Per damunt de les nostres?

Primer viatge a París. El meu cos ha tornat a córrer pels ponts insípids del riu Sec, però l’ànima continua travessant ponts del Sena. M’endinse desganat en les gàbies electròniques on –de moment– ens deixen piular i retrobe la percepció col·lectiva d’estat d’excepció. La somorta piuladissa sosté un baix continu, un desencant barroc, i no és difícil adormir-se a l’ombra de les frondoses decepcions de gairebé tothom per les conseqüències –i les inconseqüències– d’una mal anomenada dictadura dels mercats que, en la pràctica, és dictadura i només dictadura. Al Twitter m’he quedat penjat de l’exabrupte de l’amic Aliaga, poc propens a desentonar, que hi expressa ben gràficament estar «fins als ous» de l’oració següent: «Todos vivimos por encima de nuestras posibilidades». Al Facebook he vist després que li fan comentaris amb referències anatòmiques similars. Lamentablement, aquesta oració opiàcia que reclama altes dosis de fe ja compta amb molta gent devota en totes les classes socials. Com un mantra laxant, com si resaren el rosari, masteguen un enunciat que no resisteix un examen bàsic de racionalitat. Des de l’ètica, la frase ressona obscena en la boca farcida de fideus d’un govern majordom i desaprensiu que, aixafat aquell talante, apel·la a un rebregat sentido común. Des de la lògica, és una proposició enunciativa en si mateixa incongruent, contradictòria. Conté, si més no, dues fal·làcies, la segona de les quals invalida el propòsit totalitzador –i totalitari– de la primera. En primer lloc: «Hi ha molta gent que no es va tornar boja», com bé hi afegia l’autor de Sota la creueta. Primera fal·làcia, doncs: no vam ser «tots» els que vam viure «per damunt», ni de bon tros gairebé tots. És més, tot i la morositat creixent –la réelle croissance–, la majoria de pagadors continuem retornant préstecs i hipoteques, i encara guardem un marge escàs per resistir l’addició de barbàrie dictada per les retallades i per la pujada d’impostos i de preus. En qualsevol cas, càrregues a banda, la fal·làcia per generalització és més que evident. Resumint, el sofisma deductiu formal –tan antic com Aristòtil– que pretenen que ens empassem és el següent:

Tots els que han viscut per damunt de les seues possibilitats són ciutadans,
així que els ciutadans han viscut per damunt de les seues possibilitats
Per tant, tots els ciutadans han viscut per damunt de les seues possibilitats.

L’afirmació, però, tampoc no deixaria de grinyolar així construïda: «Alguns han viscut per damunt de les seues possibilitats». De les seues? O de les nostres? En segon lloc, doncs, l’enunciat s’autodestrueix per incongruència interna. És impossible, absurd, insostenible i impracticable que alguns hàgem pogut viure «per damunt» de les nostres possibilitats si, de fet, no haguérem tingut aquestes possibilitats. Què ha permès viure millor i no pitjor? Les possibilitats existents. Dit d’una altra manera: el braç s’ha estirat més que la màniga perquè s’ha pogut estirar. Qui va comprar un Audi en compte d’un Seat és perquè va tenir la possibilitat de comprar-lo, o no? Una altra qüestió, un altre debat és el procediment, és a dir, com va poder comprar el cotxe i, sobretot, qui va fer mercat amb les possibilitats i, en canvi, en fa ara amb les impossibilitats. Possibilitats del tot legals, aleshores, que van ser aplaudides i celebrades pels mercats i pels governs. Per tant, les possibilitats hi eren. Propose una oració més lògica i menys religiosa:

Alguns van viure per damunt de les nostres possibilitats.

I són els mateixos que continuen vivint per damunt de les nostres possibilitats. La frase dóna joc i de la mateixa manera podría afirmar-se que «ens estan retallant per damunt de les nostres possibilitats». El cas és que a tot arreu es parla de diners. Parlar d’amor i/o de sexe no està de moda, a no ser que preguntes quants diners costa tindre’n. Siga «per damunt» o siga «per baix», en amor això no importa tant. A París vaig comprovar que també a les llibreries els diners imperen sobre l’amor i que està molt de moda l’assaig de socioeconomia. En totes les llibreries vaig haver de preguntar on havien instal·lat la section de poésie. París sense poesia! Ce n’est pas possible! Tots els aparadors de les llibreries que vaig poder visitar exhibien títols dedicats a l’anàlisi de l’estat socioeconòmic actual. La cèlebre Shakespeare and Company, al costat de Notre-Dame, o la Gallimard, del bulevard Raspail, presentaven volums sobre la matèria ben a la vista dels lectors. A l’entrada de la llibreria Galignani, de la Rue Rivoli, una gran taula estava específicament destinada a presentar els darrers assaigs sobre la dictature des marchés (curiosament, el carrer de Rivoli és un dels més luxosos de París). Vaig tindre l’ocasió de fullejar-los, entre ells un titulat «La fin de la dictature des marchés?». Hi vaig prendre nota de dues frases de la contracoberta que esquerden l’enunciat que l’amic Aliaga avorreix: «Mais la crise n’explique pas tout» i «Comme souvent en économie, le diable est dans les détails».

PD. París té poesia, però reclama un plus de cerca. A la Shakespeare and Co vaig poder collir selected poems (francès/anglès) de Jacques Prévert i Pierre Martory.

