un punt, a penes discernible, d’indiferència. No sé exactament què és el que determina que, de cop, d’un dia per a l’altre, la llum de la vesprada besllume, a dins meu, matisos tan diferents, que imagine estàtues si m’acostume a besar els llavis d’aquest silenci, que la teua mirada, sense saber per què, se’m torne estranyament desconeguda en presència d’algú, que els crits ofegats del veí m’arriben des d’un univers llunyaníssim, que comence a escoltar música amb una sobredosi de nostàlgia, que m’oblide les claus del cotxe dins del cotxe. A vegades sent que, com un virus, un corc, un poema, ens envaeix ben condensada l’atmosfera del que encara, a penes, no hem arribat a ser, una pell muda que muda internament, una mutació del tot intangible embullada entre els fils de les rutines diàries, un trenc ínfim amb la quotidianitat, imperceptible fins i tot per nosaltres mateixos, que incita, entre les costelles, solsides a càmera lenta, més poderoses del que en un principi poguérem intuir. Somnis inesperats que, de nit, ens ataquen a cor com un rèquiem trepidant, tempestes aparentment mínimes que, en comptes de desarrelar-nos, de conduir-nos a un vèrtex imprescindible de bogeria, semblen dissoldre’s lentament, inxeplicablement; flueixen, sense estridències, com rius dins de la mar, recorren com una gota d’oli, porus endins, cadascun dels nostres nervis. Clar, no pot explicar-se l’inexplicable, però no trobe cap altra manera de dir, per exemple, que ahir em vaig limitar a preguntar el preu d’un perfum, gairebé despistat, com si res, i que avui aquest perfum, sense arribar a olorar-lo, té en el record la suavitat del teu coll. I que em quede pensant una estona. I que em vingue de gust només mirar el sostre. El sostre. I pensar que hauria de canviar el llum del dormitori. És llavors quan se’m fica molt a dins, com una boira densa, una estranya bellesa, un sentiment d’eternitat que mai no sóc capaç de pronunciar.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Dans la maison», de Philippe Rombi

Poeta i mussol, piulades al vol (VI)

Te’n vols molt lluny
i, tanmateix, gaudeixes
el lloc que ocupes
dins aquella mirada.
Marc Granell

mussol_vola_lluna

~.~

Deix d’escolopendra, tremola
l’enyor als meus llavis
com un mot miriàpode.
Alene:
hi dibuixa lentament
el teu nom… i penetra.

~.~

La realitat imperant és
fer de la realitat un somni
i no fer el somni realitat.

~.~

Glops
de vida
assequen,
d’un glop,
la teua vida.

~.~

Imminències o urpes.
És usurer, i res no s’hi juga,
el temps de l’espera: et passa comptes
i has de pagar quan menys t’ho esperes.

~.~

Tigres entre les costelles, salivant-me.
Mentre em mengen a besades, m’esmole
als seus ullals paraules devorades.

~.~

Et truco demà.
On siguis.
Amb una altra veu,
amb la mateixa llum,
tornaré a ser, pura follia,
el vol que volies
i no et pertanyia.

#purafollia #variazione

~.~

D’aquest enyor, com guarir-me podria
si em toca els secrets tatuats als ulls
i em pren i se m’emporta aquesta pura follia?

#purafollia #variazione

~.~

Com el gos quan vinc i m’endevina, i lladra,
i belluga la cua, i refrega el morro
a l’escletxa de la porta. Així el poema:
en arribar, cal asserenar-lo.

~.~

De tu torne i, de lluny, a tu
torne, mirada infinita, a penes
vol, a penes tu, llibertat inèdita.

~.~

Duc als llavis, com de la mà
a un infant, rialler, camí del circ,
els dos noms del desig de córrer
infinitament més lent que els tigres.

~.~

Les felicitats, com les penes, cal assimilar-les,
en part pel mateix sentiment: retrobar-se en pau
amb les paraules que saben dir-les.

~.~

Cal enteresa per donar espai
a tot allò que mereix temps i viceversa;
calcular ràpid per decidir aviat
és un detergent de la consciència.

~.~

No he perdut cap punt cardinal.
Cap brúixola indica, al mapa,
quin és el compàs d’espera.
Però el magnetisme hi és,
i la llum, i la sendera.

~.~

L’animal que no existeix
també deixa rastre.

