Home al balcó un matí d’hivern

Les vuit.
M’assec al balcó
per sentir
l’aire fred
del matí.

Tremole.
El cel existeix
perquè no existeix
–fora del món sóc dins
del llenç.

El fred és
un altre.
El matí
és un altre.
Perquè sóc
el fred
i el matí
i la mort
que hi respira.

El temps no passa.
L’espai es desdibuixa.
Tothom fa com que no.
Tothom nega amb el cap.

Els dies i les nits
que no havien de venir
també vénen. Als ulls
els mires com al sol
que aixeca l’ombra més alta:
viure la pregunta
o viure com una pregunta.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«The days that’ll never come», de Yiruma

3 comentaris a “Home al balcó un matí d’hivern

  • 1/30/2013 at 11:28 pm
    Permalink

    En cert moments, un home, -o una dona-, seu al balcó i fita els neons, l’horitzó d’edificis, la ratlla de la mar, les muntanyes, la vall… I tot plegat esdevé pregunta enmig del llostre.

  • 1/31/2013 at 10:01 am
    Permalink

    Com deia Bukowski, no podem vèncer la mort, però podem vèncer-la en vida. Amb vida. I si és tan a la vora, hauríem de destinar tots els nostres esforços a lluitar-hi. Recorde ara el llibre «Abisme i ocell», de Ramon Guillem. L’abisme sovint és un miratge de la nostra propensió a una infecciosa autocommiseració; l’ocell no necessita fer-se cap pregunta per planar-hi. Vol i vola…

    Rosabel, el balcó és el meu “racó de pensar”. ;)
    Joanaina, aprofite per agrair-te l’esmena al poema de l’autor de “La màquina de cardar”.

Commentaris tancats.