La riallada dels taurons

Se han reído de nosotros. El objetivo es salvar a la banca alemana, que es lo que de verdad les interesa, pero quieren hacerlo con las máximas garantías y eso obliga a que el rescate sea uno definitivo, directamente sobre la economía española y con la garantía directa del Estado. El de los 100.000 millones para los bancos no era sino una salva porque resulta infumable: nadie puede entender que si es a los bancos a quien hay que rescatar se haga responsable de ello a los ciudadanos en su conjunto. Por eso, para provocar el grande, están dejando que nos precipitemos al abismo, no porque la cuantía de nuestra deuda pública sea excesiva, como dicen, sino porque nos atan de pies y manos y nos empujan ante los inversores. Simplemente haciendo lo que está haciendo el Banco Central Europeo, nada de lo que haría un banco central auténtico, bastará para que seamos intervenidos en poco tiempo y para que nuestra economía sea puesta bajo control directo y permanente de los acreedores alemanes. Queda muy poco tiempo para que las comunidades autónomas se declaren sin liquidez y para que el propio Estado, con tipos en los mercados superiores al 7% u 8%, se reconozca incapaz de hacer frente a sus compromisos de pago. Esa es la secuencia inevitable que producen las medidas que se están tomando.

Article complet de Juan Torres

6 anys, 43 morts, 47 ferits, 0 responsables

Passegen dia i nit sense cap destinació com espectres desnonats per andanes embafades de supervivents amnèsics. Travessen, a vegades, cossos vius i cobejables, forques fredes i ambulants que desdenyen fugissers l’ombra brèvola i esquerpa que es desferma del seu propi cadàver. Sense fortuna intenten amarrar-se al cor d’algun infant per a poder fugir dels llimbs de sang on ja fa més de sis anys esperen sota els ferros l’hora digna dels adéus per a poder morir-se totalment. És la mort ajornada. És la mort que no s’acaba mai. És aquesta impune propensió a l’oblit on els irresponsables muten en botxins.

@avm3j

Setze jutges

Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat; si el penjat es despengés els setze jutges menjarien fetge d’un despenjat. Setze entitats financeres de la City londinenca, les mateixes que reclamen un altre rescat per a Espanya, i que són les encarregades de fixar el tipus d’interès al qual teòricament es presten diners, manipulaven aquest interès a conveniència de les més importants. Per fixar el líbor (com l’euríbor, sobre el qual també hi va haver sospites fa anys), no cal que creuen operacions reals, n’hi ha prou que piulen a quins preus estarien disposats a fer-les. Per entrendre’ns, fixaven l’interès que més els interessava… Però ens hem de sorprendre? Un foc anunciat, un escàndol mundial que veurem com els majordoms del capital intenten apagar ràpidament. En definitiva, la creixent convicció popular «els bancs són uns lladres» elevada a la categoria d’asseveració empírica. Afegiu al potatge: fuga de capitals, rescat/prèstecs directes a la banca, amnistia fiscal… I aneu sumant. Estic segur que alguns encara arribaran a la conclusió que el capitalisme no quadra la caixa perquè tots hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i hem fet massa despesa en educació, sanitat i brigades forestals. Per cert, afegisc a la meua col·lecció d’obvietates insòlites aquesta constatació infreqüent de la premsa que denuncia l’estafa com una cosa inherent a certes operacions bancàries. La mateixa premsa que ho callava en directe i ara ho difon en diferit. És important no oblidar això.

#obvietat insòlita

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Cançó del lladre», popular, transcripció de Miquel Llobet, amb Narciso Yepes a la guitarra.