Toco les llunes que habiten el teu front, /
els rems d’or de la teva veu callada.
Agustí Bartra [1]
[2]
~:~
Les ales que no volen
la lliguen a la branca.
El blanc vola.
El negre s’agarra.
La llum s’arqueja.
La lluna, sense mans,
no arribarà a plena.
~:~
Ningú no m’espera, el silenci canta
i, de la lluna, n’aprenc la dansa
que, muda i lenta, em desfà l’estàtua.
~:~
Córrer i vent.
En contra: vas lent, però controles.
Sense: vigila de no arribar a un lloc
on no havies pensat anar-hi.
A favor: descansa.
~:~
Ja t’has fet brogit d’ales,
alè al vent sense baules
i, al meu cor, vol remor,
només llum, només mot
i només aire.
~:~
Sóc una font de set.
Si no em beus, em bec
i en mi torne, au de neu,
a ser aigua, riu i ple.
~:~
Aquesta set de llum
no pot ser una font de nits
negres.
~:~
Orfe de la pluja, nàufrag
al desert, amarat bec
de la meua set.
~:~
M’inunda la set.
~:~
És primavera perquè floreix; no perquè florir espera.
I, si espera, és perquè cerca, i no a l’inrevés,
ni de genolls, ni viceversa.
~:~
Va descórrer la cortina.
Va obrir la finestra. L’aire
entrava: llum, llavis, llençols.
Alenades, quatre mans al vol
despentinaven la tarda.
~:~
Coses, cases… Cossos!
Si els gaudiu, tot pesa més;
fora d’ells, us manca l’alè.
Però no culpeu, si de solatges
viviu, l’amor sense fre.
~:~
Que passen si, passant,
d’aquesta absència a frec,
d’aquest present en fuga,
se’n trenca la constant.
Fam i serp,
en tu es belluga l’instant.
~:~
Si és foc, no llum
que crema, cap llum,
en contra teu, pot ser
encesa.
~:~
Orbat de cos, animal,
fa la guerra, al fosc mirall,
a un exèrcit de tristesa:
nit, sal negra, bleix!
Als ulls la besa i no es rendeix.
~:~
De llindar en llindar, de la joia
al silenci, d’alenar a tossir,
funàmbul somnàmbul, a viure
em proscric entre entendre i sentir.
~:~
L’entomòleg punxa l’ull
amb busques afuades.
L’ombra talla, diagonal,
el punt de fuga de l’instant.
Joan Baptista Porcar, [3] «Portuària» 1946 [4]
~:~
Amb les pedres d’un mur he construït un pont.
Ara que només la nit el travessa…
–piulada inacabada–
~:~
Per què un déu, si tenim dos blaus?
Esperant un raig de sol, desdentada
boca negra, som la nit amb horitzó.
Desert de les Palmes, 18 de març 2013 [5]
~:~
Pensar és el paisatge.
Sentir, escriure’l, ha de ser l’aire.
Talaia de de guaita, m’assec,
bec la llum i m’emmiralle
Desert de les Palmes, 18 de març 2013 [6]
~:~
De la mar a la muntanya
sóc els ulls de tots els vents;
una altra onada al meu esguard
esfondraria la muralla.
Desert de les Palmes, 18 de març 2013 [7]
~:~
Per un somni clar sis llunes branden.
En aquest cel ressonen. Les set.
Estabornit, el cor no té batecs sinó campanes.
Al balcó de l’exili, 17 de març de 2013 [8]
Escoltar [9]