La vaga pixel·lada

La majoria dels assalariats que conec no fan vaga. Per diners i per por. Sembla que, per qui té feina, en les vagues hi ha, encara, moltes més coses a perdre que no a guanyar. Temps al temps, però, perquè és precisament això el que capgira la darrera reforma laboral, i ja se sap que hi ha qui no mou cames si no té l’aigua al coll. Recentment ho ha comentat Cucarella: «Si la idea d’una vaga és fer pressió mitjançant el perjudici econòmic que provoca, actualment el perjudici és major per al treballador que no per a l’empresa, privada o pública». Això no significa que, avui dia, les vagues siguen ineficaces, que és el missatge covat, interessat i propagat pels majordoms del Capital i per certa gent decebuda/desenganyada (enganyada, al capdavall) de l’esquerra. Significa, simplement, que les vagues estan mal fetes, ço és: dirigides, tabulades, predefinides, programades, monitoritzades. Resignades. I això, evidentment, no és un vaga, menys encara si recordem alguna de les més efectives del segle passat. Si a tot això hi afegim les torpors, les grogors i, sobretot, les dilacions injustificades, el constant ajornament de la confrontació per part dels sindicats hegemònics, aleshores la vaga de demà sembla gairebé un regal per una dreta que d’antuvi ha digerit les variables resultants del (presumpte) conflicte i fa mesos que guarda a la nevera el disseny del nou escenari. Com bé ha escrit Cucarella, hem arribat al punt que una vaga efectiva, una revolta real, serà silenciosa o no serà. El de Xàtiva recordava Pedrolo: «És molt senzill. No sortiu de casa». Caldria, sens dubte, fer alguna cosa més que això, però és un bon punt de partida. Tothom pot enfocar la gran estafa, el veritable conflicte, però ens volen pixel·lar les solucions: dissidència calculada. Per a quan el Gran Rebuig?

Crits al carrer

Familiars i amics de la corda socioliberal em pregunten si ara no vaig a dir res, ara que el PP ha decretat una “novareforma laboral que destrueix drets elementals dels treballadors. Si ja vaig rebatre punt per punt la reforma que van executar els majordoms del PSOE en l’anterior legislatura, què més podria dir jo ara d’aquesta restauració reaccionària amb què el PP imposa un sistema laboral que gairebé ens retorna al segle XIX? Per què més paraules i raons si aquesta gent no escolta ni els crits? Malauradament, passa sovint amb el partidisme o, pitjor encara, amb el bipartidisme: si primer has parlat malament dels uns, després et reclamen que malparles també dels altres, com si no tinguérem una altra cosa a fer que jugar, com ells, al joc del «y tu más». No ens enganyem, però, i ja ho vaig dir aleshores: si el PSOE –amb la transigència dels sindicats hegemònics– no haguera cuinat la reforma anterior, el PP no hauria tingut la taula parada per a clavar queixalada a tants drets dels treballadors. S’acaba de convocar la vaga general: dijous 29 de març. Crits al carrer.

Això era així

La premsa ens regalà la setmana passada un altre espectacular exemple d’obvietat insòlita. La presumpta primícia –o pretesa revelació– del diari El Mundo sobre la confabulació informativa de la cúpula de Ferrocarrils al voltant de la tragèdia del metro era, al capdavall, la validació mediàtica, la constatació de l’existència de manifassers, injustícia i desmemòria. I no per poc sorprenent, el titular era menys escandalós: «Metro Valencia contrató expertos para vestir de tragedia de accidente». Es verificava, per tant, que Ferrocarrils pagà una consultora per a alliçonar/adoctrinar els tècnics que havien de comparèixer en la comissió de (no) investigació de les Corts (tots ells acomboiats, per cert, amb càrrecs, augments salarials i àpats deliciosos). Quina sorpresa! Arran de l’estrident propagació dels Wikileaks, vaig escriure que l’obvietat insòlita és una veta de mercat comunicatiu mitjançant el qual el consumidor de premsa rep com a sorprenent la confirmació de les causes d’un fet que amb antelació existien ja en el seu repertori de conviccions. Apuntava, aleshores, que aquestes informacions són, alhora, una via de redempció i de reconciliació dels mitjans, un pretext per «tornar a la societat» i dir: «sí, això era així». Hi ha la necessitat/ansietat diària i creixent del mitjà de comunicació d’erigir-se públicament en el gran revelador d’una cosa que sovint ha insinuat o callat en directe i ara difon en diferit: les mentides dels governs. Els dies posteriors a la matança vaig crear una secció al blog per a fer un seguiment dels fets i possibles causes que la premsa aconseguia alliberar, obvietats gens insòlites que ja aleshores contrastaven amb la tancada versió oficial dels escura-rotatives de Camps. Cinc anys després, la directora gerent de Ferrocarrils, Marisa Gracia, continua en el seu càrrec. Cinc anys després, cap dimissió, cap atenció, cap explicació. Cinc anys després, però, els morts que esperen respostes encara en són 43.

L’associació de víctimes ha fet públic un MANIFEST.