Us deixe també ací una altra visió del mantra, més panoràmica, a càrrec de Ximo Corts.

Fumassola

Quan he tret el nas al carrer, a migidia, he sentit una bafarada desagradable, com de plàstic cremat, que encara dura. Des del brancal podia entreveure el tel d’un polsim blanquinós. Lluïa una claror somorta. Com que visc en una mena de gueto –i no seria la primera vegada– he pensat que potser algú ha cremat alguna cosa a prop. M’he desplaçat a l’altra punta de Castelló i he tingut la mateixa sensació. Una boirina mínima besllumava carasses del sol i hi persistia una sentor a combustió d’elements químics. Camí de casa, per la ronda Est, la fumassola a penes m’ha deixat enfocar els contorns de les muntanyes que abracen la Plana i que, en dies de sol lluent com el d’aquest matí, retallen el cel amb tisora. Fum o núvol, podia ataüllar-se, entre grisors sutjoses, el blancall d’una boina gegant en suspensió que s’allargassava –siga per la direcció del vent o per l’emplaçament dels fumerals– d’Onda a Sant Joan de Moró. He vist gent que ha eixit a córrer –per esport, i no per por! Els de la Plana ens hauríem de fer una biòpsia col·lectiva.

aParaula’m

Aquests dies se celebren diversos actes de cloenda de l’any de la Paraula Viva, que commemora el Centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. aPARAULA’m duu per títol la crida que l’infatigable Víctor Pàmies ha fet per commemorar-ho també a la Xarxa. Es tracta, ens diu, d’apadrinar una paraula i explicar per què l’hem triada. Perquè fa relativament poc de temps que l’he descoberta, perquè forma part del vocabulari sentimental del poeta Miquel Peris –que també enguany recordem–, perquè encapçala una de les cançons homenatge de l’amic Artur Álvarez, perquè és poc coneguda en altres comarques i perquè m’agrada molt la seua sonoritat, he triat la paraula:

araboga

A pobles de les comarques del nord del País Valencià, com Morella, Benassal o Vilafranca, l’araboga fa referència a una pluja fina d’aigua mesclada amb neu (aiguaneu) i, en una segona accepció, a intermitències de pluja menuda i breu. A Castelló de la Plana en diem borrimet. Podeu consultar-ne un estudi a «De lexicografia valenciana. Estudi del ‘Vocabulari del Maestrat’ de Joaquim Garcia Girona», a càrrec de Lluís Gimeno Betí.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Cante per fora, plore per dins», poema de Miquel Peris, cantat per Artur Álvarez

Fredes viscositats de serps catifen

Enguany es commemora el 25è aniversari del traspàs del poeta castellonenc Miquel Peris i Segarra. Associacions culturals, col·lectius d’artistes i tota mena d’entitats estan organitzant homenatges, com el celebrat el passat 20 d’abril pels escriptors d’El Pont Cooperativa de Lletres, o l’espectacle «A recer de la mar», del passat divendres al Teatre Principal de Castelló. Si abans creieu en l’existència de l’unicorn que en la del poeta local, potser reforçareu la convicció amb la lectura dels versos següents, exhumats d’un recull titulat «Tenebres», de l’any 1970. De fet, si hi obriu el zoom, sentireu que Peris els podria haver escrit aquest matí. S’acostarà la fi de la tragèdia?

 

XIV

Dos ulls desencaixats i un pam de llengua
ha estat el guany del Judes. Els denaris,
tornaren a les mans blanques i pulcres
dels mercaders del temple. Quina pena
no esdevinguen més llaços de samuga.
Al món encara hi ha moltes figueres.
Judes, germà, què has fet, has venut l’home,
aquell que era com tu del mateix poble?
Almenys has ennoblit la humil figuera.
La sang fa sang, ja ho sé, però els levites
segueixen sent els amos dels denaris
fent-hi nussos gruixuts perquè prim filen.
Rabí, tu pots jutjar: Qui és el més Judes,
el foll que s’ha penjat o aquells denaris
que isqueren de les mans blanques i pulcres
dels mercaders del temple? I el món, roda.

XXIII

Fredes viscositats de serps catifen
jaços on els malsons deleren somnis,
paradisos perduts entre boirines
malastrugues de dèries tardorenques.
Tarquims són les garlandes d’aigües verdes;
l’alè pudent, pregó de sabes mortes;
confús barbotejar d’asprives llengües,
el vent gelat que esgallarà la vela.
Floreixen mustigades les poncelles
per la maledicció del fat que estima
que no hi ha res a fer en el món nostre?
S’acostarà la fi de la tragèdia?

XXV

Corrandes xerradisses de rates esventrades,
es xalen a les panxes per festejar combois
d’aferradissos pòlips que xuclen bavalloses
bocotes estantisses d’alès enverinats.
Un gat cerval mossega, d’un jovencell, el sexe.
La llengua d’un ofidi, cercant-hi fruits malmesos,
s’enlaira, deturant-se, eròtica i morbosa,
per totes les contrades on troba amagatalls.
Esbarts bellugadissos d’erugues inconcretes,
s’encauen, endinsant-se pels nassos i melics.
El rat-penat s’aferra a les pansides llimes del pit
d’una desferra per vore si trau sang.

Miquel Peris i Segarra
De «Tenebres», 1970