~.~

La lluna acaba revelant
fins a quina tenebra
ha bategat el cor de la nit.
Sempre.
Tire el meu dau infinit:
nit blanca amb estels negres.

~.~

Dormia plàcidament.
Alguna cosa m’ha despertat de cop,
com si la nit, massa esmolada, m’alertara
d’una oculta realitat que em talla.

~.~

Blau.
Baix, l’horitzó alça el vol
de la mirada.
Pau.
La lluna, mirall de gavina,
és un dau
que es tira i s’endevina.

motivació

~.~

Quan un matí, Gregor Samsa va despertar-se
d’uns somnis neguitosos, al llit va descobrir
que tenia un petit estel incrustat en el crani.

fil

~.~

Fosca il·luminada, amor perpetrat,
rosella en blanc i negre, cos respirat.

motivació

~.~

—Perspectiva Nevski—

Quilòmetres de carícia [1]
en un centímetre de la teua pell. [2]

Per J. Porcar [1] i Alexandre Navarro [2]

~.~

L’alta fidelitat és un disc ratllat.

~.~

Ulls que em mireu ancorats
al fons d’una llàgrima,
quants en sou?
Sortiu ja del pou:
s’ha d’apagar només una albada
per cada gota de rou.

~.~

Escuma o baf,
forada l’ona o travessa el núvol:
nada per sota o vola per sobre.
L’oceà té fons. El cel no té sostre.

motivació

~.~

Cec, al fons de la nit
troba la llum fòssil, mineral,
la torba que un corcó treballa
incansable dins dels ulls
de la més ignota memòria.

~.~

Una font de blaus
raja un blanc mesquí.
Un pallasso escup
i branda, agraït,
un llibre d’amor i vi:
—Ja us esteu morint?
Malsons en clorur sòdic.
Al buit.

~.~

Ai! Ets lluny…
i l’enyor té pell i cor i mans,
i em creix la nit com un desmai.
Et ploraria sexe amunt
per no plorar-te ulls avall.

~.~

Mentre cus el seu passat,
el present s’esfilagarsa.
Res de nou, al capdavall:
l’instant penja d’un fil
i l’avenir no s’apedaça.

~.~

Atura’t si creus que, en el camí poc il·luminat,
una ombra estranya és un balç, i agafa un altre
quan el balç és caure sempre en la creença.

~.~

Punts suspensius, les gavines foraden el cel.
Quan l’albada exclama, la mar rep signes d’admiració.

motivació

~.~

Potser l’esperança cap dins
de la teua mà, però no dura
si no la tens oberta.

~.~

Fosca habitació d’ulls brufada.
El dia ataca, m’arrenglera ocells
i astres, voldria posar-me en ordre
les estrelles.

motivació

~.~

La nit implorava, perdia estrelles,
pel teu cos s’arrossegava cercant
l’altra llum.

~.~

No arriscar-se podria ser més perillós que arriscar-se.
Ni el perill és sempre absolut ni únic el risc.
El més perillós podria ser la por.

~.~

Aquesta llunyania és l’infinit
on es toquen les paraules:
té la distància exacta d’una carícia
i mil muntanyes de separació.

~.~

Com la sang, abisme endins, ressones.
No em deixes un eco sinó roses.

~.~

El presoner, lliure de triar la grossària dels barrots.
El lliure, presoner de triar-ne el color.
Les idees, que grosses i que boniques…

~.~

El sol dibuixa el desig
de llum, ombra encesa
que la mar inunda.

motivació

~.~

Rellotge d’arena:
com les hores passen dues dones.
Cusen l’horitzó.

motivació

~.~

Mar celeste
o cel marí,
nu volo onades.
Núvol-onades.

fil

~.~

Tot és remot, de tan a prop.
Tot és lluny, de tan a frec.
La deslliga el que la lliga.
Sempre cerca, vol rasant,
el llunyedar de la carícia.

motivació

~.~

Nit per fora, nit per dins.
Pigues o pols a la pell,
quina llunyania d’estels…
Epiteli en vers i revers.

seqüela

~.~

La carícia és una paraula amb dits.

~.~

Té escletxes la teua nit
de romer i farigola;
en tu el meu somni s’hi escola
per a fer-te de coixí!

~.~

L’abisme és una carícia sense pell.

