El ventilador

D’una altra corda, un altre amic m’escriu i m’amolla —perquè és amic— que servidor «s’aprofita» de les càrregues policials contra els xiquets («que succeeix –diu–, per desgràcia, a voltes en països democràtics»), per a engegar el ventilador i parlar «del que no m’agrada». I li explique, a grans trets, que a mi, és clar, no m’agrada un govern que envia uniformats amb pistola a acaçar adolescents, que no m’agrada tot el que està passant al País Valencià ni, en general, per no allargar-me més, la deterioració —per dir-ho d’alguna manera— del sistema democràtic imperant. I parle d’aquest, el capitalista, i no de cap altre; parle de la depressió i l’opressió d’aquest sistema imperfecte (com tots, val) que fins ara mantenia, almenys sobre el paper i/o amb l’escenografia burgesa habitual, una certa justícia i uns certs serveis públics. Endevine que al meu amic no li agrada que deixe escrites, publicades, expressions com «violència explícita del govern valencià», i em recorda —ben vist— que també hem pogut veure «violència explícita del govern català» contra alguns manifestants, executada per mossos d’esquadra en principi poc sospitosos de no haver superat la Transición. Equiparacions a banda, hi ha dues maneres de llegir: malament o interessadament. En cap moment vaig acusar els agents de policia, que acataven ordres, de no haver superat allò; vaig criticar els seus superiors, persones amb càrrecs públics, amb noms i cognoms, autoritats que donaren les instruccions de carregar contra els estudiants, una de les quals, per cert, va treballar a les ordres de torturadors de la dictadura de Franco (PDF). Cap dimissió, després, com n’és costum… Siga com siga, considere d’enorme el valor les paraules de l’amic, perquè de nou m’alerta de l’interés creixent, en el debat públic(-able), a parlar obsessivament dels ventiladors per a, mentrestant, deixar de parlar del que no ens agrada. Necessitem molta ventilació. Així que continuaré «aprofitant-me’n»: el meu suport a la filla de Morera.

Hi afegisc aquests versos d’un poeta descobert al blog excel·lent de Xavier Farré:

SIGNES
Només que alguna cosa no t’agradi, digues-m’ho sense dubtar: assenyala-m’ho
baixant el front i arrufant les celles, no facis que em rebolqui
en intuïcions i dubtes.
Que quan giris ràpid el cap i un lleu tremolor dels llavis siguin una clara
al·lusió: el planeta hermafrodita està en perill, el Petit Príncep busca infructuosament
el seu horitzó esfèric, per aferrar-s’hi, mantenir-s’hi
per no volar de nou a les òrbites negres.
Que els punys serrats i el cap amagat sota la manta diguin, ensordit destinatari meu,
llibre meu de semiòtica, obre els ulls per un moment,
treu la llengua com a mínim.

2 comentaris a “El ventilador

  • 2/29/2012 at 1:51 pm
    Permalink

    La figura de la dimissió existeix per fer visible qui és l’últim responsable, perquè una cosa és qui executa l’ordre (que ho ha de fer, o no, perquè li ho manen) i l’altra qui dóna aquesta ordre i que no s’embruta les mans. La dimissió és un acte de justícia i així va la justícia en aquest país, tan poc acostumats a les dimissions. Vivim amb la imatge permanent de la impunitat, tu fes, que sempre hi haurà un pare confessor que t’absolgui.

  • 2/29/2012 at 6:47 pm
    Permalink

    En democràcia, més que de justícia, dimitir hauria de ser un acte de responsabilitat, però què hem de fer amb els irresponsables? Perquè al final ni responsabilitat ni justícia… Salut, Clidice.

Commentaris tancats.