Ni bé, ni més

Gràcies a Christine Lagarde, l’anciana compradora del poema de Brecht no arribaria mai a l’edat de protestar. La directora del FMI ha dictaminat que «viure més és bo, però comporta un risc financer important i ens costarà més». Clar que aquest risc, a aquesta dona, li costarà molt menys que a tots nosaltres, o no gens. En canvi, a cadascú de nosaltres, la llarga vida de Lagarde ens pot acabar costant molt més que dos ronyons. Afortunadament, però, Lagarde també es morirà. «El FMI pide bajar pensiones por ‘el riesgo de que la gente viva más de lo esperado’» és el titular apocalíptic producte de l’anàlisi del Fons Monetari Internacional –també anomenat Pou Sense Fondo–, que ordena als governs endarrerir (més) l’edat de jubilació, retallar (més) les prestacions, augmentar (més) les cotitzacions i, de regal, que la cobertura pel «risc de longevitat» siga tutelat i explotat per companyies privades d’assegurances. Lagarde retalla fins i tot les seues frases: «Viure més és bo… només per als rics».

«Lo que cambia los cálculos, según el FMI, es la esperanza de vida cuando se tiene 60 años», explica el diari. Quina casualitat que també són seixanta els anys que, durant Tercer Reich, la propaganda nazi marcava per alertar el poble alemany dels diners que costaven els vells malalts. Ves per on, doncs, que el programa nacional nazi al voltant de l’eutanàsia serà completat, de manera més o menys encoberta, pel sistema capitalista global que Lagarde personifica. La imatge adjunta és ja un “clàssic” de la propaganda nazi. Reproduïda per primera vegada el 1940, pertany a un manual alemany de Biologia per a secundària, del qual és autor un mestre anomenat Jakob Graf. L’eslògan diu: «Estàs compartint una càrrega! Un persona amb una malaltia hereditària, quan arriba als 60 anys, costa de mitjana a l’estat 50.000 marcs alemanys». El document presentat pel FMI escenifica el que ja fa temps que la dreta política europea i espanyola propaga sense complexos. Fa dos mesos, Patricia Flores, viceconsejera de Asistencia Sanitaria de la Comunidad de Madrid, clamava: «¿Tiene sentido que un crónico viva gratis del sistema?». Ara podem retallar nosaltres les paraules «gratis del sistema» per endevinar quina era la vertadera pregunta retòrica de la viceconsejera.

Una altra vegada, doncs, l’ordre objectiu de les coses, al qual recorde vaig dedicar un poema amb l’ajuda de Herbert Marcuse. Acabe amb un fragment d’«Educació per a l’emancipació» [capítol cinquè: «Educació després d’Auschwitz»], de Theodor W. Adorno:

Demà pot arribar el torn a un altre grup que els jueus; als vells, per exemple, que durant el Tercer Reich encara van ser respectats en Alemanya, o als intel·lectuals, o simplement a grups diferenciats […]. No s’hauria de renunciar a indicar possibilitats concretes de resistència. Caldria abordar, per exemple, la història dels assassinats per eutanàsia, que a Alemanya no van aconseguir, gràcies a la resistència que s’oposà, el suport pretès pels nacionalsocialistes. L’oposició es va limitar al grup resistent, el que no deixa de representar un símptoma singularment cridaner i àmpliament difós de la indiferència universal. Una oposició així és, en qualsevol cas, a més del que s’ha dit, molt limitada, si es pensa en la insaciabilitat pròpia del principi de les persecucions. Tota persona que no pertany precisament al grup dels perseguidors pot ser sense més liquidada; hi ha, doncs, aquí un cru interès egoista al qual és possible apel·lar. Caldria, finalment, preguntar-se per les condicions específiques, històricament objectives, de les persecucions. En una època en què el nacionalisme està antiquat, els anomenats moviments de renovació nacional es mostren especialment proclius, com és evident, a les pràctiques sàdiques.

