We’ll go no more a-roving

El 28 de febrer de 1817, a l’edat de 29 anys, George Gordon Byron, més conegut com a Lord Byron, va escriure una carta (text) al seu amic Thomas Moore –poeta irlandès i primer biògraf–, en la qual va incloure el famós poema que més avall podeu llegir, escoltar i contemplar, «So, we’ll go no more a-roving», inspirat, s’ha dit, en una antiga cançó escocesa («The jolly beggar»). Insomne per convicció, Byron solia dir que «la mort és una cosa que fa plorar els humans i, no obstant això, es passen un terç de la seua vida dormint». En la missiva a Moore, lamentava que havia tranuitat massa durant els carnavals de Venècia, ciutat on va viure abans de marxar a Gènova (1822) i finalment a Grècia, un any després, on va morir (Messolonghi, 1824). «¿Però potser Orient no comença d’alguna manera a Venècia? (…) No m’ha defraudat, encara que la seua palpable decadència podria haver defraudat a altres persones. Però fa molt que estic familiaritzat amb les ruïnes i no em desagrada la desolació», confessava. Residia aleshores al Palazzo Mocenigo, on començà a escriure el cèlebre «Don Juan», inacabat a causa de la seua mort. Aquest palau va ser descrit per un amic com un espectacle circense, barreja de prostíbul i zoo; artistes, aristòcrates, meuques, criats i animosos post-adolescents vagaven per les estances en companyia de paons reials, gats, micos, falcons, raboses i altres bèsties. Temps després, Lord Byron es vantaria d’haver mantingut, durant l’aventura veneciana, relacions sexuals amb més de 250 dones. De la quantitat d’homes, però, dubte que fanfarronejara públicament, tot i que era ben coneguda la seua bisexualitat, no només dins del seu cercle, sinó també al carrer. De fet, continua obert el debat sobre les tendències sexuals del poeta i no s’ha pogut verificar si li agradava més la carn o el peix. A l’obra «The Oxford Anthology of English Literature (II)», per exemple, s’afirma que Byron era «fonamentalment homosexual».

El vídeo-poema que podeu veure a continuació, petita suggestió d’un carpe diem clarobscur amb pinzellades d’un homoerotisme més o menys entelat i plàcid, és –com sempre– una altra veu mirada, una visió només entre moltes altres de possibles. No és producte –no de moment, almenys– de cap fantasia o desig personal; està documentat que Venècia –sobretot en dies de carnaval, quan Lord Byron va escriure aquests versos– era tot un reclam per a la gent gai de l’època, víctimes d’una ferotge repressió, com ja podeu imaginar, a la resta d’Europa. En algunes regions d’Itàlia, cal aclarir, s’havien suprimit (gràcies a la incorporació del codi napoleònic del 1810), les lleis penals que proscrivien la sodomia, raó per la qual alguns biògrafs mantenen la tesi que aquesta condescendència judicial era un dels al·licients que van atreure Lord Byron a la ciutat dels canals. De fet, en «Byron and Greek Love», Louis Crompton i altres biògrafs sostenen que el 1816, quan marxà d’Anglaterra, Byron no fugia només de la creixent ignomínia patida a conseqüència de l’escandalós incest amb la seua germanastra; fugia també de la pena de mort que els tribunals anglesos infligien als homosexuals. Siga com siga, haig de confessar que, abans de consultar les fonts que m’havien d’apropar a les circumstàncies que envoltaren la creació d’aquests versos, ja havia començat a imaginar el vídeo-poema. I, després de tot, mantinc encara la intuïció: em fa l’efecte que Byron adreçava aquest poema a un(s) home(s) amb noms i cognoms, destinatari(s) real(s) dels seus sentiments i que, ací, Thomas Moore no és més que el seu interlocutor epistolar. Per extensió, en tot cas, som ara nosaltres, els seus lectors, els receptors del seu savi encàrrec: «Visqueu intensament, perquè mai més no tornareu a viure aquest instant».

