^[1]Aquest matí ha arribat a Castelló el mateix vent que bufa en un poema ^[2] de Dylan Thomas. Especially when the October wind… «Sobretot quan l’oreig de l’octubre / amb dits glaçats em malmena els cabells, / après pel sol mesquí, vaig sobre foc / i projecto l’ombra d’un cranc per terra», va traduir el poeta Isidre Martínez i Marzo. En tocar terra, el sol de la Plana té l’ancestral costum de llostrejar marjal amunt fins a enllumenar els peus bruts de la ciutat. Tot i la primera tebior, si hom puja pel camí de Taxida, que a eixes hores acull la nostra ombra de cranc, és sorprenent l’augment de temperatura que tot d’una se sent en ascendir els només tres o quatre metres que hi ha entre els oprimits tarongerars i la primera línia d’asfalt que traça la ronda Est. La nit encara no refreda suficientment la ciutat i, en pujar, hom sent, bruscament, l’eixutor de l’ambient i un cert baf a resclosit. Contràriament, si hom camina vora riu –tacat ja pels blancs estols d’agrons ^[3] exaltats pel fruit dels darrers ruixats–, el descens tèrmic és molt més perceptible en baixar pel camí de la Donació, regne resistent de la rosada. En arribar a Lledó, he contemplat com els plàtans han accelerat l’esfullament. Més jaquetes matineres, les primeres cares de fred. Per als intolerants, com jo, a la calor –encara ahir vaig dormir destapat–, és una delícia sentir en la pell com, per fi, la tardor s’hi imposa.