~.~

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Quietly while you were asleep / the moon and I were talking / I asked that she’d always keep you protected»
«The sweetest gift», de Sade

L’home tranquil

And I shall have some peace there, for peace comes dropping slow
William Butler Yeats

vies_tren_lluna_m

L’home tranquil té velocitat,
però no té pressa. Res no l’acaça.
No té pressa, tampoc, de no tenir pressa,
la qual cosa, entre llops, no és mai una rosa
fàcil d’olorar quan hom disposa
d’una mica de velocitat: l’home tranquil
va al seu ritme, i el marca suaument.
No és que s’aturen els rellotges al seu pas,
no és que puga alentir la tempesta;
és ben cert, però, que es rebel·la
contra l’omnipresent propensió
a fugir, com un xai, del present.
L’home tranquil a penes s’enfada
i, si s’enfada, abans d’un primer crit
haurà comptat, decorós, fins a mil
i una nits: l’home tranquil és amable.
No ajorna la fugida ni frena l’instant.
Treballa, sense estrès, en una oficina.
Aquest matí ha agafat un tren
que marxa lent, lent, molt lent,
i pensa tranquil, molt tranquil·lament,
que no tornarà mai més.

Al meu amic Carlos Salazar de Luis, amb enyor

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«The Isle of Innisfree», de Dick Farrelly

Poeta i mussol, piulades al vol (V)

The moon is distant from the sea
And yet with amber hands
She leads him, docile as a boy,
Along appointed sands.
Emily Dickinson

mussolOO

~:~

Aquest cos és només un llambreig de l’aigua.
L’aquarel·la, besllum secreta, regalima pell endins.

~:~

Immutable, de tard en tard, memòria única,
em prens, i ets una sola nit, encarnació
primera i última, com si estimés sempre
la mateixa mort.

~:~

Dia fosc o nit clara,
arbre blanc o núvol negre,
ni a la terra ni al cel
jo m’arrele.

«Mystic», de Txema Rodríguez

~:~

carícia llisquent
giragonsa infinita
desig arrossega
la serp proscrita
esbufecs espasmes verí!
la llengua retorçuda
i, muda, la pell muda

~:~

El cel d’ara
és molt més bell
que la paraula
«albada».

8:37AM / 8 d’abril de 2013

~:~

Si fa sol, retallem ombres negres, fàcilment.
El dia núvol ens abandona entre les grises,
com espectres que dubten de la nostra existència.

~:~

Una mà.
No la paraula “mà”,
ni la mà pronunciada,
imaginada, sinó la mà.
La mà que toca, oberta,
sencera, lentament,
la meua mà.
Una mà.

~:~

Potser puguem tornar al món sense sortir del somni.
La qüestió és saber a quin i no preguntar-se gaire
per un futur que el somni no inclou.

~:~

Flor del silenci: silenci en flor.
Sagna nua: por. Inspira mentre exhala.
Tinta sua: nit. Tot miola mentre calla.

diàleg

~:~

De taronger he empeltat
la forest del cor: memòria i desig.
El silenci treu flor, i flaira,
els diumenges d’abril.

~:~

El vespre alena.
Les estàtues del vent tremolen.
Tenaçment em recorden
com m’he de vinclar
sense acotar l’esguard.

motivació

~:~

Segueix el riu de llum
i, quan arribes a l’horitzó,
salta!

motivació

~:~

L’absència pren cos: posseeix
la soledat que els mots acompanyaven.
Al llit, adéu endins, l’amor s’acotxa
a les palpentes amb la pell sargida.

~:~

És, en realitat, un somni.
Voler o no despertar no el defineix
i només s’esvaneix si t’adorms.

~:~

Devorar l’instant
per donar un nom
de record al destí.

#Leucó

~:~

Ressuscitar en l’altre cos,
el que en mi ressuscita.

~:~

Et somie somni dins de mi.
Somni em somie dins de tu.
Nit plena de lluna,
espai i temps
infinit.

~:~

Va ser bell perdre’s i retrobar-se.
Que ho siga, també, recordar-ho
un vespre vora mar
amb els mateixos ulls somiadors
que ara em perden.

~:~

No tornes mudes les paraules
que pronuncies en silenci.

~:~

Lluna plena.
S’omple de la nit
que buida.

~:~

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«The moon is a blind eye», d’ I am a kloot