La peça està formada per tres quartets, amb rimes contínues que segueixen el patró ABAB. Byron reconeix que és incapaç de reprimir els seus impulsos amorosos («though the heart be still as loving») i, alhora, admet que, per amor, ha viscut al límit de les seues capacitats físiques («the soul wears out the breast»). Al segon quartet, alguns lectors han volgut veure un Byron entonant un mea culpa, com si estiguera confessant la necessitat d’un rescat, d’una redempció, de recuperar l’alè per retardar l’autodestrucció. No ho veig així. Entre l’ànima i el cos, o entre l’espasa i la paret, amb les contradiccions que el poeta arrossega, és una ximpleria creure que l’artista cerca una salvació física, que prefereix sobreviure a canvi de sotmetre’s a l’ortodòxia vital de l’època. En la meua opinió, el tercer quartet dissipa totalment aquesta interpretació si notem que la negació («Yet we’ll go no more…»), més melangiosa que nostàlgica, no anuncia una claudicació personal mitjançant una presumpta repressió del seu esperit insomne, excèntric i apassionat, sinó una concient, serena i plena acceptació de la mort si és aquesta l’única manera de foragitar la darrera renúncia a la bellesa i al gaudi de la vida. Recordem-ho, així ho confessava al seu amic: «Estic familiaritzat amb les ruïnes i no em desagrada la desolació». Per dir-ho d’una altra manera: Byron preferia una mort veneciana a una vida anglesa.

Per als subtítols en català he ideat un versió recreativa i en decasíl·labs, ja que l’octosíl·lab de l’original constrenyia forma i fons, tot seguint, aquesta vegada, l’epigrama de Borges: «El original es infiel a la traducción». I ja em perdonarà Frost, perquè també «poetry is what gets lost in translation». Al blog de Ramon Carreté podeu trobar versions, algunes més literals, en català, castellà i italià. Recorde, finalment, que Richard Dyer-Bennet (1955), Joan Baez (1964), Leonard Cohen (2004), Kris Delmhorst (2006) i Ariella Uliano (2009) han cantat el poema.

Versió MP3

We’ll go no more a-roving

So we’ll go no more a-roving,
so late into the night,
though the heart be still as loving,
and the moon be still as bright.

For the sword outwears its sheath,
and the soul wears out the breast,
and the heart must pause to breathe,
and the love itself must rest.

Though the night was made for loving,
And the day returns too soon,
Yet we’ll go no more a-roving
by the light of the moon.

Llegir-ne més

Qui són ells

Quan Almunia diu, sense cap complex, que no ens hem d’endur les mans al cap si es produeix la liquidació d’un banc, però immediatament ens hem d’endur les mans a la butxaca, no siga que ben aviat els atracadors oficials ens criden mans enlaire!… Quan la Sala Penal del Suprem absol Dívar, després d’haver-se demostrat la malversació de fons públics per part del ja ex-president… Quan una empresa com Amstel, de tan natural que veuen el seu discurs, és incapaç d’adonar-se per si mateixa que un anunci seu pot ser altament ofensiu per a un poble i una llengua… Quan, després del saqueig i la depredació de corruptes i cacics com Camps o Fabra, i de gestors bancaris del tot irresponsables, com Rato o Mafo, ningú no ha pagat encara ni un sol plat trencat… Quan Merkel diu que «Grècia no és deixa ajudar» sense preguntar-se en cap moment per quina raó no pot deixar-se ajudar… Quan els governs europeus i estatals no posen fre als especuladors del deute públic i, en canvi, violen sistemàticament els drets laborals, sanitaris i educatius dels ciutadans… Aleshores, obtenim la viva imatge del nazisme, impecablement exemplificada en el personatge d’aquest militar de la pel·lícula «La vida és bella». L’escena és una sàtira brutal, exacta, de la barbàrie, de l’absència total d’empatia per part dels opressors. Temps enrere, Guido, el protagonista, havia fet amistat amb el militar nazi, amb el qual intercanviava endevinalles. Quan el troba al camp de concentració, creu que l’ajudarà. És impressionant el semblant desolat de Guido quan comprova que al militar només li preocupa resoldre una endevinalla que no el deixa dormir: «Ajuda’m, Guido, per l’amor de Déu, ajuda’m». Com si escoltara Rajoy quan demana ajuda per a la banca: «Soy gordo, soy feo, y de color amarillo, si preguntas quién soy, respondo cua cua cua y hago popó mientras camino. ¿Quién soy yo?».

Eleutheria í Thanatos

Set nocturns de set versos (VI)

Inescrutable nit amarga sense fi
Parpella oberta
Abans del plor crema el dolor
Abans del broll hi ha la pèrdua

L’aguait de la mort futura
Com el sil·logisme del meandre inútil
s’esquerda als genolls del seu destí.

(trad. J. P.)