No és austeritat, és opressió

Vaig apuntar fa un parell d’anys que alguns no som escèptics per sistema però sí ens fem descreguts per rutina. Aquesta vesprada m’ha alegrat descobrir que no estic del tot boig, que no sóc l’únic cuc astorat de l’illa que ha pressentit la font de les solsides en unes peludes potes d’aranya. A principis de febrer sospitava que aquella grip A –de la qual ja ningú gairebé ni se’n recorda– i la imperant recessió econòmica tenen en comú moltes més coses de les que no ens pensem, sobretot la determinant: la incessant instigació del conflicte per part dels governants majordoms i el negoci que en fan uns pocs. Les dues són pandèmies d’una greu infecció, la por, a les qual és sotmesa la població mundial i, sobretot, darrerament, l’europea. Matthias Rath és un metge alemany que, si més no, ha aconseguit generar controvèrsia per haver afirmat que «amb medicina cel·lular es poden prevenir i curar malalties com el càncer o la SIDA», cosa que –diuen– no ha estat demostrada científicament. Sobre això no puc donar raons, però sembla lògic que s’opose a certa indústria farmacèutica, com podeu veure al vídeo següent. El cas és que el seu parlament, però, va més enllà i, després d’exposar la patologia, fa una crida als ciutadans alemanys i als europeus per fer front a la dictadura econòmica que imposa Merkel i desobeir els governs que a diari inoculen la por que els facilita hissar el discurs opressiu de l’austeritat com a únic camí per sortir de la crisi. Id quod astrictum est, alienatur.

Gràcies pel vídeo a Marian Martinez Sanabria.

Si són de dolor

Dos quarts de vuit del matí. Camí de l’Hospital Provincial de Castelló, prenc nota mental d’un home alt, repentinat i estirat, amb posat de maniquí dins d’un trage gris amb corbata verda. Contempla fixament el seu gos, concentradíssim a escorporar-se (el gos, no l’amo) a la soca d’una agònica palmera de la ciutat. Endormiscat encara, cabdelle estranyes sensacions i idees per enquadrar aquest bodegó insuls que presencie, amalgama d’elegància i dejecció, com a llòbrec emblema de la negació de la lluita de classes o de la imminent desaparició del Fons de Garantia de Dipòsits, exhaurit a cops de rescat [saqueig] bancari… Quina cobertura tindran ara els nostres dipòsits? No cap. Inert, el gos del maniquí té la mirada dels cadàvers, buida i freda, a l’infinit esbatanada. La visió dura cinc passes meues, però arribe encara a comprovar la resurrecció del cadellet que, alleujat, mou la cua. Heus? Com Rajoy després d’un retall. Camí de l’hospital, pense en una altra ponada: m’inspeccione el dit que tinc inflamat des de fa mesos, que em fa mal des de fa mesos, que em té de baixa des de fa mesos, i que m’han hagut de suturar per segona volta, aquesta en un quiròfan. Calcule inútilment el que encara em queda d’una rehabilitació que, a diari, em fa gairebé plorar de dolor. Em vaig prometre que, si més no, deixaria ben anotada la negligència del metge inepte –i barat, probablement, per a la Generalitat– de l’Hospital General de Castelló que va ometre l’ecografia, que va sargir aquest dit meu de manera superficial i que, per dins, tenia el tendó central seccionat. A la sala de rehabilitació, mentre espere el físio, el wifi de l’hospital em permet llegir que «la Iglesia católica no sufre recortes». De puta mare, em dic. Em mire desdenyosament les cicatrius del dit sempre tumefacte i em pregunte quanta serà la morfina que, dues plantes més amunt, deixaran de rebre o hauran d’implorar els malalts de càncer. És en eixe moment que s’han esvanit els meus dubtes: els ciutadans estem del tot legitimats per a l’acció directa si el governants continuen indiferents i inconseqüents amb els crits de dolor.