El mateix vent

Aquest matí de tardor ha arribat a Castelló el mateix vent que bufa un poema de Dylan Thomas. Especially when the October wind… «Sobretot quan l’oreig de l’octubre / amb dits glaçats em malmena els cabells, / après pel sol mesquí, vaig sobre foc / i projecto l’ombra d’un cranc per terra». Així el va traduir el poeta Isidre Martínez i Marzo. A la Plana, en tocar terra, l’espectable és bellíssim: el sol té l’ancestral costum de llostrejar marjal amunt fins a encendre, ambrats i fòssils, els peus bruts de la ciutat. Tot i la primera tebior, si hom puja pel camí de Taxida, que a l’alba acull la nostra ombra de cranc, és sorprenent l’augment de temperatura que tot d’una se sent en ascendir els només tres o quatre metres que hi ha entre els oprimits tarongerars i la primera línia d’asfalt que traça la ronda Est. La nit encara no refreda prou la ciutat i hom topa bruscament, en remuntar l’esglaó de la ronda, amb la recarregada eixutor de l’ambient urbà, quan no amb un cert baf a resclosit. Contràriament, si hom camina vora riu –tacat ja pels blancs estols d’agrons exaltats pel fruit dels darrers ruixats–, el descens tèrmic és molt més perceptible en baixar pel camí de la Donació, reialme resistent de la rosada. En arribar a Lledó, he detectat certa urgència en l’esfullament dels plataners. Més jaquetes matineres. Les primeres cares de fred. Per als intolerants, com jo, a la calor –encara anit dormia destapat–, és una delícia poder sentir en la pell com, per fi, la tardor s’hi imposa.