^[1]Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat; si el penjat es despengés els setze jutges menjarien fetge d’un despenjat. Setze entitats financeres de la City londinenca ^[2], les mateixes que reclamen un altre rescat ^[3] per a Espanya, i que són les encarregades de fixar el tipus d’interès al qual teòricament es presten diners, manipulaven aquest interès a conveniència de les més importants. Per fixar el líbor ^[4] (com l’euríbor, sobre el qual també hi va haver sospites fa anys), no cal que creuen operacions reals, n’hi ha prou que piulen a quins preus estarien disposats a fer-les. Per entrendre’ns, fixaven l’interès que més els interessava… Però ens hem de sorprendre? Un foc anunciat, un escàndol ^[5] mundial que veurem com els majordoms del capital intenten apagar ^[6] ràpidament. En definitiva, la creixent convicció popular «els bancs són uns lladres» elevada a la categoria d’asseveració empírica. Afegiu al potatge: fuga de capitals, rescat/prèstecs directes a la banca, amnistia fiscal… I aneu sumant. Estic segur que alguns encara arribaran a la conclusió que el capitalisme no quadra la caixa perquè tots hem viscut per damunt ^[7] de les nostres possibilitats i hem fet massa despesa en educació ^[8], sanitat ^[9] i brigades forestals ^[10]. Per cert, afegisc a la meua col·lecció d’obvietates insòlites ^[11] aquesta constatació infreqüent de la premsa que denuncia l’estafa com una cosa inherent a certes operacions bancàries. La mateixa premsa que ho callava en directe i ara ho difon en diferit. És important no oblidar això.

#obvietat insòlita ^[12]

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here ^[13]. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Cançó del lladre», popular, transcripció de Miquel Llobet, amb Narciso Yepes a la guitarra.