Solsida

des d’aquest temps d’exili on em toca fer casa
Gaspar Jaén i Urban

una mirada
una remor
després veu alè
i vent
a la cova
moblada acarona
la mà bransoleja un somni vibra
en la pell estremeix la carn besa agita
la sang tremola el cos
sacseja el cor solseix
raons i mons
de silenci i pura
absència
un forat de…
un dolor com…
un espasme un
darrer adéu fins
aviat

 

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Thin air», de Pearl Jam

4 comentaris a “Solsida

  • 12/6/2012 at 10:33 am
    Permalink

    Pur Porcar quan és breu, no menys bo: sagetes poètiques que et deixen sense alè.

  • 12/6/2012 at 11:01 am
    Permalink

    M’has fet pensar en perquè confonem els somnis amb les il·lusions. La realitat possible amb la realitat imaginada. Bonic poema sense pausa explícita.

  • 12/6/2012 at 11:41 am
    Permalink

    Jo vaig pensar quelcom semblant en llegir-lo, Pruïja.

  • 12/6/2012 at 7:16 pm
    Permalink

    Com diu la magnífica cançó dels Pearl Jam: «Love can keep on moving,… in both directions…». No ajuda no atendre a raons, tampoc no ajuda no atendre els sentiments, però sens dubte no ajuda gens no atendre les confusions. No pot tenir pausa l’alè que no l’ha rebuda; així el poema, que tanca en fals la certesa d’haver viscut i m’obliga (ens obliga) a anar més enllà del procés purament mental.

Commentaris tancats.