Cosmogonia

 

Si ens cal més esperança
o menys resignació, ja no ho sabem,
però si ens hem d’encomanar, cofois,
a una nova i flamant unitat de mesura,
més que una cefeida m’estimaria ara
el rebregat estel d’un poema
que desxifra, amb un llambreig
o bé amb un eco, la distància exacta
entre una formiga i l’univers,
o aquell altre que crèiem esvanit,
incorpori, un matí d’octubre,
entre gotes de rou, indiscernible
–com Shelley va reblar– de les llàgrimes
fulgents i òrfenes d’un infant.
És immesurable la magnitud
d’una fugacitat que no passa per hores
i s’allargassa, a l’ombra d’un pi,
en l’escatada pell d’un home:
la cadavèrica estatura d’un com tu
—i si ara escric tu no vull dir jo
oscil·la entre el desig pueril de ser infant i bo
i el desdesig senil de ser gran i pervers;
del bres al clot hi ha el pèndol, un vol
de pixaví, brams de mar tan inevitables
com l’absència de vent, mots encarnats
en un dolor impronunciable, intraduïble
a la vida si els mots no són traïts.
En cerqueu constants? Un parpelleig?
Ni diapasó ni mètrica, només batec
i onada somouen aquest magma
i acorden inaudible la precisió
de les distàncies que marca implacable
l’esplendor magnètica dels cossos.
La mesura de totes les coses… Quina?

  A Vicent Alonso

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Starman», de David Bowie

En peu

Hi ha un cementeri on els xiprers
viuen plenament, com si fóra natural,
el seu deure ancestral d’acompanyar els morts.
Hi ha uns ulls que la cendra no crema.
Hi ha una esperança que s’hi alça verda.
 

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Quintessence», de Coleman Hawkins

La taula, després

Ara la taula neta, trista, resseca,
ressaca del marasme, com un càlcul
d’evasives després d’un teorema,
infinita de tan buida, brèvola
i brutal com una equació errònia
que a penes vibra de l’heure
al deure, del rou al pou, de mi a tu,
com una exclamació que fou plena
en melodies, afinitats i decepcions.
Ara la taula neta, expectant, aquest dir,
un dir què, un dir com, a quines illes,
i a quin llambreig encomanar la sal
que ha deixat de tremolar, com jo,
com tot, al rabeig de l’ona.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Out of nowhere», de Johnny Green, versió i interpretació de Coleman Hawkins

Les imminències

Com un organisme que s’autofagocita fins al no-res, la venda i consum conscient de les imminències per part des de les oligarquies com a imperatiu moral, polític i econòmic al servei d’interessos –presumptes– de la majoria funciona. És un fet. I funciona més enllà del contracte dels representants amb la ciutadania i sense que això haja provocat cap revolta significativa. La imprescindibilitat, l’essencialisme, tan monolític com fal·laç, de fer retallades en serveis socials perquè, del contrari, no podria sostenir-se l’estat del benestar –ço és, t’ampute el braç perquè no et faça mal–, o el reclam inajornable d’un estat propi perquè, en veu dels presidents Pujol i Mas, Catalunya «el necessita» –ara!, en present d’indicatiu, i no abans–, tenen una càrrega d’obsolescència programada tan alta que les dues imminències podrien ser identificades simplement com a nostàlgia de finals del segle XX si no fóra per l’espiral de silenci creixent a força de greuges i dicteris, d’inèrcies que emmordassen el pensament i embossen els canals d’acció. Si al meu parer és indiscutible que els pobles, per al seu benestar, han de tenir total sobirania i serveis socials eficaços –no solament perquè els necessiten, també i sobretot perquè els volen–, no deixe de comprovar que, en canvi, això mateix és també una obvietat que les oligarquies ara fan passar per insòlita, apel·lant hipòcritament al regne tenebrós de les necessitats. No crec que aquest apunt meu siga, ni de bon tros, un visió hipercrítica de la realitat, i dubte que puga funcionar com a antídot contra les decepcions. Moltíssima gent ha piulat que la marxa cap a la independència de Catalunya ja no té aturador. Des de la rabassa del sud, exiliat i perifèric, com qui contempla atònit la bellesa d’una gran tempesta, només puc fer costat i dir: magnífic, per fi, ja era hora.

Les imminències

Sí, però només són imminents
les tendreses, la boira composta
de mosquits adherits a la goma de l’aigua,
vapors insinuants i articulats, espectres
no pas més terribles que jo.

M’hi avinc, me’n congratulo, res
no serà que no sigui
benèfic. Un pas més
en fals, i l’orgia! Una copa de sexe
amb, una oliva farcida de gel, un dimoni. És
suficient.

I ben sec, el cop de porta
trenca la matinada. Sento que s’acosten
ordenadament. Ells, els custodis
del calze, elevació
de la fusta besada. A fora,
la nit mixta, en pau i en formació
impecable, per sempre amatents, les constel·lacions
enllustrades, blavoses
com baionetes.

Màrius Sampere, del llibre «Les imminències», Proa, 2002.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Autumn day», d’Ólafur Arnalds

Rajoy i l’escalada del totalitarisme

Acabe de llegir-ne la notícia i no em puc quedar callat: «El Govern obligarà els aturats a netejar àrees calcinades per incendis». Com si foren els culpables d’haver-los cremat, els enviaran a camps de treballs forçats. No sóc un expert en lleis, ni em cal, per a percebre això com un atac a la integritat moral i física de les persones: una embranzida en l’escalada del totalitarisme i la implantació de facto d’un sistema esclavista. Com si foren delinqüents, converteixen en presidiaris les persones a l’atur (cambrers, arquitectes, camioners, infermers, mestres, periodistes…), o en alguna cosa pitjor encara, perquè les persones en presó —que jo sàpiga— no són obligades a netejar cap bosc. En aquest nou decret queda ben al descobert el feixisme pur i dur del govern de l’Estat. Alerta, doncs, perquè és aquesta la veritable línia roja, l’agressió física i psicològica a les persones, l’evident violència de l’Estat contra els seus ciutadans. Com a l’Alemanya nazi, com a la Xina, com a Síria. Què ha de vindre després? Sent indignació i un desconsol profund, però no cap sorpresa, perquè ve de lluny. Fa temps que els governs i els seus periòdics majordoms coven els ous de la serp mentre disseminen el seu verí. Ja fa temps que parlen, per exemple, de reinserció, com si foren criminals, i no de recol·locació dels aturats. Davant d’això hi ha dues eixides: emigrar o respondre frontalment a l’atac. Ja no és una opció amagar-se o quedar-se quiet, immòbil com un cèrvol davant dels depredadors, davant d’aquests fills de la gran pàtria.