No verbal

Versió MP3

NO VERBAL

Eren paraules,
només paraules,
clares paraules
que no podran ser
reescrites només
amb paraules;
res no traduirà
els gestos aquells
ni el goig vibrarà
en la veu del demà.

No fou verbal, però, la tendresa.
No verbal fou l’espina.
No és ara verbal la cuirassa,
la por ni la fugida.
No ho serà el comiat,
el buit ni la fal·lera.
No verbal és
aquest silenci a brams.
No verbal és
aquesta mà que sentim
i no ens toca
perquè va travessar
pell, cor i carn.

No verbal serà
la memòria tota,
llenguatge únic
on florirà, bell,
el teu record.
No pot ser verbal
tanta absència,
ni l’enyor,
ni el teu nom.

No verbal, de tan ple,
perdrà pes el poema
que, al rabeig del cos,
mai no t’escriuré.

Josep Porcar
2 de gener de 2013

3 comentaris a “No verbal

  • 1/16/2013 at 11:43 am
    Permalink

    No verbal és, també, l’admiració —i de vegades envegeta— dels teus lectors.

  • 1/16/2013 at 11:55 am
    Permalink

    Un no fa el que vol, sinó el que pot, en tots els sentits. El voler, al capdavall, vulguem o no, no fa sinó contemplar el cel dins del laberint de possibilitats: núvols i núvols que no diuen on és la sortida. Què vols dir? Què pots dir? Fa unes setmanes em va dir una molt bon amic: «Has escrit el llibre que pots escriure». Quanta raó! Ni més ni menys. Tot allò no verbal que, entre vers i vers, com l’aigua s’escola revela tot el que volem, tot el que veritablement hem dit.

Commentaris tancats.