Helena (fragment)

No és la mort a qui haurem d’enfrontar-nos
Sinó a una gota petita de pluja autumnal
Un sentiment confús
Flaire de terra humida en les nostres ànimes que tant ens separen

I si no està la teua mà en les nostres mans
I si no està la nostra sang en les venes dels teus somnis
La llum del cel immaculat
I la música invisible dins de nosaltres ai! melangiosa
Passatgera de tot allò que encara ens arrela al món
És humit l’aire l’hora la tardor la separació

El repós amarg del colze en el record
Que surt quan la nit ens separa de la llum
Rere la finestra rectangular que mira la tristesa
Que no hi veu res
Perquè es va fer música invisible flama a la llar  tic-tac de rellotge a la paret

Perquè es va fer
Poema vers a vers exhalació paral·lela a la pluja a les llàgrimes a les paraules
Paraules no com les altres sinó únicament dedicades a tu.

(trad. J. P.)

Vingueren…

Vingueren
vestits d’«amics»
incomptables vegades els enemics meus
aixafant la terra tan antiga.
I mai no es lligà la terra al seu taló.
Portaren
el Savi, el Fundador i el Geòmetra.
Bíblies de lletres i de xifres
tota la Submissió i Força
dominant la llum tan antiga.
I mai no es lligà la llum al seu empar.
Ni una abella tan sols no errà per a començar el joc daurat
ni un zèfir tan sols per a inflar els llençols blancs.
Erigiren i fundaren
als cims, a les valls, als ports
torres poderoses i vil·les
llenys i altres vaixells,
les lleis que decreten el que està bé i el que s’escau
ajustant-se a la mida tan antiga.
I mai no es lligà la mida al seu pensament.
Ni tan sols una petja de déu no deixà senyal a la seua ànima;
ni tan sols un esguard de nereida no féu per llevar-los la parla.
Arribaren
vestits d’«amics»
incomptables vegades els enemics meus
oferint els regals tan antics.
I els seus regals altres no eren
sinó ferro i foc tan sols.
Als dits que oberts s’esperaven
només armes i ferro i foc.
Només armes i ferro i foc.

(trad. de Rubén J. Montañés)

Poemes d’Odisseas Elitis

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Petita tramuntana», d’Odisseas Elitis, per Maria del Mar Bonet i Mikis Theodorakis

Rescat no, segrest

The Eurogroup is confident that Spain will honour its commitments under the excessive deficit procedure and with regard to structural reforms, with a view to correcting macroeconomic imbalances in the framework of the European semester. Progress in these areas will be closely and regularly reviewed also in parallel with the financial assistance.

Reformes estructurals en paral·lel. Així ho ha dictaminat l’Eurogrup en la seua declaració oficial del passat dissabte 9 de juny. Queda clar? Retallades. Per tant, només calia llegir una miquinya per no empassar-se una altra vegada la viscosa cantilena Spain is different, aquella que no era Grècia perquè és encara pitjor: és Espanya.

Liebster blog

Dos virtuosos de la prosa, que estime per la seua equanimitat i perícia, primer Xavier Aliaga, de Sota la creueta, i poc després Vicent Usó, de El rastre de Clarisse, em van voler donar el Liebster, un premi blogaire que, segons les bases, «està pensat per estimular i promocionar els llocs d’Internet que no superin els 200 seguidors però per la seva essència i contingut val la pena donar-los a conèixer a un ampli sector de la xarxa». Si no me l’hagueren donat ells, ara tindria els seus blogs a la meua llista de premiats, així que moltes gràcies a tots dos per aquest mem tan gratificant que, efectivament, ara que per fi he acabat treballs imprescindibles, m’estimula –ja que darrerament no escric a Salms amb la periodicitat d’abans. No és gens fàcil escollir, però ara haig de continuar la cadena i atorgar el premi a cinc blogs entre tots els que m’estime:

Viatger immòbil, de Carles Querol, pels poemes, reflexius i ben treballats, que ens regala gairebé a diari.

Ucronies, de Joan Calsapeu, per la seua visió tan intuïtiva com analítica de les realitats imminents i de l’activitat cultural al nostre país.

Espai Claudàtor, de Josep Lluís Abad, perquè ens ensenya amb passió, tant en la seua poesia com en el seu blog, que en la paraula ens va la vida.

Pertubatronics, de Jimena Worcel, per la seua singular psicoanàlisi dels incidents quotidians.

Moving poems, de Dave Bonta, pels videopoemes, per regalar-nos la veu de la mirada.