Enviar «Si són de dolor» a un contacte

Enviar còpia de l’apunt titulat «Si són de dolor» a un contacte

* Required Field






Separate multiple entries with a comma. Maximum 2 entries.



Separate multiple entries with a comma. Maximum 2 entries.


E-Mail Image Verification

Loading ... Loading ...

5 comentaris a “Si són de dolor

  • 4/6/2012 at 9:12 pm
    Permalink

    Brutal, Josep, en tots els sentits del terme. Ens fas patir amb el teu dit, però t’he de reconèixer que no pot ser millor imatge patològica de la situació a què ens estan abocant els qui manen del món: tumefacció, brutícia, negligència, indiferència. El dolor ens legitima: uuuffff!, això cou, la veritat. Però de vegades em plantege què seria millor: dir fins ací hem arribat o esperar, com diuen aquells “el dia que tot rebente”, i aleshores la desesperació farà el seu camí. Mal assumpte, em pareix a mi. Tu mira pel teu dit, al marge de tot, i fes el que calga per posar-li solució. Et llig amb molt de gust. Una abraçada.

  • 4/6/2012 at 11:48 pm
    Permalink

    Increible la imatge desolada que ens presentes, però malauradament tan verídica.
    Jo vaig tenir un accident de cotxe brutal, perquè vaig trencar la lluna del vehicle amb els dos canells, vuit mesos de rehabilitació en una mutua, on havia de posar les mans en un jacuzzi, el del costat: el peu, i aixi en un cercle reduït érem un grupet de “tullits” compartint jacuzzi, però al final la situació era tan caótica que ens feia riure les increibles postures que podíem adoptar,
    Resulten ridícules algunes actituts de les persones, per tal de figurar sense tenir en compte les necessitats bàsiques. I ridícules les prioritats dels governants.

    T’envio llum càlida per aquest dit.
    Una abraçada.

  • 4/7/2012 at 4:55 pm
    Permalink

    Gràcies, Maria Josep. El dit millora lentament. Ja comence a poder pinçar, cosa que em permet coses tan bàsiques com passar les pàgines d’un llibre… Vaig al tema. No cou tant si anem a pams. Tampoc no vull causar cap malentès, i cal per això que m’allargue ara una mica. Pense que el dolor personal, per se, no justifica que mutem en cap mena de justiciers o de redemptors de vora séquia. Quan la suma de patiments individuals, però, tenen causa comuna en la depredació de governs majordoms d’interessos no sobirans, assumir la legitimitat per l’acció és el primer pas de la col·lectivitat damnificada per a prendre consciència del compromís amb si mateixa i alliberar-se del jou. Del contrari, el dia que tot rebente la desesperació dubte que faça “el seu” camí. Serà tard, possiblement. La història ens ensenya que els desesperats, els sans-culottes, no són, ni de bon tros, amos del “seu” destí i que el cinturó dels amos, després d’estrènyer-lo, aprofita per a assotar (de fet, ja han començat). És complicat. En tot cas, crec que arriba un moment que resistir ja no és suficient, que ja et no garanteix res, però potser hi ha encara massa gent confiada/fiada de no estar o de no haver arribat encara al darrer molló. Una abraçada.

    Salut, Sandra. Espere que estigues del tot recuperada. Aquesta llum càlida m’arriba tant com la d’infrarojos que sovint em posen. Una abraçada.

  • 4/7/2012 at 8:11 pm
    Permalink

    Se’m fa difícil d’entendre com, fronta l’imminència del dolor, ets capaç d’enfilar qualque altra reflexió que no sia la d’un temor pànic i obsessiu. Jo no ho sabria fer

  • 4/8/2012 at 8:25 pm
    Permalink

    No m’és fàcil, amic Joan. Més d’una frase està repensada i reescrita unes quantes vegades. Salut.

Commentaris tancats.