Ja el títol m’havia suggerit el poema de Coleridge, ‘The Rhyme of the Ancient Mariner’, per això d’haver de contar la seua història en matar aquell albatros. Ací, però, no hi ha cap mariner ni cap ballesta, així que es fa difícil trobar algú a qui ficar-li l’albatros pel coll perquè carregue amb la culpa i explique que ha contribuït a matar a un albatros amb uns quants taps d’aigua.
L’albatros hi és, invisble,
inclement botxí ressuscitat,
car la tripulació del planeta
encara solca un mar d’ossos
i entre boires siderals
juga als daus i mor
a bord sense saber-ho.
Només un suïcida pot matar
l’ocell que fa moure la brisa.
For all averred, I had killed the bird
That made the breeze to blow.
Ah wretch! said they, the bird to slay,
That made the breeze to blow! Samuel Coleridge
El vídeo és un doblatge purament visual del poema. Venjativa, la metàstasi avança i caldria revisar els postulats d’autoconservació de l’espècie. Curiosament, el gran poema de Coleridge acaba així: «A sadder and a wiser man / He rose the morrow morn». Més savi no ho sé, però sens dubte més trist.
Ja el títol m’havia suggerit el poema de Coleridge, ‘The Rhyme of the Ancient Mariner’, per això d’haver de contar la seua història en matar aquell albatros. Ací, però, no hi ha cap mariner ni cap ballesta, així que es fa difícil trobar algú a qui ficar-li l’albatros pel coll perquè carregue amb la culpa i explique que ha contribuït a matar a un albatros amb uns quants taps d’aigua.
Punyent.
L’albatros hi és, invisble,
inclement botxí ressuscitat,
car la tripulació del planeta
encara solca un mar d’ossos
i entre boires siderals
juga als daus i mor
a bord sense saber-ho.
Només un suïcida pot matar
l’ocell que fa moure la brisa.
For all averred, I had killed the bird
That made the breeze to blow.
Ah wretch! said they, the bird to slay,
That made the breeze to blow!
Samuel Coleridge
El vídeo és un doblatge purament visual del poema. Venjativa, la metàstasi avança i caldria revisar els postulats d’autoconservació de l’espècie. Curiosament, el gran poema de Coleridge acaba així: «A sadder and a wiser man / He rose the morrow morn». Més savi no ho sé, però sens dubte més trist.