Poeta i mussol, piulades al vol (VIII)

Al revés del món va el mussol
Antoni Albalat

mussolalmar

~.~

De l’aigua a l’aigua, amb foc,
em creixen al vent costelles de duna;
sal en la nit o sol ple de lluna,
la mar se n’emportarà una.

#SantJoan

~.~

Un parpelleig i la nit, l’oberta
pell negra que mira amb gloquidis
de figa palera: cansament, por i culpa,
i la fosca fugida per bandera.

~.~

Ni passat ni futur, el desert
d’ara: estels als ulls,
arena als peus, la set només
de l’horitzó nòmada.

#oasi

~.~

Torna la temptació
de tots els estius: córrer
pel camí de les set figueres.

~.~

El xiprer punxarà la lluna.
El sol caurà per la timba.
Creixerà l’estiu mentre la llum minva.

#solstici

~.~

El cel sagnant plora
a les fulles, solstici
a deshora.

#fil

~.~

Trenes, trenes a la nit,
per sentir, entre els dits,
la blanca nuca que s’hi adorm.

~.~

La presumpció de transitorietat
suprimeix la perdurabilitat.

~.~

Només una formiga
als llavis, una selva
mínima.

~.~

L’abisme són els ulls dels altres
que vam ser i que continuen estimant-se
en aquell altre lloc on el desig
ja no muta en anhel ni en enyor.

~.~

Entre els tres punts suspensius
sempre n’hi ha un que és de no retorn.

~.~

Hi ha el setge encara, la vinya
que espera, la pau alerta, l’or
dolorós de la llum que madura lluny
del fruit, l’adéu penúltim, la bandera.

~.~

Una brisa lleu gronxa
plàcidament les cortines.
Hom diria que això és la pau,
però és només la meua, ara i ací.
La nit ve demà.

~.~

Més enllà:
ni més lluny
ni més a prop.
És només com
tu vols anar-hi.

~.~

La senda que de la muntanya porta al riu
esvaneix la que del riu porta a la muntanya.
Caldrà seguir el riu o no perdre de vista la muntanya.

~.~

El deliri que proscriu el rastre,
l’oasi forjat, l’enigma encara
del refugi al ras que ajorna etern
el viatge breu dels ulls als llavis.

~.~

Entre el descans atroç i el ritme
enverinat, el ventre i la sang,
l’ala batent, la respiració
profunda en la paraula no dita.

~.~

Córrer és no tenir pressa,
alentir l’instant que allarga
el temps, ser vent i cos
d’un ball entre palmeres.

~.~

La llum tremola i plora, a la duna, la mandra dels núvols.

BMP31aCCYAAR75j

~.~

Finestra enllà, ets la set
que no s’apaga dins
de la flor que es tanca.

#nit

[ Els qui somien de dia són conscients de moltes coses
que escapen als qui somien només de nit
> Poe ]

~.~

Som productes defectuosos: un negoci perfecte.

#XarxesSocials

~.~

Veig un túnel al final de la llum.

~.~

Hi ha mirades com miralls
que ressonen com campanes.

~.~

Amb el temps se supura tot.

~.~

Lliure, entesa i sentida, la incondicionalitat
envers els altres, en circumstàncies determinants,
és l’última rosa a les mans.

#mitjavida

~.~

S’allunya si m’hi acoste.
Si m’allunye s’hi acosta.
I si travesse el mirall
quede travessat pel mirall.
Infinita, la imatge llambreja
a dins.

~.~

Si persegueixes massa somnis alhora perquè no se t’escape la vida,
després hauràs de perseguir la vida per escapar del malsons.

[ Caelum non animum mutant qui trans mare currunt > Horaci ]

~.~

No esperant sinó expectant, cerca i vol,
viu entre els qui esperen viure.

~.~

Algunes coses passen com els àngels, greus
i silenciosos, com si no passaren, i sentim
que un vent impossible de sobte ens travessa.

~.~

Descartes va fer creure que creia en la fe
per no despertar desconfiança entre els inquisidors.
Feia com ells, no predicava amb l’exemple.

[ Et le vers rongera ta peau comme un remords > Baudelaire ]

~.~

L’harmonia pot ressonar, com a molt, dins d’un sol cos;
la de dos hauria d’aspirar, com a mínim, a afinar els violins.

~.~

A dins no pressentim el núvol ni l’aigua,
però, entre pins, el bassal de cel entre pins
revela allò que encara no pot ser dit.

[ El meu cor passa en forma de núvol / per sobre les teulades > Bernhard ]

~.~

Hi ha pins. I més pins darrere.
I pins enllà, uns altres pins.
I, entre els pins, creixen pins petits.
I hi ha bassals de cel plens de pins.

~.~

Per intuïció, per incongruència o per inferència,
el que ignorem també ho sentim.

#latències

[ Larvata prodeo > Descartes ]

~.~

De cim a cim, l’esperança costeruda,
el tall del cor: electrocardiograma
de batecs que no rimen.

~.~

Ganivet dins del mirall, s’esmola
com un mot la llunyania dels cimalls.
El cel és de paper, el poema l’esquinçall.

esquin

~.~

Molt t’enganyaries si dius
que només t’esperes a tu mateix
i mai no arribes a trobar-te.

~.~

La inesgotable set de córrer
quilòmetres i quilòmetres per arribar
a un riu que existeix a dins teu.

~.~

No fabriqueu la clau
abans que la porta.
Potser no cal porta.

~.~

La puresa no és en la innocència
sinó en l’enteresa que encara guardem.

[ Solament seràs estimat on se’t vegi dèbil
sense que això provoqui la força
> Theodor W. Adorno ]

~.~

Sóc un problema sense dissolució.

~.~

Córrer: de mi vinc i a mi torne,
i al cor em fique els ocells en ordre.

~.~

Fotosíntesi, clorofília,
saba morent en clorur sòdic:
en silenci, entre fang i roca,
del sot més inhòspit,
l’esperança treu verds de jonca.

~.~

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«The owl moans low», de Lonely Drifter Karen

The sky of the sky of a tree called life

Vídeocreació de Nacho Mayals

 

i carry your heart with me(i carry it in
my heart)i am never without it(anywhere
i go you go,my dear;and whatever is done
by only me is your doing,my darling)
                                                                      i fear
no fate(for you are my fate,my sweet)i want
no world(for beautiful you are my world,my true)
and it’s you are whatever a moon has always meant
and whatever a sun will always sing is you

here is the deepest secret nobody knows
(here is the root of the root and the bud of the bud
and the sky of the sky of a tree called life;which grows
higher than soul can hope or mind can hide)
and this is the wonder that’s keeping the stars apart

i carry your heart(i carry it in my heart)

porto el teu cor amb mi(el porto en
el meu cor)mai no me’n separo(a tot arreu
on vaig hi vas tu, estimada;i tot el que existeix
gràcies a mi només és obra teva,amor meu)
                                                                                  no temo
cap fat(perquè tu ets el meu fat,vida meva)no anhelo
cap món(perquè preciosa tu ets món meu, veritat meva)
i tu ets tot allò que ha significat sempre una lluna
i tot allò que sempre el sol cantarà ets tu

vet aquí el més profund secret que ningú no sap
(vet aquí l’arrel de l’arrel i el brot del brot
i el cel del cel d’un arbre anomenat vida;que es fa
més alt del que l’ànima pot esperar o la ment pot amagar)
i vet aquí la meravella que distingeix les estrelles

porto el teu cor(el porto en el meu cor)

E. E. Cummings
(trad. Teresa Sàrries)